Benvolguts,
Un article molt clarificador del Vicent Villatoro a El Temps!
L’autor es fa la pregunta de si el debat sagnant del 1936
entre els que volien fer primer la revolució i després guanyar la guerra i els
que volien primer guanyar la guerra i després, eventualment, fer la revolució, ens
serveix actualment per al nostre debat sobre si primer cal la independència i
després ja decidirem quin tipus de constitució volem o al contrari...
Hi ha una frase força clarificadora:
Perquè, evidentment, no tots els que
volien guanyar la guerra volien també fer la revolució.
El debat actual seria que evidentment no tots els que volen exercir
el dret a decidir, volen la independència...
Ja sabeu que a l’any 36 una part del poble va triar el camí de fer primer
la revolució i en Villatoro diu
que,
fent-ho així, ni es va guanyar la guerra ni es va fer cap
revolució duradora, sinó que tothom, dins del bàndol republicà, va perdre. Tothom.
I segueix:
Si s’hagués posat clarament la prioritat de guanyar primer
la guerra potser no s’hauria aconseguit, però potser sí. Hi ha un marge
raonable per al dubte.
I la conclusió del debat actual seria que:
Si esmercem les nostres energies a fer un
Procés Constituent, sense haver declarat prèviament la independència, els poders
constituïts, l’Exèrcit, la Magistratura, tots els espanyols de dretes o d’esquerres
i tots els catalans antiindependència, no ens ho permetran...
en canvi si primer declarem la independència, tots els ciutadans
podran decidir a continuació quin tipus de procés engeguem...
Vegem els arguments:
Fer la revolució o guanyar la guerra
L’any 36 es discutia sobre si calia fer primer la
revolució o centrar-se a guanyar la guerra. Es va dedicar molta energia a fer la revolució. I es va perdre la guerra.
Ens serveix això per a algun debat actual?
Vicenç Villatoro
Cada dia entenc més
–immers com estic en els debats polítics de la Catalunya d’avui– la vella polèmica
que m’explicaven els meus parents republicans i catalanistes derrotats el 1939 sobre si calia
fer primer la revolució per tal de guanyar després la guerra o si el que
convenia més era guanyar la guerra i després ja en parlaríem de si s’havia de fer
la revolució. He de dir que els meus interlocutors eren partidaris, quan la
polèmica es va produir l’any 1936, de centrar tots els esforços a guanyar la
guerra i després, en tot cas, si la majoria estava d’acord, fer la revolució. I que era
precisament aquella polèmica, i els seus resultats pràctics, el que els havia fet
perdre la guerra.
Els partidaris de fer primer la revolució i
després guanyar la guerra venien a dir, i perdonin si no ho explico ben bé
amb les seves paraules, que només es podia vèncer l’exèrcit sediciós amb una
mobilització popular encapçalada per la classe obrera. I que la classe obrera només es
mobilitzaria si entenia que no ho feia tant sols per guanyar la guerra contra
els franquistes, sinó per canviar l’ordre social, modificar les seves
condicions de vida, fer la revolució en una paraula. Si es feia primer la revolució, les masses
obreres sortirien l’endemà sens dubte a defensar-la contra els sediciosos i la
victòria seria, llavors, del tot segura.
Els partidaris de guanyar primer la guerra venien a
dir que, si la guerra es perdia, no hi hauria cap canvi social possible, que no
es podria consolidar cap mena de conquesta revolucionària. Per tant, del que es tractava
era en primer lloc de vèncer el sector de l’exèrcit revoltat i després ja en
parlaríem, de què s’hauria de fer. Perquè, evidentment, no tots els que volien guanyar la
guerra volien també fer la revolució. Si
es mobilitzaven només els sectors revolucionaris, hi hauria molts republicans
honestos i convençuts que no s’hi adheririen, i que feien falta també per
guanyar la guerra. Perquè per guanyar la guerra no sobrava ningú.
El que em venien a dir
els meus amics i parents republicans partidaris de considerar prioritari
guanyar la guerra entre tots i plantejar-se només l’endemà les coses que els
separaven, és que els fets els havien donat la raó. A partir de juliol es van dedicar a fer la
revolució moltes energies, armes i persones que no es van fer servir en el
moment clau per l’objectiu prioritari que era guanyar la guerra. La revolució
va ser llavors una eclosió de violència a la rereguarda, on va morir molta gent, no tots contraris a
la república (però sí contraris a la revolució). Quan això es va
acabar i les energies, les armes i les persones van passar de la rereguarda al
front, ja era massa tard: els franquistes s’havien fet forts, havien conquerit espais
estratègicament essencials i ja tenien la guerra pràcticament guanyada. I el fervor
revolucionari dels primers mesos, a més de sostreure energies que haurien
d’haver anat al front, va provocar la divisió dins del món republicà, el
decantament a favor dels franquistes de sectors que s’havien llevat republicans
el 18 de juliol
i que havien canviat de bàndol en sentir-se perseguits, i una mala imatge internacional per a la
República que no havia ajudat en res per a la victòria.
Però, sobretot, el que deien els meus amics
republicans és que, fent-ho així, ni es va guanyar la guerra ni es va fer cap
revolució duradora, sinó que tothom, dins del bàndol republicà, va perdre. Tothom. La revolució va ser una flamarada que no va
deixar cap pòsit, perquè si algun en podia restar, el va esborrar la victòria
franquista. I la guerra es va perdre. Si s’hagués posat clarament la prioritat de guanyar primer
la guerra potser no s’hauria aconseguit, però potser sí. Hi ha un marge
raonable per al dubte.
Entenc cada vegada més
aquesta vella polèmica perquè em sembla la versió dramàtica i exagerada de
polèmiques perfectament actuals. De polèmiques sobre què és prioritari i què hauríem de deixar
per l’endemà. Per fortuna, sense cap guerra pel mig. Sense la terrible càrrega
dramàtica de la polèmica de llavors. Però el record d’aquella versió extrema ens
pot ajudar a entendre les versions menys extremes que ara vivim.
Vicenç Villatoro Escriptor
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada