Benvolguts,
En Partal a l’Editorial
de Vilaweb fa una exhibició d’amor, d’honradesa, de coneixement i d’anàlisi
històrica de la trajectòria del PSUC
i demostra perplexitat en plantejar-se el perquè de l'actual posició d’ICV contra la independència. Sobretot es
dol de la posició de Joan Coscubiela,
i també, però no tant de la de Joan Herrera.
I aleshores s’enfronta amb ells: Però em trobe
que ICV, EUiA, Podem i Procés Constituent ara han decidit d'enfrontar-se a la
voluntat d'independència d'una part important --espere que clarament
majoritària-- del país.
Després diu:
Em sembla que no entenen
que això que protagonitza una part substancial d'aquest país és una revolució
real, que tombarà les estructures que vam heretar del franquisme, començant per
la monarquia, que tancarà i farà inservible el règim post-franquista.
I afegeix:
Ara, si hi ha una cosa que em preocupa és la
mandra intel·lectual. Els arguments que proveu
d'oposar al procés independentista són d'una qualitat ínfima, poc digna de la tradició que representeu. La vostra obsessió
per veure-ho tot com una gran manipulació del malvat Mas… La poca serietat argumental que implica avalar les cruels
retallades a l'estat del benestar a Grècia, amb l'excusa que aquesta vegada les
fan els nostres… O aquesta conseqüència
teòrica del vostre plantejament simplement ridícula, i ho sabeu, de la
república catalana dins la monarquia espanyola…
Com sempre hem de
destacar alguns genials comentaris dels Subscriptors. Podeu veure’ls sencers
a: http://www.vilaweb.cat/editorial/4443061/revolucio.html
Ara us en proposo uns
tasts:
·
Crec que si no
canvieu d'actitud urgentment, la història us jutjarà i no ho farà positivament
precisament. Vosaltres mateixos; jo ja me'n vaig separar fa molts i molts anys.
·
Son dies de joia
els que estem vivint. Una real revolució: deixar de ser colònia per esdevenir
lliures de compartir els nostres destins amb qui vulguem, no amb qui ens vam
trobar al néixer. La base per tensionar a les persones vers un futur millor,
que mai va arribar, era tenir un enemic contra el que descarregar les ires quan
les coses no rutllaven. De tant fer-ho, i tant durar en el poder, es van tornar
conservadors, com passa sempre per les sinapsis del cervell humà. La mala qualitat democràtica, els fracassos
de la posta en pràctica de les idees dels manuals, cal atribuir-los als altres,
els enemics de classe: per uns els jueus, per
altres el capitalisme, per els concrets propers Franco i post Franco, i a casa l’anatematitzacio,
per exemple, d’Heribert Barrera a les seves pors confessades al Teatre Tívoli.
Desprès a carregar-se a Pujol. I ara, l’enemic és Mas. Contra algú, sempre. No anar tots junts davant el
desafiament revolucionari més agosarat: esdevenir independents d’Espanya per la
via democràtica i pacífica.
·
I el centralisme (democràtic?: El PC Francès demanava als africans que esperessin la revolució a França
abans d'independitzar-se. Per sort no li van fer cas…Espero que ara aquí tampoc.
·
Per la meva part
nomes cal dir que a mes de "Amb l’Iceta,
junt amb la Camacho, amb Felip V, amb un tal Duran i Lleida…" seguir amb
Espanya significa seguir amb la FAES, amb el despreci a les vcitimes del cop
d'estat franquista, amb el senyor X, amb les estàtues d'un dictador feixista i
sanguinari...
·
Espanya no es
pot reformar perquè el feixisme forma part del seu ADN . L'única sortida es
sortir d'un estat podrit.
La darrera frase de l’article d’en Partal és: Em causa una gran tristesa veure que mentre el poble
assalta les institucions per canviar-les vosaltres us esteu allà, a l'altre costat de la
barricada. Amb
l'Iceta, amb la Camacho, amb Felip V, amb un tal Duran i Lleida… Ho sent molt
però em sap molt de greu.
·
I un subscriptor hi afegeix: Per la meva part nomes cal dir que a mes de "Amb l’Iceta, junt amb la Camacho, amb Felip V, amb un
tal Duran i Lleida…", seguir amb Espanya significa seguir amb la FAES, amb
el despreci a les víctimes del cop d'estat franquista, amb el senyor X, amb les
estàtues d'un dictador feixista i sanguinari.
· Espanya no es pot reformar perquè el
feixisme forma part del seu ADN . L'única sortida es sortir d'un estat podrit.
I ara l’Editorial:
Vicent Partal
17.07.2015
Contra la revolució
No he amagat mai la
meua simpatia per ICV. Alguna gent,
massa obsessionada pels partits, no m'ha entès o no ho ha volgut entendre, però
la gent d'ICV per a mi encarna una
manera de veure el món a la qual em sent molt pròxim, malgrat que el procés
d'independència és evident que ens allunya, espere que només provisionalment.
No em reca gens de dir
que Joan Coscubiela és un dels
millors polítics que he conegut i una persona extraordinària, que admire.
Sempre he reconegut i posat en relleu l'esforç intel·lectual fet per Joan Herrera el 9-N, un esforç que em
mereix el respecte més gran. Sense ser ni nacionalista va treballar perquè tots
poguéssem votar sobre la independència i això, com a demòcrata, té un mèrit
especial. Tant de mèrit que crec
que res d'allò que faça ara no podrà esborrar la seua generositat. Amb Dolors Camats m'han unit complicitats
que no sabria explicar-les en un paper curt. I hi ha més companys d'ICV, gent diversa i d'indrets molt
allunyats del país, dels quals he après moltes coses durant aquestes dècades,
amb els quals he gaudit de moments importants.
Però em trobe que ICV, EUiA, Podem i
Procés Constituent ara han decidit
d'enfrontar-se a la voluntat d'independència d'una part important --espere que
clarament majoritària-- del país. Hi ha maneres massa fàcils d'explicar el
perquè, poc creïbles. Jo sempre tendesc a valorar la complexitat i, per tant,
no cauré en l'absurd de donar explicacions simplistes d'una posició que sé que
no ho és. Amb el màxim respecte, però, i amb un inevitable punt de dolor
personal, miraré de fer dos comentaris que per principis i per coherència amb
mi mateix espere que s'accepten com una crítica, però com una crítica oberta, franca i
lleial. D'amic.
En el curs de la meua
vida he vist moltes vegades revolucionaris que quedaven encegats davant la
revolució i no la sabien reconèixer. Acostumats a pensar en la revolució com la
tasca d'una avantguarda tancada i decidida, no eren capaços de veure quan el poble
prenia el destí en les seues mans, possiblement no de la manera que ells volien
però sense cap mirament. Ho vaig veure a Berlín, on alguns amics molt 'progres'
del cantó occidental no aguantaven la revolta popular de l'est, els mesos abans
de la caiguda del mur, ni sabien veure-hi l'anhel d'una vida millor per a tots.
Ho vaig veure a Sud-àfrica, on gent que havia fet un esforç increïble, heroic,
contra el règim racista no acceptava que Mandela parlàs per a tothom i no per a
uns pocs ni
entenien que el progrés de tothom era precisament allò que havia guiat la seua
lluita de tants anys. Ho vaig veure a Eslovènia, on un petit grup
d'independentistes es va oposar a la independència perquè no era al cent per
cent allò que ells somniaven…
Tot això ara ho veig
ací, a casa. Els hereus del vell i admirat PSUC
han fet un esforç per a entendre què passa, però han acabat sucumbint als
propis mites, com va passar a Sud-àfrica, com va passar a Eslovènia, com va
passar a Berlín.
Em sembla que no entenen
que això que protagonitza una part substancial d'aquest país és una revolució
real, que tombarà les estructures que vam heretar del franquisme, començant per
la monarquia, que tancarà i farà inservible el règim post-franquista.
Que no entenen que
estem davant una revolució que té la capacitat de crear una república nova del
cent per cent de la població sobre unes bases infinitament més democràtiques i
progressistes que mai no podrà fer Espanya. Ho Chi Min va desconcertar molta
gent --a mi quan era molt jove--, amb aquell aforisme brillant que deia: 'La revolució
és una cosa i els revolucionaris una altra: poden coincidir o no.' Doncs això. No ho sabria dir millor ni sabria
descriure amb més precisió què passa. Efectivament: poden coincidir o no.
Ara, si hi ha una cosa que em preocupa és
la mandra intel·lectual.
Els arguments que proveu d'oposar al procés independentista són d'una qualitat ínfima,
poc digna de la tradició que representeu. La vostra obsessió per veure-ho tot com una gran manipulació
del malvat Mas… La poca serietat argumental que implica avalar les
cruels retallades a l'estat del benestar a Grècia, amb l'excusa que aquesta
vegada les fan els nostres… O aquesta conseqüència teòrica del vostre plantejament
simplement ridícula, i ho sabeu, de la república catalana dins la monarquia
espanyola… Que no és fàcil això que
viviu, ho sé. No és fàcil tampoc per a mi. Però, per favor, no ens feu
avergonyir amb arguments de fireta, radicalment i manipuladorament simplistes,
que ningú no pot entendre. No us feu tan de mal a vosaltres mateixos. Quan
una persona ja no es pot explicar sense que la gent no el mire pensant que no
entèn ni un borrall del que diu, quan ho fa una organització, és l'hora
d'aturar-se i reflexionar, de pensar seriosament què vol dir que tanta gent siga
incapaç fins i tot d'entendre l'argument.
Teniu el dret d'oposar-vos-hi, és clar, teniu
el dret d'anar contra la revolució. Teniu el dret de fer amb la vostra
organització, amb el passat que representa i amb les idees que defenseu allò
que vosaltres i només vosaltres vulgueu. És la vostra organització i és el vostre esforç, només faltaria.
Però, amb l'amistat i el respecte que us professe, espere que m'entengueu i em
respecteu quan us dic que em causa una gran tristesa veure que mentre el poble assalta
les institucions per canviar-les vosaltres us esteu allà, a l'altre costat de
la barricada. Amb l'Iceta, amb la Camacho, amb Felip V, amb un tal Duran i
Lleida… Ho sent molt però em sap molt de greu.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada