Benvolguts,
Fa uns dies vaig fer unes reflexions sobre un article molt
interessant de l’alcoià Eugeni S. Reig,
Festes
de moros i mores i cristians i cristianes, just per explicar com l’aberració del “políticament
correcte” ha abduït els parlants del català i els
ha forçat una manera de parlar ambigua i al mateix temps entortolligada. L’autor
usa expressament conceptes gramaticals, encara que després baixa als
conceptes més entenedors pel comú dels mortals.
Un paràgraf explicatiu és el següent:
Ara
és moda dir que això de “treballadors i treballadores” és “políticament correcte”, expressió que no sé què significa. Però sí que sé que
dir-ho d’eixa manera és “lingüísticament inadequat” perquè va en contra de
les estructures més bàsiques de la nostra llengua i la perjudica molt
seriosament. La
gent associa, equivocadament, “gènere gramatical masculí” amb “sexe masculí” i
això és totalment fals. Una cosa són els gèneres gramaticals i una
altra cosa ben diferent el sexe de les persones o dels animals. La gent confon
els dos conceptes i per això parlen de “violència de gènere” quan haurien de
parlar de “violència de sexe” per a expressar la idea que els hòmens actuen
violentament contra les dones.
Avui trobo un altre article sobre el mateix tema que
utilitza els mateixos conceptes derivats del “políticament correcte”, i també molt entenedor, La cançó de l'enfadosa, de la lingüista Carme Junyent.
Segons la Viqui:
Carme Junyent Figueras (Masquefa,
Anoia, 1955) és lingüista.[1]
És professora de lingüística a la Facultat de
Filologia de la Universitat de Barcelona,[2]
realitza la seva recerca en l'àmbit de les llengües amenaçades, l'antropologia lingüística i les llengües de
la immigració a Catalunya.[1]
És autora d'una àmplia obra sobre la situació de les llengües del món i la
diversitat lingüística. Carme Junyent és un personatge polèmic per la seva
tendència a introduir-se en temes lingüístics polèmics, defensar-hi una opinió
amb insistència i negociar acords amb els seguidors de les altres opinions.
Des de fa
anys, intervé a la polèmica sobre el desdoblament en masculí i femení que s'ha
posat de moda entre els polítics. La filòloga Eulàlia Lledó defensa la construcció d'un llenguatge
no sexista que, entre d'altres mecanismes, desdobla tots els substantius
referits a persones amb la seva versió femenina al costat. Per exemple
nens/nenes, professors/professores. Aquesta "comèdia", com ho anomena
Carme Junyent, discrimina les dones i transforma la llengua de manera antinatural.
La seva participació en la polèmica inclou l'elaboració d'articles i llibres,
la intervenció al Twitter i la negociació amb els polítics.
També genera
polèmica al voltant del debat sobre la llengua oficial en una possible
Catalunya independent. Segons Carme Junyent, el més important per a la vida
d'una llengua és que els seus parlants la facin servir cada dia. Per això creu
que no cal que el català sigui llengua oficial. De fet, pensa que l'existència
de llengües oficials és negativa perquè obliga la població a utilitzar una
llengua.
La Carme Junyent comença dient que
expressament no
entraré en arguments lingüístics, i explicarà la seva idea des del punt de vista sociològic.
L’autora parla de desdoblaments, una manera singular d’expressar el fenomen aberrant que estem discutint.
Hi ha algunes explicacions
que fan feredat:
“Arguments que ens demostren que l’abducció
és induïda i promocionada des de fa anys a través de les escoles de
magisteri!!!”
També diu que:
“Són els
grups d'esquerra o els més compromesos socialment que, de manera més
sistemàtica, opten pels desdoblaments!”
Mare de Déu senyor
que diria la companya Isabel
Clara Simó, per cert nascuda a Alcoi com l’Eugeni S. Reig, l’autor dels Festes
de moros i mores i cristians i cristianes.
Llegiu, llegiu:
Carme Junyent
20.07.2015
La cançó de l'enfadosa
Fa uns quants dies, a
l'escola d'estiu Rosa Sensat, vaig tenir la sensació de veure un miratge:
fullejant els llibres de la col·lecció que publiquen, em vaig adonar que tots
els títols eren escrits en 'normal': 'Enginyers enginyosos', 'Què farem
quan siguem petits?', 'Com fer escola de tots i per a tots' són alguns dels
títols amb què vaig topar. La sorpresa va ser tan gran que vaig haver de
demanar si aquells llibres eren efectivament de la col·lecció Rosa Sensat. I
sí, ho són, i resulta que aquesta associació no s'ha deixat entabanar amb els desdoblaments.
No era cap
miratge, doncs, però era un oasi. Perquè, retornada al món real,
sento el candidat Laporta parlar de 'socis i sòcies'. I Ada Colau que no es deixa mai
el 'veïns i
veïnes', tot i que els comerciants, hotelers i banquers quan ella en
parla, sempre van sols. O Jordi Sànchez, des que presideix l'ANC, ens castiga
amb 'homes i
dones', 'regidors/es', 'voluntàri(e)s'; això sí, els 'perdedors'
només són masculins.
Si una cosa tenen en
comú aquestes tres persones és que sempre havien parlat en 'normal' des de la seva posició
de persona pública. Però ara, amb canvis de posició o d'estatus, han començat a
desdoblar.
Confesso que per a mi són un misteri els motius que els porten a aquesta opció
que tot el que fa és estrafer la llengua, però com que sembla evident que fer
malbé la llengua no els preocupa, no entraré en arguments lingüístics que,
d'una altra banda, em diuen que són massa 'tècnics' i que no interessen la gent.
Sembla que són els grups d'esquerra o els més
compromesos socialment que, de manera més sistemàtica, opten pels
desdoblaments. No ho puc
entendre. Com pot ser que sigui l'esquerra la que s'apunti a aquest corrent
nascut del
totalitarisme? És clar que els
procediments per a imposar això que anomenen 'llengua no sexista' són dignes de règims dictatorials. No oblidem que això no era
pas un clam popular, era una directriu del govern que fiscalitzava tots els textos
oficials i que perseguia (per exemple, denegant projectes) tots els qui no
complien. A les facultats de magisteri s'ha arribat a treure nota a alumnes que
no escriuen així (informació aportada per una alumna en una conferència amb més
de cent assistents i corroborada pels seus companys). I correctors i
traductors havien de seguir un model
que com a professionals mai no haurien acceptat. Com a mínim, no ens enganyem: els desdoblaments
són una imposició del poder. Tots els recursos que es van esmerçar a
difondre aquesta norma no venien de baix, precisament.
Aquest debat s'ha volgut associar al feminisme. Com si ser feminista passés per sobre del sentit comú (sovint només cal això per a fer anar bé la llengua)
o dels coneixements lingüístics. Si hi ha una cosa que em corrou de la meva
participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat
perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa
no fa els mateixos arguments (Gabriel
Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat
ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de
descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els
--pocs-- atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere' (que
si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em
rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que
avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa
manera que em semblaria classista avaluar-les segons l'estatus social, o
racista segons l'origen.
Tenint en compte que les propostes de fer la
llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si
han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d'això es tractava. Potser algú
dirà que, en les darreres eleccions municipals, moltes dones han estat elegides
en ciutats importants. Però em fa l'efecte que, en això, el PP ja els portava molt avantatge. És
clar que, com deia Iu Forn fa poc, si són de dretes,
que siguin dones no compta. Jo la veritat és que no aprecio cap
canvi en la situació de les dones que es pugui relacionar amb el canvi
lingüístic, però
si que en començo a veure conseqüències al meu entendre indesitjables.
Als tres prohoms que
he mencionat al principi, com a la majoria d'humans que es dediquen a desdoblar,
els és molt
difícil de fer-ho de manera sistemàtica. Una estratègia tan poc
natural, que ataca els fonaments del llenguatge, difícilment es pot mantenir
d'una manera sostinguda. I aleshores es cau en contradiccions: a vegades es
desdobla i a vegades no, a vegades es desdoblen les concordances i a vegades
no. És allò de 'ciudadanos y ciudadanas vascas' o 'benvolgudes companyes i
companys', o algunes que voregen l'antologia, com 'l'associació té com a objectiu promoure les
relacions entre els escriptors i les escriptores', 'el president Mas estarà
posant en perill la convivència entre els catalans i les catalanes' o 'volem
viure junts i juntes'.
El fet que els desdoblaments
siguin insostenibles té per efecte una aparent arbitrarietat que, quan
s'analitza una mica, acaba mostrant que en el rerefons hi ha un missatge
sinistre: el mal
és masculí. Neus Nogué ha mostrat aquest efecte de la manera més contundent.
Podeu trobar-ne alguns exemples aclaparadors aquí o seguir el seu bloc. Aquest efecte també es
fa palès en el discurs en femení que empren alguns alternatius: 'Les treballadores
fan vaga i els amos les persegueixen.' No
crec que tingui èxit una estratègia discursiva que allunya la gent perquè es fa
incomprensible, però
alerta amb aquest efecte col·lateral perquè podem acabar assenyalant qui són
els bons i qui són els dolents. I, juntament amb la proscripció del
masculí, apareix un altre efecte paradoxal: s'aguditza el dualisme. El gènere és
una categoria arbitrària, però si fem que tot allò que és mascle sigui masculí
i tot allò que és femella sigui femení, quin espai queda per als qui no són o
no se senten o ni són ni se senten ni l'una cosa ni l'altra? Tanta
reivindicació a favor de la igualtat sigui quina sigui l'orientació sexual i
ara resulta que només deixem espai a ser home o ser dona? Potser que ens ho fem
mirar.
A tots els qui es
creuen que desdoblant
el gènere tenen en compte les dones, els aniria bé pensar si no empren una tècnica estrafolària i
reaccionària per dividir el món en bons i dolents o, pel que sembla, en bones i
dolents. O, si més no, que es preguntin quin sentit té estrafer un
codi tan versàtil i adaptable com la llengua. Estic segura que hi ha maneres molt més
eficaces de canviar el món que encotillar el millor instrument que tenim per
explicar-lo.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada