Benvolguts,
Jo no entenc d’Economia, però em sembla que aquest article
del Raül Romeva amb els afegitons de
Krugman,
Joseph Stiglitz i Pedro
Olalla, ha de ser interessant!
Tampoc no he tingut temps de llegir-me totalment els enllaços, per tant
haurem d’esperar unes hores o dies a treure’n l’entrellat i a veure les
múltiples solucions que de segur que s’empescaran la Troika i el Govern
Grec...
Raül Romeva
#Greferendum: Grècia més enllà de Grècia
Publicat el 2 de
juliol de 2015
És evident que el
debat al voltant de Grècia transcendeix en molt l’àmbit hel·lè. No és una
qüestió que es pugui resoldre amb un tuit, ni amb un post a un bloc. Sigui com
sigui, allò que sí em sembla fonamental no perdre de vista és que a Grècia ens
hi juguem molt més que si un país surt de l’Euro o no. Està en joc l’essència
fonamental de la Sobirania (qui l’exerceix, i com) i la Democràcia (quin valor
se li atorga a aquest principi, contemplat en els Tractats fundacionals de la
UE).
· Si en el referèndum de diumenge guanya el
SÍ, Varufakis i Tsipras pleguen, els qui volien que Syriza s’estimbés hauran
guanyat, però haurà guanyat Europa? i la Democràcia? Més aviat no.
·
Si
en canvi surt que NO, les ‘Institucions’ (eufemisme de Troica) hauran de
considerar seriosament el cost d’expulsar Grècia de la zona Euro.
Cap dels dos escenaris
serà senzill de gestionar, però els efectes sobre la credibilitat política,
institucional i com a projecte de la UE, en un cas i l’altre, seran ben
diferents.
Més enllà d’això, cal
també recordar que les responsabilitats d’haver arribat fins aquí són
compartides entre diversos actors, i que una bona part recau sobre els qui ara estan prement la
corda al voltant del coll del govern hel·lè, tal i com recorden en tres
articles ben oportuns dos premis Nobel d’Economia com són Krugman i Stiglitz
(entre d’altres), i una propina (de Pedro Olalla, una paseo por Atenas, un
canto a la Democracia). I sí, no me n’amago, en comparteixo la tesi principal.
“Salta a la vista des
de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha
reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta,
sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si
esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà
automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària
o els dipòsits bancaris.
Però sortir d’una unió
monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la
d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot
les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han
sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels
creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels
mercats.
Però sembla que, a
Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan
temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la
sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a
pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes
pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà
un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les
institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara
més mesures d’austeritat.
Grècia ha de votar que
no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro. Per
entendre per què dic això, (segueix…
a http://www.ara.cat/opinio/Grecia-al-caire-labisme_0_1385261489.html )
Quebrar a Grecia, per Paul Krugman (a Sinpermiso)
“Me he mantenido prudentemente callado en relación
con Grecia: no quería gritar“¡Grexit”!
en un teatro lleno a rebosar. Pero dadas las informaciones sobre las
negociaciones en Bruselas, algo hay que decir: ¿qué se creen los acreedores, y
en particular el FMI, que están haciendo?
Esta tendría que ser una negociación sobre
objetivos de superávit primario y, luego, sobre una reducción de la deuda que
eliminara la perspectiva de interminables crisis futuras. Y el gobierno griego
ha aceptado lo que en realidad son objetivos de superávit bastante altos,
habida cuenta especialmente de que el presupuesto se hallaría ya en una situación
de enorme
superávit primario si la economía no estuviera deprimida. Pero los
acreedores mantienen su rechazo a las propuestas de Grecia aduciendo que se
basan demasiado en impuestos y demasiado poco en recortes de gastos. De modo que
estamos todavía por la labor de dictarles la política interior.
La pretendida razón para rechazar una propuesta
basada en los impuestos es que dañaría el crecimiento. La obvia respuesta es:
¿están de cachondeo? (Segueix
ahttp://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8112 )
L’atac
d’Europa a la democràcia grega, de Joseph Stiglitz, a l’ARA (30/06/2015)
“Per als que s’ho
miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot
semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant
Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a
deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute,
i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia
més que no pas amb els diners i l’economia.
Evidentment, l’economia que hi ha darrere del
programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons
Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha
donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan
deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex
d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.
És alarmant que la
troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a
admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut
dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan
sols n’hagin après. La troica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un
superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any
2018.
Els economistes
d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu:
intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara
més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits
inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten
l’objectiu de la troica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap
de setmana.
Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs
països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims
cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut
extremadament alt, les propostes
recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus
creditors… (Segueix ahttp://www.ara.cat/opinio/Latac-dEuropa-democracia-grega_0_1385861421.html )
Pedro Olalla: un paseo por Atenas, un canto a
la Democracia
Hemos mirado a Grecia con atención en los últimos
meses. La intensidad, la sorpresa, nos han acompañado desde que la
formación de izquierdas Syriza ganó las últimas elecciones con la
convicción de cumplir el mandato popular y poner límites a las políticas de rígida austeridad impuestas desde Bruselas.
En este tiempo, a golpe de negociaciones frustradas, Grecia nos ha demostrado
hasta qué punto gran
parte de su deuda es ilegítima, a través del informe exhaustivo de un comité de
expertos; nos ha puesto ante los ojos el verdadero rostro de la UE –
una UE obediente
ante los poderes financieros y cada vez más alejada de los ciudadanos–
y, sobre todo, nos ha devuelto algo del espíritu de la auténtica Democracia. (Segueix a http://lecturassumergidas.com/2015/06/28/pedro-olalla-un-paseo-por-atenas-un-canto-a-la-democracia/ )
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada