Benvolguts,
Posta al dia sobre la
dreta espanyolista, nacionalcatòlica, integrista i fatxa que ens ha tocat patir.
Almenys als anys 30 a Espanya tenien el Primo de Rivera, el Lerroux,
el Gil Robles, el José Antonio, el Calvo Sotelo, el Franco, i d’altres de la
mateixa mena però no tenien ni Aznars, ni Rajoys ni Riberas, ni Sanchezs. Ni
Pablos Capillas, ni Herreras, ni Icetas, ni Chacons, ni Ubasarts (que basa la
seva acció en l’odi al Mas). No és el mateix. Aquells sabies per on agafar-los, aquests no...
La dreta espanyolista d'avui, d'ahir i de sempre
«Cobreixen des de l'extrema dreta al centre. Garcia Albiol és el
candidat ultra; Andrea Levy, el nou somriure del règim; Inés Arrimadas, el
lerrouxisme soft»
Dídac Boza | Actualitzat el 29/07/2015 a les
00:01h
Repeteixen que
"no són unes eleccions plebiscitàries" fins a l'extenuació. El cert és que, molt conscient de les
possibilitats reals de perdre la partida del 27-S,
Mariano –MillorNoFerRes- Rajoy ha optat aquesta vegada per moure les seves
fitxes en el tauler electoral català. Incinerada Alicia Sánchez-Camacho en el
forn crematori de la baixa política, Rajoy ha decidit retirar les cendres de
l'encara presidenta del Partit Popular Català al cementiri del Senat. De fet, la confident de la
Camarga ja fa temps que hi tenia una
plaça reservada. El tàndem Xavier Garcia Albiol/Andrea Levy (policia
dolent/policia bona) és l'únic joc possible que té Rajoy per intentar
evitar que el partit que, de moment, governa l'Estat quedi en una posició
ridícula al Parlament que pot decidir la desconnexió d'Espanya. No està clar
que se'n surti.
La dreta netament espanyolista sempre ha tingut un espai d'acció política a Catalunya. Sovint ha estat representada per persones procedents de l'estament militar o connectades en el seu entorn familiar amb l'exèrcit espanyol. L'alt funcionariat de l'Estat, també ha estat una font abundosa a l'hora de generar defensors a Catalunya d'una idea conservadora, "nacional" i nacionalista espanyola. Aquestes senyes d'identitat es poden trobar encara ara en les biografies d'alguns dels dirigents actuals. Però estem parlant d'un col·lectiu polític que ve de molt lluny, que ja es feia notar a finals del segle XIX quan combatia el catalanisme i feia tancar La Veu de Catalunya. Ells, amb la inestimable col·laboració de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó van dominar la situació política catalana durant la dictadura de Primo de Rivera (entre 1923 i 1930).
En la República la dreta espanyolista va tenir una expressió política singular: el partit d'Alejandro Lerroux. Els lerrouxistes eren molt actius a Catalunya però no van aconseguir representació al Parlament de 1932. Un any més tard, Lerroux va arribar a ser president del govern espanyol i, des de Madrid, va fer política anticatalana i hostil amb la Generalitat. Durant la llarga dictadura del general Franco, la Falange i el Movimiento Nacional van ser el refugi d'un bon grapat de polítics catalans entregats al règim en cos i ànima. En la transició, després d'haver optat per fitxatges procedents directament del franquisme, com López Rodó o Eduardo Tarragona, Manuel Fraga va aconseguir finalment muntar una dele gació catalana estable d'Alianza Popular.
La dreta netament espanyolista sempre ha tingut un espai d'acció política a Catalunya. Sovint ha estat representada per persones procedents de l'estament militar o connectades en el seu entorn familiar amb l'exèrcit espanyol. L'alt funcionariat de l'Estat, també ha estat una font abundosa a l'hora de generar defensors a Catalunya d'una idea conservadora, "nacional" i nacionalista espanyola. Aquestes senyes d'identitat es poden trobar encara ara en les biografies d'alguns dels dirigents actuals. Però estem parlant d'un col·lectiu polític que ve de molt lluny, que ja es feia notar a finals del segle XIX quan combatia el catalanisme i feia tancar La Veu de Catalunya. Ells, amb la inestimable col·laboració de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó van dominar la situació política catalana durant la dictadura de Primo de Rivera (entre 1923 i 1930).
En la República la dreta espanyolista va tenir una expressió política singular: el partit d'Alejandro Lerroux. Els lerrouxistes eren molt actius a Catalunya però no van aconseguir representació al Parlament de 1932. Un any més tard, Lerroux va arribar a ser president del govern espanyol i, des de Madrid, va fer política anticatalana i hostil amb la Generalitat. Durant la llarga dictadura del general Franco, la Falange i el Movimiento Nacional van ser el refugi d'un bon grapat de polítics catalans entregats al règim en cos i ànima. En la transició, després d'haver optat per fitxatges procedents directament del franquisme, com López Rodó o Eduardo Tarragona, Manuel Fraga va aconseguir finalment muntar una dele gació catalana estable d'Alianza Popular.
La dreta espanyolista de Catalunya es redibuixa ara davant del repte històric del 27-S. També ells intenten cobrir el màxim camp electoral possible. Des de l'extrema dreta al centre. L'exalcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol és el candidat ultra. Per a públics una mica més refinats es confia en l'efecte compensador de la número dos, el nou "somriure del règim", l'ascendent Andrea Levy, vicesecretaria d'estudis i programes del Partit Popular, que ocupa despatx a Génova 13, Madrid. L'herència de Lerroux la defensarà –83 anys després- Inés Arrimadas, la candidata "soft" que presenta Ciutadans. El 27-S supera tots els límits d'allò que oficialment manifesten constantment els dos partits de la dreta espanyola, el de la vella i el de la «nova» política. Però ells seguiran insistint: "Son, simplemente, unas eleccions autonómicas".
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada