diumenge, 4 de març del 2018

04/03/2018. Formació de govern. Xevi Xirgo. La CUP nostra de cada dia. Buf. Quin cansament. Quin cansament, senyors meus, i quin déjà vu. És cansat, això de ser independentista. Suposo que la CUP troba Sànchez massa poc cupaire (ai las!) i ja hi tornem a ser. Hi té tot el dret, la CUP nostra de cada dia, a fer de CUP en el minut 90 de partit. I ERC, a posar-s’hi de perfil, com si no anés amb ells. Només faltaria. I l’estadística diu que sempre ho hem acabat desencallant. Però ai, senyors meus, quin cansament. Que fàcil que és ser unionista i que complicat que és això de ser independentista...


Benvolguts,

Hem de parlar de les relacions que segons la nostra opinió hi ha d’haver entre les CUP, ERC i JuntsxCat.

Hem de començar parlant de la frase d’en Xevi Xirgo:
Hi té tot el dret, la CUP nostra de cada dia, a fer de CUP en el minut 90 de partit. I ERC, a posar-s’hi de perfil, com si no anés amb ells. Només faltaria. I l’estadística diu que sempre ho hem acabat desencallant.

I hi hem d’afegir la frase de Salvador Cot d’ahir:
Que Junts per Catalunya i ERC formin govern com puguin i que es reparteixin el botí autonòmic, amb els càrrecs, els cotxes i els despatxos. Sobretot perquè la major part dels ciutadans d’aquest país no distingeixen moralment entre un partit o un altre i, des que van votar el 21-D, donen per descomptat que la majoria independentista s’activarà i aplicarà una estratègia conjunta.

Tant l’un com l’altre semblen pressuposar que les CUP són pocs i mal avinguts i que són prou bon nois per ajudar als altres, a sobreviure els embolics que acaben en atzucacs que els altres es munten sempre que poden!

La majoria dels nostres comentaristes en diaris, televisions i en debats, carreguen les culpes a les CUP de tot. Considero que la culpa des de fa anys no és de la CUP (o de les CUP) sinó del conjunt dels partits independentistes que en comptes d’anar junts, com explica en Salvador Cot que el poble vol, van tant separats com poden. No he comprès mai com les campanyes electorals s’han fet per separat JuntsxCat, ERC i les CUP! No ho he comprès! És trist haver de constatar que l’objecte dels partits de dreta, de centre dreta i d’esquerra moderada és fer créixer el partit, si cal amb ganivetades, i evidentment fer créixer els manaies del partit, quan el seu afany i el que el poble desitja d’ells hauria de ser d’assolir la independència!

El que jo hauria volgut és que des del primer moment haguessin fet mítings conjunts i haguessin explicat als assistents a l’acte, a les entrevistes per televisió, a les entrevistes personals en diaris i televisions, als seus articles, que la seva missió en aquests moments ha estat conjurar-se per a assolir la independència i per tant la República i que, malgrat que les seves opcions com a partit són unes, la seva missió conjunta per sobre de tot, com el poble de Catalunya ha demostrat que volia, és que l’independentisme guanyés.

Aquesta manera de fer comportava per axioma que prèviament s’havien d’haver posat d’acord en tot--en tot! I per tant aquests desenganys del darrer moment, amb en Mas fa dos anys o actualment, no haurien d’haver arribat mai...

Vegem l’article d’en Xevi Xirgo:

4 març 2018 2.00 h

A LA TRES

La CUP nostra de cada dia

Xevi Xirgo - Xxirgo@Elpuntavui.Cat

“La CUP no ha perdonat a Jordi Sànchez el ‘pressing’ que li va fer i, dos anys després, li passa factura. Però ens en passa a tots

El 3 gener del 2016, quan la CUP bloquejava la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat, l’aleshores president de l’ANC, Jordi Sànchez, va fer una piulada contundent: “A tothom que va confiar en l’ANC quan vam demanar el vot a qualsevol opció independentista el 27-S i avui us sentiu enganyats, us demano perdó.” No va ser l’única. L’aleshores presidenta del Parlament, Carme Forcadell, tampoc va fer curt: “Em vaig equivocar i molt amb la CUP”, va piular, i hi va afegir: “Sempre vaig pensar que al final la CUP ajudaria a fer realitat el mandat democràtic del 27-S. No ha sigut així.” Doncs ja ho veuen. Dos anys després, la CUP va passar ahir factura a Jordi Sànchez i va anunciar que no tindrà el seu suport per ser investit president de la Generalitat si Roger Torrent finalment el proposa després de la renúncia “provisional” de Carles Puigdemont. Comença a tenir sentit, aquest “provisionalment” de Puigdemont. Perquè ja hi tornem a ser. Buf. Quin cansamentQuin cansament, senyors meus, i quin déjà vu. És cansat, això de ser independentista. Suposo que la CUP troba Sànchez massa poc cupaire (ai las!) i ja hi tornem a ser. Hi té tot el dret, la CUP nostra de cada dia, a fer de CUP en el minut 90 de partit. I ERC, a posar-s’hi de perfil, com si no anés amb ells. Només faltaria. I l’estadística diu que sempre ho hem acabat desencallant. Però ai, senyors meus, quin cansament. Que fàcil que és ser unionista i que complicat que és això de ser independentista.A principi de setmana, quan l’ANC va convocar una manifestació per a diumenge vinent, vaig pensar que es precipitaven. Ara no. Perquè l’han convocat “per exigir que es compleixi el que els partits van prometre en les eleccions del 21-D: recuperar el govern legítim i desplegar la República”, però també, i ara ho entenc, per denunciar “el deplorable espectacle de les darreres setmanes entre els partits”. Acostumats com estàvem a anar a manifestacions a favor, potser aquesta serà la primera que es farà en contra. En contra de l’espectacle de les darreres setmanes entre els partits. Hi aniré.

Xevi Xirgo

Joan A. Forès
Reflexions


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada