Benvolguts,
El títol de l’editorial ja és auto-explicatiu: El 155 o l'evidència de la desesperació. Tant l’editorial com els comentaristes
incideixen en el tema de l'evidència
de la desesperació. Si els enemics es desesperen i tothom parla de com
aturar legalment el procés de devolució,
restitució o secessió, és que es temen que el 27S el SÍ guanyarà les eleccions, per
tant serà el plebiscit que mai no ens han deixat fer! En Partal la clava quan
diu la reacció
s'ha centrat no pas a trobar la fórmula per a dialogar políticament amb la
voluntat de resoldre l'afer, sinó en com aplicar la repressió, pura i dura.
I d’aquí en ve la resta de l’article i els afegits dels subscriptors. En Partal
dóna voltes a l’article 155 de la Consti,
i explica que mai no ha estat desenvolupat perquè els espanyols mai no han
pensat que caldria utilitzar-lo i a més en conclou que L'aplicació de l'article 155 equivaldrà, no cal pas ser geni per a saber-ho, a la
independència immediata de Catalunya i a la destrucció de l'estat de les
autonomies a Espanya...
Som-hi!
Uns tasts d’en Partal
i dels comentaristes:
·
Vicent Partal: L'aplicació
de l'article 155
equivaldrà a la independència immediata de Catalunya i a la destrucció de
l'estat de les autonomies...
·
Miquel
Strubell: La repressió, la humiliació, la imposició
i l'amenaça són estratègies pròpies de països autocràtics, com ho és també
l'exclusió dels mitjans audiovisuals espanyols de les persones que podrien
explicar (o fins i tot entendre o defensar) el procés i les raons que han fet
que bona part del normalment tranquil i treballador poble català hagi
organitzat actes de desafiament i desobediència respecte dels òrgans centrals
de l'Estat, amb la participació de més de dos milions de persones...
·
Antoni
Carol: Com ha dit en Romeva, el que oferirem
negociar no és el “què”, sinó el “com”...
·
Josep i Antònia Viñas-Ciurana: De seguida
volen tirar de lleis per trencar una voluntat que persisteix a través de les
generacions...
·
Josep
Maria Gràcia: Fa 500 anys que son així i tenen el
record Guinness d'independències. Ara no canviaran...
Us oferim l’editorial
i l’enllaç a Vilaweb per si voleu gaudir amb les opinions dels subscriptors:
Vicent Partal
23.07.2015
El 155 o l'evidència de la desesperació
És impressionant com el simple fet de l'anunci de la candidatura Junts
pel Sí i el full de ruta corresponent ha fet creïble de seguida el procés de
secessió. A Madrid, de sobte,
tothom parla de com aturar 'legalment' la independència catalana i, per tant,
consideren un fet més que previsible que es guanyaran les eleccions i que es
proclamarà la república en poc temps. Si és que hi havia ningú que pretengués
encara negar el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S ha
topat de cara amb la realitat.
Com era previsible, i
contràriament a allò que passaria en qualsevol país democràtic, la reacció s'ha
centrat no pas a trobar la fórmula per a dialogar políticament amb la voluntat
de resoldre l'afer, sinó en com aplicar la repressió, pura i dura.
Espanya és això. I, malgrat les dècades passades, encara impressiona veure que
a Madrid ningú no pensa en res més sinó a reprimir la voluntat popular que podria expressar-se a les eleccions catalanes. I
ignoren, per cert, que ni ells ja no són totalment independents –i en aquest
sentit potser haurien d'estudiar què ha passat els darrers anys entre Hongria i la Unió
Europea: només és un consell…
L'estrella del debat
és el famós article 155 de la constitució espanyola. Això sol ja
expressa quina desesperació que els ha agafat, a aquesta gent. Perquè, a part que
políticament l'aplicació d'aquest article equivaldria a destruir les bases
constitucionals de l'actual estat espanyol, cal dir que jurídicament és un
pegat mal concebut des de bon començament i que l'atzucac en què es trobarien
si intentassen fer-ne ús és simplement impressionant.
L'article 155 és
una mala còpia, pèssima còpia, de l'article 37 de la llei fonamental alemanya.
I, com passa amb tantes altres parts de la constitució espanyola del 79, al
final només és
un pacte entre els franquistes i els demòcrates que porta a un carreró sense
eixida. Agreujat, en aquest cas, pel
fet que no s'ha
desenvolupat mai legislativament. Per raons òbvies. L'hi van posar
per acontentar i conformar el règim i els militars, però pensant que no s'hi
hauria de recórrer mai. Decennis
després és un fòssil legislatiu impossible d'aplicar sense que tinga els
efectes d'una bomba atòmica. I no necessàriament contra Catalunya, sinó més aviat
contra Espanya.
Els experts jurídics
ja tindran temps de denunciar el caos polític que
seguiria a l'intent de fer efectiu aquest article. Jo em limitaré a assenyalar
algunes preguntes elementals i només amb la finalitat de posar en relleu fins a
quin punt és inconsistent la proposta i inaplicable la norma, tret que hom
vulga portar l'estat a un caos jurídic irresoluble.
I això perquè el contingut de l'article
manca de les més mínimes garanties legals. Per exemple, diu que el govern
espanyol advertirà el president de la Generalitat que ha de complir un seguit
de normes. Però no diu quant de temps té el president de la Generalitat per a
respondre. Ridícul, oi? Més divertit encara és que no especifica quines
decisions es poden prendre i quines no, no hi ha cap catàleg que detalle què es
pot fer i què no es pot fer. Ni tan sols es determina com es fa el requeriment
al president de la Generalitat. Qui el farà? El senat? El president del govern espanyol?
La delegada d'aquell govern? Un funcionari de correus? I les
motivacions? Com cal raonar-les? O és que no cal raonar-les? I no se sap si el
senat podria revocar la decisió en el cas que entengués que el president ja
compleix allò que hom li demana. I què passa si la Generalitat presenta un (lògic)
conflicte de competències? Perquè és evident que el govern espanyol considerarà
que la comunitat autònoma procedeix d'una manera que cal rectificar, però és
igualment obvi que la comunitat autònoma considerarà constitucionalment cobert
el seu procediment –llegiu els informes del CATN que hi fan referència. I aleshores si la Generalitat, per exemple,
impugna la decisió per la via contenciosa administrativa, sap ningú què passa? Però és que
encara hi ha irregularitats més greus. La primera és qui decideix –i basant-se
en què– que les decisions d'una autonomia atempten contra això que en diuen el
bé general. I sobretot com s'objectiva això. Perquè els mateixos que s'omplen
la boca de legalitat no poden, o no haurien de poder, basar una decisió tan
greu només en una arbitrarietat ideològica o política. O sí? I l'animalada
final: per no saber no se sap ni si això que voldrien fer es concretaria en una
llei, en un decret, en un…
En un país normal,
qualsevol persona sensata abans d'invocar un precepte com aquest es preguntaria
primer si val la pena de pagar el preu polític immens que es pagaria aplicant
una tal mesura d'excepció, en vista de l'enorme quantitat de defectes de
procediment i incògnites jurídiques que conté la norma. L'aplicació de l'article 155 equivaldrà, no cal pas
ser geni per a saber-ho, a la independència immediata de Catalunya i a la
destrucció de l'estat de les autonomies a Espanya. Però a Madrid,
segons que sembla, ningú no està disposat a raonar ni pareix haver-hi gran
interès en això que en diuen 'el bé comú'. I no deixa de ser una gran paradoxa,
per bé que a hores d'ara ja no sorprenga ningú.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada