Benvolguts,
Jo, com tothom, tinc les meves dèries. I la llengua n’és
una. Partim del principi que llengua i nació van molt unides. Si diem que
la nació catalana va de Salses a Guardamar i de Maó a Fraga, volem dir que
aquesta nació, ara trossejada entre l’estat espanyol i l’estat francès (a part
de l’Alguer a Sardenya), té també una llengua mil·lenària comuna que és el
català, una de les 7 o 8 llegues romàniques sortides del llatí.
Jo no soc lingüista però pel que sembla en els darrers decennis
s’ha posat de moda una aberració del llenguatge, de la manera de parlar,
anomenat pels progres
o pels enzes “políticament correcte” que consisteix a dir sempre que poden catalans i catalanes, funcionaris i
funcionàries, etc...
He trobat sobre aquest tema l’apunt Festes de moros i mores i cristians i cristianes d’Eugeni S. Reig que
m’ha semblat molt precís, erudit i al
mateix temps molt entenedor, desmitificador,
desprogressiu, i tots els des... que vulguem.
A més l’article té
el valor afegit de ser escrit per un alcoià, pertanyent per tant a la part més al sud de la nació catalana, que per descomptat té els
conceptes molt clars, per molt que la Carolina Punto
Siete, agent (o agenta?) de l’espanyolisme més
caspós, sigui precisament diputada per Alacant del partit vil-linguista (mot manllevat del gran Joan
Lladonet) Ciudadanos, i s’hagi fet famosa amb la comparança de qui
parla català (ella és catalana) amb els aldeanos (mot patentat pel Jimenez Losantos).
Jo, la veritat,
més aviat identificaria aldeanos amb Ciudadanos...
També sabem que aquest
costum aberrant només es dóna actualment
en el castellà, el català i sembla que en el portuguès. I
evidentment els vigilants de les llengües ho desaconsellen fortament. Pel que
sabem no és una aberració progre ni en el francès ni en l’italià, ni en l’occità,
i suposo que tampoc en el romanès...
Jo ja fa temps que en els meus cercles d’amics i coneguts em
posiciono descaradament
contra aquest aberrant
costum progre...
Vegem l’article:
Festes de moros i mores i cristians i cristianes
/ 29.11.2014
En la nostra llengua
–i en moltes altres llengües també– el gènere gramatical que tradicionalment –i
jo considere que indegudament– anomenem masculí és el gènere no marcat, és a
dir, el que habitualment no du cap marca morfològica específica que el
distinguisca. Aquest gènere no marcat s’usa per a denominar persones o animals,
independentment que el seu sexe siga masculí o femení. Si dic “he menjat arròs
amb conill”, l’arròs igual pot haver estat guisat amb un conill que amb una
conilla. Si dic “a mi m’agraden més els gossos que els gats” vull dir que
m’agraden més els animals de l’espècie Canis
familiaris que els de l’espècie Felis
catus, independentment que siguen mascles o femelles. En canvi, el
gènere gramatical femení, quan s’aplica a persones o animals, sí que s’empra
només per als individus de sexe femení. Si dic “a mi m’agraden més les gosses
que les gates” queda claríssim que parle només d’animals de sexe femení. Diem
que el gènere femení és el gènere marcat perquè en les paraules flexionals, com
ara gat, gos, xiquet, porter, conill, etc., el femení du una marca
morfològica específica –la terminació a–
que l’identifica precisament com a femení, mentres que, pel contrari, el gènere
masculí normalment no en du cap.
Moros i cristians a
Granollers
En la nostra llengua,
per a referir-nos a un col·lectiu humà format per hòmens i dones sempre hem
usat el masculí plural. Si diem els
treballadors de tal fàbrica, ens referim al conjunt de persones que hi
treballen, tant si són de sexe masculí com si són de sexe femení. Sempre s’ha
dit, per exemple, els alcoians,
i tothom ha entés perfectament que es parlava del conjunt de persones d’Alcoi,
independentment de quin fóra el seu sexe. Actualment s’ha posat de moda dir
coses com ara “treballadors i treballadores”, “ciutadans i ciutadanes”,
“professors i professores”, “xiquets i xiquetes”, “tots i totes”, etc. Els que
ho diuen d’eixa manera ho fan perquè pensen erròniament que “treballadors”,
“ciutadans”, “professors”, “xiquets” i “tots” són paraules que es referixen
únicament i exclusivament als mascles de l’espècie humana i que, per tant, les
dones queden, o bé marginades, com si no existiren, o bé subordinades als
hòmens. S’equivoquen completament perquè no saben o no tenen en compte que el
mal anomenat gènere masculí no
és en realitat masculí, sinó,
simplement, no femení. Si un
matrimoni jove va a viure al pis del costat de ma casa, quan l’hauré conegut
puc dir, per exemple: “He conegut els nous veïns. Són molt simpàtics”. ¿És
possible que hi haja algú que diga una cosa tan estrambòtica i inversemblant
com: “He conegut el nou veí i la nova veïna. Ell és molt simpàtic i ella és
molt simpàtica”? Evidentment, això no ho diu ningú perquè és una cosa absurda.
Sempre s’ha preguntat: “¿Quants fills tens?” I la resposta pot haver sigut: “En
tinc cinc: dos xics i tres xiques”. Ningú ha preguntat mai: “¿Quants fills i
quantes filles tens?”.
Seria més adequat que
anomenarem gènere específic al
que ara anomenem gènere femení
(perquè, quan s’aplica a persones o animals, aquest gènere és específic del
sexe femení) i gènere inespecífic
al que ara s’anomena gènere masculí
(perquè, quan s’aplica a persones o animals, aquest gènere no és específic de
cap sexe). De tota manera, els gramàtics haurien d’estudiar profundament
aquesta flexió nominal que anomenem gènere,
que és conseqüència de les antigues declinacions llatines i que no està
relacionada amb el sexe, i haurien de pensar en una denominació alternativa. En
aquest cas, el nom sí que fa la cosa. El professor Abelard Saragossà reflexiona
sobre açò en la seua Gramàtica
valenciana raonada i popular.
Ara és moda dir que
això de “treballadors i treballadores” és “políticament correcte”, expressió
que no sé què significa. Però sí que sé que dir-ho d’eixa manera és
“lingüísticament inadequat” perquè va en contra de les estructures més bàsiques
de la nostra llengua i la perjudica molt seriosament. La gent associa,
equivocadament, “gènere gramatical masculí” amb “sexe masculí” i això és
totalment fals. Una cosa són els gèneres gramaticals i una altra cosa ben
diferent el sexe de les persones o dels animals. La gent confon els dos
conceptes i per això parlen de “violència de gènere” quan haurien de parlar de
“violència de sexe” per a expressar la idea que els hòmens actuen violentament
contra les dones. Jo, quan sent això de “violència de gènere” sempre em ve al
cap que el gènere epicé ataca de manera brutal el gènere ambigu o que el gènere
comú es llança com una bèstia salvatge sobre el gènere neutre.
Si seguírem aquesta
moda absurda, les festes de moros i
cristians, tan populars a Alcoi i altres moltes poblacions valencianes,
hauríem d’anomenar-les festes de moros
i mores i cristians i cristianes ja que si una persona diu “alcoians i
alcoianes” i, a continuació, diu “festes de moros i cristians”, això implica
que eixa persona no es partidària de la participació de les dones en la festa
perquè, si considera que “alcoians” es referix només als hòmens, “moros i
cristians” també s’ha de referir necessàriament només als hòmens i, per
consegüent, exclou la dona de participar en la festa. I si eixa persona sí que
n’és partidària i, malgrat ser-ho, ho diu així, aleshores parla d’una manera
totalment incongruent, sense gens de coherència lingüística. Confie i espere
que tothom tinguem trellat i que el sentit comú i l’amor a la llengua faça que
actuem dignament i que no caiguem en el parany de dir una cosa tan absurda, tan
postissa, tan ridícula i tan cursi com festes
de moros i mores i cristians i cristianes.
En fi, confie que
puguem continuar dient tothom
per a referir-nos a totes les persones, siguen mascles o femelles, i no aparega
cap il·luminat que ens diga que cal dir tothom
i totadon.
5 d’octubre del
2009. Article publicat en el número 72 de la revista Llengua nacional (3r trimestre del 2010)
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada