Benvolguts,
La periodista de Vilaweb Bel Zaballa ens obsequia amb
un article de títol Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets.
Evidentment ens evoca l’Orwell del 1984, però també el Huxley del Mon
feliç i el Bradbury del Fahrenheit
457.
De la Viquipèdia:
1984 és una novel·la
política
de futur-ficció
escrita per George Orwell i publicada l'any 1949. Es tracta d'una
narració emmarcada en una distopia en la qual un Estat omnipresent,
encarnat en una dictadura totalitària
encapçalada pel seu líder, el Gran
Germà, reforça un conformisme absolut entre els ciutadans, i cerca la
supressió de la seva identitat mitjançant un control absolut de l'individu. Així doncs, no existeix llibertat de cap tipus
per als ciutadans, ni tan sols llibertat de pensament privat, ja que la
vigilància dels individus en tots els moments de la seva existència, fins i tot
en la seva intimitat, revela a l'Estat qualsevol detall.
Aquest llibre introdueix el concepte del
Gran Germà, un líder sempre present i que tot ho pot veure i controlar a través
de monitors ("telepantalles") situats a totes les habitacions; l'Habitació
101, la Policia del Pensament, i la Novaparla
(la llengua que fan servir els buròcrates i polítics per mantenir controlada la
població, suprimint les subtileses que poden esdevenir perilloses o ambigües
del llenguatge i substituint-les per una simplicitat malintencionada). 1984 va
tenir un bon nombre de vendes des del començament, i avui en dia segueix sent
un dels llibres més influents del segle XX.
Juntament amb la societat de la novel·la Un
món feliç d'Aldous Huxley, el món de malson descrit a 1984 constitueix una de les obres més
citades i conegudes de la ficció distòpica de la literatura anglesa. Ha estat traduït a moltes
llengües i la seva terminologia particular ha trobat el seu lloc en els debats
socials i polítics sobre privadesa. El neologisme "orwellià" és emprat per
descriure accions o organitzacions que d'una o altra manera recorden a la
societat que apareix al llibre.
La periodista fa una bona reflexió sobre la nostra
intimitat, així com el fet que gràcies (?) a les eines informàtiques cada cop més
sofisticades, anem despullats pel mon. Riu-te’n del conte del rei que anava
despullat pel carrer i un vailet ho va fer notar... Ara hi anem tots de despullats!
Aquests dies estan explicant que la Hillary Clinton, ha subministrat al seu govern els milers de
missatges dels seus mòbils. No s’ha fet gaire rebombori perquè és evident que
ja els tenien. Per això existeixen els Snowdens...
Una de les conclusions que en treu la periodista és que tot
això passa perquè volem. Ella mateixa es fa una pregunta i se la respon, afegint-hi
un corol·lari evident:
Que tenim
alternativa, potser? Apaguem el router, desendollem l'ordinador, llencem el
mòbil a les escombraries i anem a viure a les muntanyes? Per què?
No ens fa res que ens espiïn, tampoc no tenim res a
amagar, oi? Total, només són uns drets fonamentals de
res passats pel clatell. Hem acceptat les condicions d'ús i totes les 'cookies'...
Amb una continuació o corol·lari molt punyent:
Ja no cal ser sospitós de res, ho som per defecte... (Res de drets fonamentals. Ja se’ls passa el sinistre Fernández
per l’engonal...)
I acaba amb un
plany: Voldria que hi hagués una mica menys de resignació i més enuig.
És un plany inútil. El Gran
Germà ja existia abans del George Orwell...Es deia inquisició o es deia policia
secreta, o KGB. I hi havia Fragas i Himmlers i Rasputins i Putins...
(Així com hi ha la Policia del Pensament, i la Novaparla. Concretament
de la nova parla ens en podria fer un
curset el Ministeri de l’Interior espanyol, que ha fet canviar els
significats dels mots de la RAE, per tal que eliminin qualsevol
significat que remotament pugui donar arguments als independentistes. Consulteu
RAE
al Bloc Reflexions).
Bel Zaballa
01.07.2015
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Des que ens sona
l'alarma del mòbil al matí fins que ens fiquem de nou al llit i fem un cop
d'ull al Twitter vivim hiperconnectats. Tot el dia. Parlem amb els amics per
WhatsApp, enviem desenes de correus electrònics, telefonem, actualitzem el
Facebook, obrim pestanyes del navegador i comprem per internet. I tot això
deixa un rastre del qual perdem el control. Dades que surten dels telèfons i els
ordinadors, viatgen a velocitat supersònica a tot el món i deixen fitxats tots
els nostres moviments.
En alguna banda hi ha
emmagatzemades dades que ho diuen tot de nosaltres. En algun indret hi ha
empreses i governs que, si volen, poden saber-ho tot de nosaltres. A quina hora
ens llevem, amb qui parlem i quan, quina marca de llet comprem, quants diners
gastem i en què, totes les vegades que fem passar la targeta de dèbit, les
converses que tenim per webcam, les fotos que ens enviem, què llegim, què
cerquem a Google, què ens agrada a Facebook,
què comprem a Amazon. Milers de
dades que dibuixen un perfil de cadascú molt més acurat del que podríem fer-nos
nosaltres mateixos. Que permeten de saber quants anys tenim, si vivim sols o en
família, si ens agraden els iogurts naturals o descremats, a quines entitats
paguem quota, on volem viatjar, per quin partit tenim preferència, quantes
copes fem quan sortim. I tot plegat encara creix i creixerà amb l'internet de
les coses, que ja el tenim aquí per a fer-nos la vida més fàcil i còmoda.
Edward Snowden va fer
saltar l'alarma quan va revelar que els governs nord-americà i britànic feien
servir programes informàtics per a vigilar-nos a tots. (Sobre Snowden, un
llibre: 'No place to hide'
de Glenn Greenwald; i un documentari: 'Citizenfour' de Laura Poitras.) Ja no cal ser sospitós de res, ho som per
defecte. Ja no calen espies infiltrats enlloc, l'espionatge d'avui
és una vigilància massiva a cop de clic. Ja no calen càmeres minúscules ni
bolígrafs-micròfon, n'hi ha prou d'encendre el mòbil o obrir el Chrome. Sense
sospites, presumpció d'innocència ni ordre judicial.
Sembla que és el preu
a pagar i que ja ens està bé. Renunciem a la privacitat en canvi de poder estar
hiperconnectats sense desembutxacar més que la tarifa de la companyia
telefònica. Que tenim
alternativa, potser? Apaguem el router, desendollem l'ordinador, llencem el
mòbil a les escombraries i anem a viure a les muntanyes? Per què? No ens fa res
que ens espiïn, tampoc no tenim res a amagar, oi? Total, només són
uns drets fonamentals de res passats pel clatell. Hem acceptat les condicions
d'ús i totes les 'cookies'.
Però no, no es tracta
de si tenim res a amagar, sinó que la nostra vida privada no hauria de ser en
venda ni subjecta a cap mena d'espionatge. I menys privacitat és també menys llibertat d'expressió.
O és que t'atreveixes a dir tot allò que diries si sabessis que no et
vigilaven? Potser és normal que en una reunió d'un gabinet de crisi deixin els
mòbils a fora o en treguin la bateria, però no crec que ho sigui que la gent
normal i corrent hagi d'estar pendent de si li intervenen qualsevol conversa
privada que hauria de ser intransferible. I de passada, amb totes aquestes
dades, amb cada clic, amb cada enllaç, amb cada vídeo, amb cada correu, les
empreses fan el negoci del segle i ens limiten i controlen la intimitat. Ens
assalten tothora amb anuncis personalitzats
i ens encotillen la visió de les coses i el ventall d'opcions.
No, l'alternativa no pot ser, ni ha de ser,
anar a viure a una cova, només faltaria. Voldria que hi hagués una mica menys de resignació i més enuig. Que no
calgui ser cap expert en noves tecnologies ni aprendre criptografia per a
esquivar un espionatge massiu que ens assetja una vida privada de la qual ningú no n'ha
de fotre res. I
ara, si em dispenseu, vaig a esborrar l'historial de navegació que he fet
servir per a escriure aquest article.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada