Benvolguts,
En l'article es parla de l'ex-conseller de la Generalitat Santi Vila. Aquest miserable (adjectiu de l'articulista repetit més d'un cop en el text ha fet o s'ha fet fer un llibre explicant les seves deslleialtats i robatoris i ara l'està presentant per Catalunya impúdicament. Él llibre és una auto-explicació de traïduries, robatoris de guant blanc, portes giratòries (que no són les úniques a Espanya i no deuen ser tampoc les úniques a Catalunya) i sembla que no s'hi ha trobat encara cap assassinat com en el cas Gürtel dels seus mestres de l'altiplà. Aquest és un assumpte tan fastigós i miserable, com el mateix article explica, que no tinc ganes de remenar la merda, que com que no és de la muntanya fa una pudor que se sent de lluny...
Vegem l'article:
OPINIÓ
El llimac
Diumenge, 11 de març de 2018
Un bon dia, un conseller de Política Territorial i
Obres Públiques va prendre la decisió d’introduir una clàusula ad hoc per estalviar a Aigües de Banyoles, companyia publicoprivada, el pagament del cànon de comercialització de l’aigua,
en contra del que reclamava l'Agència
Catalana de l'Aigua. Exactament dos anys i un dia després, just quan
finalitzava la clàusula d’incompatibilitat prevista per als alts càrrecs, el
conseller en qüestió era nomenat director general d’aquella companyia.
Evidentment aquell
favor governamental, a títol onerós, no té res a veure amb la posterior decisió
d’Aigües de Banyoles de fitxar el
conseller en qüestió, el mateix que els havia eximit de pagar religiosament el
cànon. M’estalviaré alguna broma
de mal gust que justificaria que Aigües
de Banyoles necessités imperiosament l’exconseller de la Generalitat. O que
el cas tingui res a veure, òbviament, amb el clàssic de les portes giratòries dels
patriotes Aznar, González o Borrell,
només per posar tres exemples d’una llarga llista de prohoms que després d’afavorir els
interessos de grans companyies s’asseurien, molt pocs anys després, als seus
consells d’administració cobrant una pastarrufa indecent per gratar-se els ous. Tant se’ls grataven que algun d’ells, com el socialista
Felipe, confessaven estar avorrit de no fotre ni brot. Només cal veure com va d’atabalat Pepe
Borrell, una de les vedets de l’anticatalanisme pur i dur, la causa a
què dedica el seu temps amb sou a càrrec d’Abengoa, una de les de l’Ibex.
De tan sobrat com anava, feia befa dels seus companys de partit al Govern i es feia passar per l’amic del
president. Ningú no ho entenia, però se li tolerava. De tan sobrat com anava,
no se n’amagava pas
El nostre ínclit conseller acaba de
presentar ara un nou llibre,
un més, que de ben segur no tracta de satisfer la seva immensa vanitat, com
algun altre que ha signat, tampoc destinat a la seva glòria més gran. El nou, el paga
l’editorial Península (Planeta) i li ha permès iniciar un tour mediàtic de promoció
compatible amb la seva agenda com a principal responsable d’Aigües de Banyoles. El nostre conseller és un home d’immensa capacitat i
talent, mai demostrada però sempre atribuïda. Tant pot escriure llibres exemplificants —o signar-los, si més no— mentre gestiona una companyia que va afavorir
econòmicament, com ser en un govern i fotre-se’n alhora. De tan sobrat com anava, feia befa dels seus
companys de partit al Govern i es feia passar per l’amic del president.
Ningú no ho entenia, però se li tolerava. De tan sobrat com anava, no se
n’amagava pas. També va entrar sobrat a l’Audiència Nacional, com si fos la seva plaça de toros, ell que és
tan fan de la fiesta
nacional. Com sobrats van entrar al Tribunal
Suprem aquells sobre els quals no pesava cap mena d’acusació perquè la
seva implicació i responsabilitat només arribava a les astracanades
verbals mentre es miraven els toros des de la barrera, exigint al torero que
arrisqués més davant del toro.
En el tour promocional d’'herois
i traïdors s'hi han implicat de valent alguns mitjans, incloses les
principals capçaleres de Barcelona, que són
també les que es van significar en l’àrdua campanya contra l’1 d’octubre,
denunciant els efectes devastadors sobre l’economia catalana amb una
acarnissament especial per l’anomenada fuga d’empreses, una fuga que
esperonaven els mateixos que posaven el crit al cel en un exercici de
bomber-piròman desacomplexat. Fins i tot un director d’un diari
nostrat en va apadrinar la presentació. Cap sorpresa i res a dir, perquè
cadascú és lliure d’implicar-se en primera persona en allò que li plagui, només
faltaria. Ara, el que no em deixa de sorprendre és que en les entrevistes que
s’han fet al director general d’Aigües
de Banyoles no se li preguntés, ni una sola vegada, per la seva flamant
ocupació. Ni
una paraula. Per contra, precisament Junqueras, qui era
conseller d’Economia, va ser un dels noms assenyalats específicament per
aquests mateixos mitjans com a responsable
principal del cataclisme econòmic que, segons ens deien, assolava Catalunya per
la dèria de voler que els catalans votessin l’1 d’octubre. Cap d’ells no va parar esment que l’avui director
general d’Aigües de Banyoles era
aleshores el conseller d’Empresa,
just quan aquests mateixos mitjans s’esquinçaven les vestidures per la massiva
fugida d’empreses, segons ens revelaven tossudament un dia i un altre. Mai no es va
preguntar sobre la presumpta fugida d’empreses al conseller d’Empresa. Com
si no anés amb ell. De fet, a data de 27 d’octubre de 2017, els mitjans el
presentaven així: "Santi Vila, la última esperanza blanca del
nacionalismo de seny".
Hi ha persones honrades a la presó per les quals hauries de tenir un
mínim de respecte. Satisfer el teu ego a costa del patiment dels altres és
propi de miserables
Esclar que tampoc mai
no se li va preguntar, quan era conseller
de Política Territorial i Obres Públiques, què se’n van fer, dels milers de
milions que va anunciar pomposament que havia arrencat al Ministeri de Foment
per invertir en Rodalies. No en va arribar ni un. Però això sí: el nostre conseller va poder lluir a
les portades dels mitjans el titular triomfant, la renovada estafa. Tampoc
aleshores va assumir cap mena de responsabilitat per deixar-se entabanar —quan
es va constatar que ni cinc de calaix— si no és que només pretenia entabanar
els soferts usuaris de Rodalies, una hipòtesi que encara seria molt pitjor.
Caldrà admetre, no obstant, la traça del personatge. No és a l’abast de
tothom, lluir el tipet amb fatxenderia i aura de solvència contrastada sense
encertar-ne ni una. Com caldria reconèixer que és de nota l’habilitat per
mantenir-se dins d’un govern, guanyar-hi fins i tot pes i protagonisme, amb el
favor i protecció del president, i alhora conspirar sistemàticament i
obertament per avortar el principal compromís polític d’aquell govern (fer una
consulta). O filtrar el contingut dels debats al si del Consell
Executiu, que són deliberacions secretes, a periodistes amics, amb tota
impunitat i desvergonyiment. Tot mentre es postulava obertament per
cap de cartell electoral i mentre alhora el promocionava i festejava l’establishment, erigit en el seu club
de fans.
S’ha de tenir la cara molt dura. I cap
escrúpol. Mentre tu
vas fent presentacions llançant dards contra els que no poden defensar-se; mentre
t’abraces al president espanyol i somrius condescendent als que es vantaven
d’haver empresonat les persones amb qui vas compartir Govern; mentre et
passeges per platós contant la teva mesquina veritat i alhora tens la barra
de retreure que no t’hagin pagat la fiança mentre cobres d’una companyia que
gestiona un bé públic i que vas afavorir des del teu càrrec, també públic. Hi ha persones honrades a la presó per les quals hauries
de tenir un mínim de respecte. Satisfer el teu
ego a costa del patiment dels altres és propi de miserables. O vas perdre l’ànima fa molt de temps, o la vilesa i la
vanitat t’han consumit.
Només un llimac s’arrossega tant.
Sergi Sol
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada