Benvolguts,
Bona anàlisi de la situació actual de les perspectives pel 27S!
En aquest article en Colomines
barreja ordenadament gairebé tots els protagonistes del sainet 27S!
Rafael Catalá, Mas, CDC,
UDC, Ramon Espadaler, CiU,
Martín Rodríguez Sol, Duran i Lleida, Ángel de la Fuente, Xavier Sala i Martin, PP, C’s, PSOE, Iceta, Pedro Sánchez, immensa bandera espanyola : “España una y no cincuenta y
una”, Sí que es Pot, PCE, Podemos, ICV i
EUiA, Arcadi Oliveras. Rabell, Rivera i
Albiol callen...
Hi trobo a faltar només Junqueras, ERC, Montoro, Rajoy,
Soraya i la resta de bestiar...!
Agustí Colomines
28/07/2015
Per què vull un estat?
"Un estat que ja ha aprovat una
llei mordassa pròpia de Veneçuela i Cuba, no és el meu estat. Un estat que es
nega a compensar el dèficit per estrangular-nos socialment, no és el meu estat.
Per això lluito per un nou estat:
per dignitat!"
Agustí Colomines
“Quan una nació considera que té una dependència indigna, ésser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat”, va escriure fa molts anys la sociòloga Liah Greenfeld, una de les principals especialistes sobre la qüestió. I quan Greenfeld parla de nacionalisme vol dir sobiranisme, atès que per a ella el nacionalisme va ser el motor que va permetre l’aparició de les nacions modernes i del estats, començant, segons ella, per l’Anglaterra del segle XVII. El nacionalisme ha estat, per tant, un dels principals motors de la modernitat.
Si el ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá, fos una mica més llegit, potser no faria declaracions pròpies d’un ignorant. Ni el sobiranisme és “guareix” viatjant ni apareix per art de màgia. S’expandeix quan un col·lectiu humà, encapçalat per una elit política, creu que cal fer un pas endavant per assegurar el welfare que senten amenaçat. De fet, hi ha autors que defensen que el creixement del nacionalisme a la UE es degut, precisament, als efectes negatius de la crisi econòmica de 2008. Llegeixin, si volen (el ministre ho hauria de fer) l’article “It's Not Ethnicity, Stupid! Economic Crisis and the Rise of Welfare Nationalism Across the EU”, de Sofia Vasilopoulou, Daphne Halikiopoulou, Kyriaki Nanou, tres professores gregues que treballen a la Gran Bretanya, i s’adonaran fins a quin punt el debat sobre el nacionalisme està transformant el món.
He coincidit molts vegades amb aquestes brillants investigadores en diversos congressos internacionals. La seva investigació sempre anava lligada a l’anàlisi del nacionalisme i com incidia en el creixement de l’extrema dreta. Ara són elles les que s’adonen que el que està passant a Europa i en algunes de les “regions” europees subestatals no té res a veure amb l’extremisme, més aviat té a veure amb la dignitat, per tornar a Greenfeld. Algú es pot creure que el president Mas i CDC han optat pel sobiranisme independentista senzillament perquè han perdut el seny. Aquesta pot ser l’excusa d’UDC i del seu candidat Ramon Espadaler per justificar la ruptura de CiU, però és una estupidesa tan gran com creure que el sobiranisme es cura viatjant, però no precisament a Madrid com diu l’exfiscal Martín Rodríguez Sol, ara a les files dels de Duran i Lleida.
Si alguna cosa ha posat en evidència a Catalunya la crisi econòmica de la qual encara no n’hem sortit és, sobretot, que la preservació del welfare català passa per desvincular-se d’un estat que ens perjudica més que no pas defensa els nostres interessos. El problema ja no és el dèficit fiscal, reconegut fins i tot per unionistes notables com Ángel de la Fuente, l’expert proposat pel PP per canviar el sistema de valoració de les balances fiscals, i que no s’estava de destacar “que el sistema de finançament actual és font d'iniquitat. És una espècie de Frankenstein”. Tothom ha constatat el que resumeix molt bé Xavier Sala i Martin, un sobiranista força viatjat, senyor Ministre:
“Quan una nació considera que té una dependència indigna, ésser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat”, va escriure fa molts anys la sociòloga Liah Greenfeld, una de les principals especialistes sobre la qüestió. I quan Greenfeld parla de nacionalisme vol dir sobiranisme, atès que per a ella el nacionalisme va ser el motor que va permetre l’aparició de les nacions modernes i del estats, començant, segons ella, per l’Anglaterra del segle XVII. El nacionalisme ha estat, per tant, un dels principals motors de la modernitat.
Si el ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá, fos una mica més llegit, potser no faria declaracions pròpies d’un ignorant. Ni el sobiranisme és “guareix” viatjant ni apareix per art de màgia. S’expandeix quan un col·lectiu humà, encapçalat per una elit política, creu que cal fer un pas endavant per assegurar el welfare que senten amenaçat. De fet, hi ha autors que defensen que el creixement del nacionalisme a la UE es degut, precisament, als efectes negatius de la crisi econòmica de 2008. Llegeixin, si volen (el ministre ho hauria de fer) l’article “It's Not Ethnicity, Stupid! Economic Crisis and the Rise of Welfare Nationalism Across the EU”, de Sofia Vasilopoulou, Daphne Halikiopoulou, Kyriaki Nanou, tres professores gregues que treballen a la Gran Bretanya, i s’adonaran fins a quin punt el debat sobre el nacionalisme està transformant el món.
He coincidit molts vegades amb aquestes brillants investigadores en diversos congressos internacionals. La seva investigació sempre anava lligada a l’anàlisi del nacionalisme i com incidia en el creixement de l’extrema dreta. Ara són elles les que s’adonen que el que està passant a Europa i en algunes de les “regions” europees subestatals no té res a veure amb l’extremisme, més aviat té a veure amb la dignitat, per tornar a Greenfeld. Algú es pot creure que el president Mas i CDC han optat pel sobiranisme independentista senzillament perquè han perdut el seny. Aquesta pot ser l’excusa d’UDC i del seu candidat Ramon Espadaler per justificar la ruptura de CiU, però és una estupidesa tan gran com creure que el sobiranisme es cura viatjant, però no precisament a Madrid com diu l’exfiscal Martín Rodríguez Sol, ara a les files dels de Duran i Lleida.
Si alguna cosa ha posat en evidència a Catalunya la crisi econòmica de la qual encara no n’hem sortit és, sobretot, que la preservació del welfare català passa per desvincular-se d’un estat que ens perjudica més que no pas defensa els nostres interessos. El problema ja no és el dèficit fiscal, reconegut fins i tot per unionistes notables com Ángel de la Fuente, l’expert proposat pel PP per canviar el sistema de valoració de les balances fiscals, i que no s’estava de destacar “que el sistema de finançament actual és font d'iniquitat. És una espècie de Frankenstein”. Tothom ha constatat el que resumeix molt bé Xavier Sala i Martin, un sobiranista força viatjat, senyor Ministre:
“el que la magnitud del
dèficit fiscal que Catalunya té amb Espanya és exorbitant i desmesurada i
que si s’invertissin aquests diners a Catalunya, el panorama econòmic del
nostre país canviaria de manera radical”. El problema és, doncs, polític.
Ja sé que els unionistes clàssics, el PP, C’s, PSOE i adlàters creuen en l’estat unitari amb més o menys autonomia, segons qui parli i des de quin territori parli. Si Iceta se’n va a Madrid a escoltar el seu candidat natural, Pedro Sánchez, i aquest es planta dalt d’un escenari davant d’una immensa bandera espanyola sense posar-hi cap més bandera, el missatge es força clar, oi?: “España una y no cincuenta y una”. En el simbolisme hi ha el missatge encara que Iceta se l’empassi amb filigranes dialèctiques. Els socialistes espanyols, com els laboristes britànics, encara no han entès que el creixement del sobiranisme a Catalunya —o a Escòcia i al Quebec, com explica bé Nicola McEwan— va lligat a la defensa de l’estat del benestar. Del welfare que està amenaçat no tan sols pel neoliberalisme, com diuen els postcomunistes, sinó pel jacobinisme d’un estat que, a més de no saber gestionar la diversitat nacional i lingüística que tenen dins, estrangulen les autonomies amb polítiques centralitzadores.
L’inesperat en aquest debat sobre l’estat és el gir de la candidatura de Catalunya Sí que es Pot. És l’últim episodi de l’enrenou que el sobiranisme cívic ha generat en els partits ambigus. Els ha trinxat a tots, fins arribar a ICV-EUiA, que han quedat absorbits per Podemos però amb una altra marca. Podemos és un partit més centralista i jacobí que el PSOE o que el PCE quan existia. El seu respecte per la plurinacionalitat és instrumental. Volen el poder i el volen centralitzat sota el lideratge carismàtic de Pablo Iglesias. Des de Weber que sabem què vol dir això. Podemos despista i els “indepes” d’ICV i EUiA ens “venen la moto” que tot això és un invent de les classes dominants per perpetuar-se en un poder corrupte. Que li ho pregunten a Joaquim Gay de Montellà, el cap de la patronal, si ell vol la independència o la hisenda pròpia i ja veuran què els diu. Una altra estupidesa que fins i tot ja no es creu ni Arcadi Oliveras, el patriarca dels antisistema, que els ha deixat plantats, perquè “amb aquesta coalició corríem el risc d'haver de votar qüestions que anessin contra el procés al Parlament de Catalunya”. Ho diu ell i no pas jo.
Crec tenir raons de pes per reclamar la creació d’un estat nou, amb poder real, per bé que estigui lligat a la UE i a les cessions de sobirania que tots els estat membres ja han fet. Però és que si, a més, l’estat en el qual visc es proposa multar les entitats signants del “Manifest per la xiulada a l’himne espanyol i al rei Felipe de Borbón” amb 70.000 euros cadascuna mentre Rabell, Iceta, Rivera i Albiol callen, el meu propòsit augmenta.
Ja sé que els unionistes clàssics, el PP, C’s, PSOE i adlàters creuen en l’estat unitari amb més o menys autonomia, segons qui parli i des de quin territori parli. Si Iceta se’n va a Madrid a escoltar el seu candidat natural, Pedro Sánchez, i aquest es planta dalt d’un escenari davant d’una immensa bandera espanyola sense posar-hi cap més bandera, el missatge es força clar, oi?: “España una y no cincuenta y una”. En el simbolisme hi ha el missatge encara que Iceta se l’empassi amb filigranes dialèctiques. Els socialistes espanyols, com els laboristes britànics, encara no han entès que el creixement del sobiranisme a Catalunya —o a Escòcia i al Quebec, com explica bé Nicola McEwan— va lligat a la defensa de l’estat del benestar. Del welfare que està amenaçat no tan sols pel neoliberalisme, com diuen els postcomunistes, sinó pel jacobinisme d’un estat que, a més de no saber gestionar la diversitat nacional i lingüística que tenen dins, estrangulen les autonomies amb polítiques centralitzadores.
L’inesperat en aquest debat sobre l’estat és el gir de la candidatura de Catalunya Sí que es Pot. És l’últim episodi de l’enrenou que el sobiranisme cívic ha generat en els partits ambigus. Els ha trinxat a tots, fins arribar a ICV-EUiA, que han quedat absorbits per Podemos però amb una altra marca. Podemos és un partit més centralista i jacobí que el PSOE o que el PCE quan existia. El seu respecte per la plurinacionalitat és instrumental. Volen el poder i el volen centralitzat sota el lideratge carismàtic de Pablo Iglesias. Des de Weber que sabem què vol dir això. Podemos despista i els “indepes” d’ICV i EUiA ens “venen la moto” que tot això és un invent de les classes dominants per perpetuar-se en un poder corrupte. Que li ho pregunten a Joaquim Gay de Montellà, el cap de la patronal, si ell vol la independència o la hisenda pròpia i ja veuran què els diu. Una altra estupidesa que fins i tot ja no es creu ni Arcadi Oliveras, el patriarca dels antisistema, que els ha deixat plantats, perquè “amb aquesta coalició corríem el risc d'haver de votar qüestions que anessin contra el procés al Parlament de Catalunya”. Ho diu ell i no pas jo.
Crec tenir raons de pes per reclamar la creació d’un estat nou, amb poder real, per bé que estigui lligat a la UE i a les cessions de sobirania que tots els estat membres ja han fet. Però és que si, a més, l’estat en el qual visc es proposa multar les entitats signants del “Manifest per la xiulada a l’himne espanyol i al rei Felipe de Borbón” amb 70.000 euros cadascuna mentre Rabell, Iceta, Rivera i Albiol callen, el meu propòsit augmenta.
Un estat que ja ha aprovat
una llei
mordassa pròpia de Veneçuela i Cuba, no és el meu estat. Un
estat que es nega a compensar el dèficit per estrangular-nos socialment, no és
el meu estat. Per això lluito per un nou estat: per dignitat!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada