26/07/15. JA Monfort. Les esquerres i la revolució a Catalunya. “L’adversari no és Catalunya Sí que es Pot”. El problema amb Espanya no és d’ara. No és del PP, no és d’una transició mal pactada, no és del franquisme. Ve de fa 500 anys...

Benvolguts,

Els companys Sergi i Carles Marc dels GOAL, em recomanen fortament aquest article.

Algunes exclamacions: Bravo! Impecable! Clatellot contra el Crític i un magnífic article ple d'arguments de pura lògica pels indecisos! 

Amb la recomanació final: Feu-lo arribar a tots els del vostre entorn!

Mèrit de l’article? Doncs que sembla escrit per qualsevol independentista ni més ni menys que qualsevol altre. (És com si en Sergi, en Carles Marc i jo mateix haguéssim expressat els nostres sentiments, amb el complement dels arguments que normalment els energúmens dels nostres enemics no es molesten a fer servir, ja que ells posseeixen la veritat...

És un article escrit amb molta mesura intentant no ferir les susceptibilitats de ningú...

Un detall interessant és que l’article el publica un subscriptor del portal Crític, oposant-se a les tesis que Crític proposa. Entreu a l’enllaç de Crític i veureu el seu magnífic estol de creadors i col·laboradors, i també us adonareu de la seva línia editorial...

http://www.elcritic.cat/que-es-critic

Per cert que avui a El PuntAvui hi ha unes declaracions, molt encertades, de Raül Romeva, en la mateixa línia, que diu:

“L’adversari no és Catalunya Sí que es Pot”...

També alPuntAvui hi ha un molt bon article sobre aquest tema i en aquesta tessitura de l’Esteve Vilanova. El títol és Moment de no-retorn. El comentarem demà.

Vegem l’article del subscriptor de Crític Josep-Anton Monfort:

Les esquerres i la revolució a Catalunya

Josep-Anton Monfort, subscriptor

diumenge, 26 juliol 2015

“Yes, we cat”, lema d’una pancarta a la manifestació de la Diada de 2012 / Foto: Stasiu Tomczak

A mesura que ens aproximem al vòrtex del 27-S és normal que les opinions de tothom es polaritzin i per això mateix no m’estranya la deriva que CRÍTIC ha anat agafant. Una deriva que, al menys a mi, em sembla evident i que us situa més en el territori Podemos-BeC-ICV… en definitiva, l’esquerra que el 27-S votarà NO a la independència de Catalunya.

Hi teniu tot el dret. CRÍTIC és fonamentalment el projecte dels socis fundadors. A més, aquesta és una apreciació subjectiva i estic disposat a admetre ara mateix que em digueu que no us veieu afavorint aquesta opció. Potser és el moment que vivim i el que ens hi juguem, que ens fa a tots tenir la pell més fina del normal. Si m’ho permeteu, però, sí que voldria fer uns comentaris a la situació política de Catalunya, que viu un moment de la màxima transcendència.

1. Una oportunitat revolucionària

Aquest procés del que tants se’n foten i, en particular el 27-S, representa una oportunitat autènticament revolucionària (com ho va ser el 9-N) per intentar construir un país que pugui donar resposta a la situació insostenible de les nostres classes populars.

No ens tornem a perdre en jocs de tàctiques i estratègies, si us plau. La “contradicció principal” que ara podem atacar és tenir les eines d’un Estat. I no es que pensi que això sigui suficient ni que la República Catalana que aconseguíssim seria el millor Estat. No ho penso perquè res és suficient; sempre ens caldrà lluitar contra la nostra part fosca i contra les velles i noves classes dominants. Tampoc penso que tenir un Estat sigui garantia de res, i encara menys en un món de sobiranies compartides i/o esventrades (Grècia).

Però, nois, una mica de sentit de la realitat! Ara per ara tenir Estat no és condició suficient però sí necessària per fer política social. Sense Estat ni tant sols tenim l’oportunitat d’equivocar-nos i de lluitar contra els nostres dimonis. Aquests dies veiem ben clar que la UE és un conjunt d’Estats relligats per un acord econòmic. Res més. No és una Confederació de pobles i costarà molt d’arribar-hi si és que algun dia s’hi arriba. En qualsevol cas, és una cosa que no està al nostre abast. Tampoc està al nostre abast canviar Espanya i dubto que tinguem dret a demanar-los que canviïn.

Però es que el problema amb Espanya no és d’ara. No és del PP, no és d’una transició mal pactada, no és del franquisme. No vull entrar en terrenys històrics, però resumint-ho en una expressió dura, però que crec encertada, jo diria que els espanyols tenen molt clar que Catalunya potser no és Espanya, però és d’Espanya. I com diuen els castissos: “Y punto!”. Espanya no és un país de tradició democràtica. No ho ha estat mai i, lamentablement, encara no ho és. És un règim sorgit a la transició, fruit d’un pacte entre demòcrates i franquistes i aquests i els seus hereus continuen perfectament incrustats a tots els aparells de l’Estat. Jo he viscut in situ el referèndum escocès i la diferència de comportament i tarannà és abismal, tant del govern britànic com dels mitjans de comunicació o dels comentaris de la gent.

Ens hem passat tota la vida (vaig entrar al PSUC al 1973) intentant lluitar i convèncer els nostres germans espanyols que ser catalans no era ni millor ni pitjor, però que era diferent. Ells, els camarades, ens deien que sí, que quan guanyéssim la democràcia tindríem el dret d’autodeterminació. L’heu vist aquest dret? Jo l’he vist volar sud enllà, on diuen que hi ha pobles oprimits, no com nosaltres. Per cert, i parlant del sud, el Partit Comunista francès també es va oposar al FNA en la guerra d’alliberament d’Algèria. Segons deien, Algèria tenia dret a una autonomia, a certa llibertat, però no a la independència perquè, segons ells, la nació era França. Us sona aquesta música? La trista realitat és que en aquesta Espanya pseudo-democràtica sempre hem tingut un Estat que no solament no ens ha ajudat, si no que ens va acarnissadament a la contra en tots els àmbits: econòmic, social, lingüístic, cultural, educatiu… Això ha estat així amb tots els partits i tots els governs i no hi ha la més mínima raó per pensar que canviï. Al contrari, només cal veure com s’han conjurat tots els partits espanyols en una contra-reforma amb la que volen arrasar les mínimes “peculiaritats” autonòmiques. Segueixen amb l’¡España, una!

2. L’esperança de l’esquerra anti-revolucionària

La gran esperança de l’esquerra anti-revolucionària és Podemos, que, segons diuen, capgirarà tota la política espanyola, la convertirà en un país federal i, a més, ens donarà la llibertat per decidir als catalans què volem fer en qualsevol moment (sense que hagin de votar els espanyols sobre la nostra decisió) i sense esperar una reforma  de la constitució espanyola. Per a mi resulta absolutament incomprensible que hi hagi gent de bona fe entre les esquerres catalanes que es creguin aquest conte de fades. Però s’ho creuen, molta gent s’ho creu. Es deuen creure que Podemos traurà un 66,6% dels diputats a Espanya aquest novembre i que, per tant, ells solets podran i voldran canviar la constitució espanyola perquè inclogui el dret d’autodeterminació dels pobles. Dic el 66,6% perquè per fer això es requereixen 2/3 dels diputats i tots els altres partits espanyols ja han dit que hi estan en contra. Espereu, ens diuen, nosaltres ho arreglarem amb Podemos i si per casualitat no es pogués fer en aquestes eleccions, ja ho farem en les pròximes, l’important és anar avançant… però junts.

Però quan hem d’esperar i a què? Estem al límit, la Generalitat no té recursos, la gent s’ho està passant fatal i la cosa va a pitjor. Si volem aturar aquesta misèria i les retallades insuportables, és molt urgent dotar-nos de totes les eines possibles i de tot el poder de decisió que puguem reunir per atacar aquesta situació límit. I això només ho possibilita la independència. Repeteixo, ho possibilita, no ho resolt automàticament.

Podemos i el seu món insisteixen a presentar la llista del SÍ com la llista del President Mas. Res d’ERC, res de les altres organitzacions que li donen suport, res dels tres candidats de clara trajectòria d’esquerra que encapçalen la llista. Tots s’han venut a en Mas, incloent els de la CUP que s’hi abracen. En saber qui encapçalava la llista del SÍ, a Alberto Garzón (candidat d’IU) li va faltar temps a qualificar en Romeva com a “alguien que ha pretendido estar en la izquierda”. Dir això és una baixesa perquè ell sap perfectament qui és i què ha fet en Raül tots aquests anys. Tant li fa, per aquesta esquerra anti-revolucionària tot és una maquinació d’en Mas, exactament com diuen tots els mitjans de la caverna. Ja ho va deixar clar la representant a Catalunya de Podemos, Gemma Ubasart, en dir que “en la campanya farem servir l’odi contra Mas”. Sí senyor, això és alta (i nova) política.

Pablo Iglesias, líder de Podemos / Foto: David Sabadell

De Pablo Iglesias no n’espero res de bo. És la cara més fosca de la política, capaç d’aliar-se i rebutjar a qui sigui i amb l’únic objectiu de guanyar vots. Ha dit repetides vegades que és un patriota espanyol, que no se sent ni d’esquerres ni de dretes i capaç de presentar-se a l’Eurocambra a les 9 per cobrar les dietes del dia i marxar immediatament a Badalona, tot fent endarrerir una hora el vol de tots els passatgers per culpa d’aquesta magna maniobra. A ell li molesta que el titllin de lerrouxista, però a mi em costa d’entendre com altra gent molt vàlida del mateix Podemos o d’ICV encara li donen corda i es creuen, com ara diu la candidatura “Catalunya, sí que es pot”, que el procés català es podrà fer amb independència del que passi a Espanya. No és el que ha dit sempre Pablo Iglesias. Mireu aquí quina és l’alçada de la seva política envers Catalunya.

3. No els considero enemics

Dit això, els de l’esquerra anti-independència tenen els seus arguments i el meu respecte, naturalment. No els considero en cap cas l’enemic i fins i tot crec que alguns d’ells s’afegiran a aquesta revolució després del 27-S. També entenc que molta gent, de tot l’espectre polític, dubti davant d’un pas tan gros com és proclamar la independència.

El que m’agradaria és que aquests dubtes, que tenen orígens i caràcter molt diversos, s’expressessin obertament i no es volguessin revestir sempre de tàctica política. Si algú se sent espanyol i té dubtes de cóm aquest sentiment pot encaixar en una República catalana, doncs ho trobo molt raonable. Si algú te dubtes de cóm es farà el trànsit, de si serem o no a Europa, de com afectarà aquesta revolució la seva economia, etc., doncs aquests són temes dels que n’hem de parlar entre tots per trobar-hi la millor solució, ni ningú te boles de vidre o la solució única i exacta.

El que no entenc és que tot això s’expressi dient que no es vol anar amb en Mas (el que implica quedar-se amb en Rajoy), que les coses es podran fer d’acord amb la nova política espanyola, quan se sap perfectament que això és una quimera en la qual hem gastat massa dècades, i que el que ara cal és atacar la precarietat social, sabent que el fet de romandre a Espanya ens condemna a l’espoli, a la ruïna més absoluta i a pidolar cada euro (que essent nostre, ens presten amb interès). Aquesta esquerra catalana anti-revolucionària sap perfectament que si en unes eleccions autonòmiques arribessin a tenir el 100% dels diputats del Parlament, no podrien resoldre els dèficits socials perquè, senzillament, no hi ha calers ni poder per fer-ho. Això és així i negar-ho és un insult a la intel·ligència. Evidentment que es podria administrar aquesta misèria molt millor i més justament del que ho ha fet CiU i tota la colla de corruptes i de explotadors que aglutina, però tot i així no es podria fer cap canvi substancial perquè no disposem de la bossa ni del poder legislatiu. Per això qualifico la independència de revolució.

Sembla que costa d’entendre que el 27-S és només el referèndum que Espanya no ens ha deixat fer. Als referèndums hi ha de votar tothom i la presidència de Mas es planteja exclusivament en un horitzó temporal molt limitat en el que bàsicament s’engegarà un procés constituent. Res no treu que després cadascú lluiti pel seu programa i evidentment l’esquerra del Sí seguirà batallant, amb els seus partits i programes, per una societat justa, lliure i igual. No és veritat que aquesta lluita es subordini a Mas i que només es pugui fer des de l’esquerra del NO.

i 4. L’única eina que tenim

Dues generacions de catalans. Quin país viurà el menut? / Foto: Joan Xavier Vilaprinyó Capdevila

Finalment, la independència és l’única eina que tenim per seguir essent catalans. A molta gent això no li fa ni fred ni calor. Se senten espanyols sense necessitat de pensar-hi. Com els francesos se senten francesos o els alemanys, alemanys. Ho troben natural i realment ho és. Però els catalans sempre hem hagut de lluitar perquè se’ns deixi ser catalans a casa nostra. Un pot pensar que això és una collonada i que contínuament desapareixen pobles, nacions i llengües. És veritat. Però més enllà de les raons antropològiques, d’empobriment que representa aquesta uniformització, el que passa és que quan és la teva cultura i la teva llengua la que està en risc de desaparició (no la d’un remot poble a la seva amazònica), això et toca més la pera. Exactament igual com se sentirien preocupats els espanyols si la seva llengua i cultura estigués sotmesa a una altra i en vies de substitució (per sort de tothom, no ho està). Però bé, hi ha gent per tot. A Pedralbes hi ha molta gent de cognoms catalans que fa anys que no se’n senten. Se senten espanyols però sovint no ho expressen així; diuen que són “cosmopolites”.

En qualsevol cas, la República catalana ens possibilitarà viure plenament en català i seguirem convivint i gaudint de la cultura castellana i de tantes altres cultures com sempre hem tingut per aquests indrets. I això mentre siguem espanyols no és possible (i no és només cosa d’en Wert). Per sort, fa temps que el gruix de l’independentisme català no és nacionalista en el sentit romàntic ni ètnic del terme. Simplement volem seguir essent catalans i si no defensem aquest dret a Catalunya no es farà enlloc.

No veig que cap esquerra espanyola protesti ni poc ni gens quan el govern de Madrid esclafa permanentment la nostra cultura.

Josep-Anton Monfort