Benvolguts,
Hem de parlar de les relacions que segons la nostra opinió hi ha d’haver entre les
CUP, ERC i JuntsxCat.
Hem de començar parlant de la frase d’en Xevi Xirgo:
Hi té tot el dret, la CUP nostra de cada dia, a fer de CUP en el minut
90 de partit. I ERC, a posar-s’hi de perfil, com si no anés amb ells. Només
faltaria. I l’estadística diu que sempre ho hem acabat desencallant.
I hi hem d’afegir la frase de Salvador Cot d’ahir:
Que Junts per Catalunya i ERC formin govern com puguin i que es
reparteixin el botí autonòmic, amb els càrrecs, els cotxes i els despatxos.
Sobretot perquè la major part dels ciutadans d’aquest país no distingeixen moralment
entre un partit o un altre i, des que van votar el 21-D,
donen per descomptat que la majoria independentista s’activarà i aplicarà una
estratègia conjunta.
Tant l’un com l’altre semblen pressuposar que les CUP són
pocs i mal avinguts i que són prou bon nois per ajudar als altres, a sobreviure
els embolics que acaben en atzucacs que els altres es munten sempre que poden!
La majoria dels nostres comentaristes en diaris, televisions
i en debats, carreguen les culpes a les CUP de tot. Considero que la culpa des
de fa anys no és de la CUP (o de les CUP) sinó del conjunt dels partits
independentistes que en comptes d’anar junts, com explica en Salvador Cot que
el poble vol, van tant separats com poden. No he comprès mai com les campanyes
electorals s’han fet per separat JuntsxCat, ERC i les CUP! No ho he comprès! És
trist haver de constatar que l’objecte dels partits de dreta, de centre dreta i
d’esquerra moderada és fer créixer el partit, si cal amb ganivetades, i
evidentment fer créixer els manaies del partit, quan el seu afany i el que el
poble desitja d’ells hauria de ser d’assolir la independència!
El que jo hauria volgut és que des del primer moment
haguessin fet mítings conjunts i haguessin explicat als assistents a l’acte, a
les entrevistes per televisió, a les entrevistes personals en diaris i
televisions, als seus articles, que la seva missió en aquests moments ha estat
conjurar-se per a assolir la independència i per tant la República i que, malgrat que les seves opcions
com a partit són unes, la seva missió conjunta per sobre de tot, com el poble
de Catalunya ha demostrat que volia, és que l’independentisme guanyés.
Aquesta manera de fer comportava per axioma que prèviament
s’havien d’haver posat d’acord en tot--en tot! I per tant aquests
desenganys del darrer moment, amb en Mas fa dos anys o actualment, no haurien
d’haver arribat mai...
Vegem l’article d’en
Xevi Xirgo:
4 març 2018 2.00 h
A LA TRES
La CUP nostra de cada dia
Xevi Xirgo - Xxirgo@Elpuntavui.Cat
“La CUP no ha perdonat a Jordi Sànchez el ‘pressing’ que li va fer i, dos
anys després, li passa factura. Però ens en passa a tots
El 3 gener del 2016,
quan la CUP bloquejava la investidura d’Artur Mas com a president de la
Generalitat, l’aleshores president de l’ANC, Jordi Sànchez, va fer una piulada
contundent: “A
tothom que va confiar en l’ANC quan vam demanar el vot a qualsevol opció
independentista el 27-S i avui us sentiu enganyats, us demano perdó.”
No va ser l’única. L’aleshores presidenta del Parlament, Carme Forcadell,
tampoc va fer curt: “Em vaig equivocar i molt amb la CUP”, va
piular, i hi va afegir: “Sempre vaig pensar que al final la CUP ajudaria a fer
realitat el mandat democràtic del 27-S. No ha sigut així.” Doncs ja ho veuen. Dos anys
després, la CUP va passar ahir factura a Jordi Sànchez i va anunciar que no
tindrà el seu suport per ser investit president de la Generalitat si Roger
Torrent finalment el proposa després de la renúncia “provisional” de Carles
Puigdemont. Comença a tenir sentit, aquest “provisionalment” de Puigdemont.
Perquè ja hi tornem a ser. Buf. Quin cansament. Quin cansament, senyors meus, i quin déjà vu. És cansat, això de
ser independentista.
Suposo que la CUP troba Sànchez massa poc cupaire (ai las!) i ja hi tornem a ser. Hi té tot el dret,
la CUP nostra de cada dia, a fer de CUP en el minut 90 de partit. I ERC, a
posar-s’hi de perfil, com si no anés amb ells. Només faltaria. I l’estadística
diu que sempre ho hem acabat desencallant. Però ai, senyors meus, quin
cansament. Que fàcil que és ser unionista i que complicat que és això de ser
independentista.A
principi de setmana, quan l’ANC va convocar una manifestació per a diumenge
vinent, vaig pensar que es precipitaven. Ara no. Perquè l’han convocat “per
exigir que es compleixi el que els partits van prometre en les eleccions del
21-D: recuperar el govern legítim i desplegar la República”, però també, i ara
ho entenc, per denunciar “el deplorable espectacle de les darreres setmanes
entre els partits”. Acostumats com estàvem a anar a manifestacions a favor,
potser aquesta serà la primera que es farà en contra. En contra de l’espectacle
de les darreres setmanes entre els partits. Hi aniré.
Xevi Xirgo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada