Benvolguts,
De Vilaweb trobem més portes giratòries de les que havíem
explicat fa uns dies. Ja hem explicat que aquests fitxatges no són pel fet que
els ex-ministres puguin aportar gaire cosa sinó pel que puguin aportar en
futures negociacions d’alt nivell.
Corrupció!
De Miquel Roca a Zaplana, els casos
més sonats de ‘portes giratòries’
Els casos d'Andrea
Fabra a Telefònica i d'Elena Salgado a Pescanova han estat els últims del pas
de la política a grans empreses
Dilluns 15.02.2016 02:00
Aquesta setmana
passada hem vist tres casos sonats de les anomenades ‘portes giratòries’ en la
política espanyola. N’és un el de l’ex-diputada del PP al congrés espanyol Andrea Fabra, filla de Carlos Fabra i
coneguda pel seu ‘que es facin fotre’, que va etzibar quan Rajoy anunciava
duríssimes retallades. Fabra ja no és diputada, i ara tornarà a Telefònica, on tenia una excedència des
del 2007,
quan fou elegida senadora i, després, diputada. Com que ja havia treballat
d’advocada al departament internacional de la companyia, això no fóra
estrictament un cas de ‘portes giratòries’. Sí que s’ajustaria a la definició
el d’Elena Salgado, ex-ministra
socialista de Sanitat que ara s’ha
incorporat al consell d’administració de Pescanova.
Abans, quan feia poc que havia deixat el càrrec, Salgado ja havia estat contractada per una filial xilena d’Endesa.
Aquests són dos dels
últims casos, però en la política espanyola i també en la nacional, trobem més
casos ben il·lustratius del pas de càrrecs de responsabilitat política a alts
càrrecs en grans empreses, molt sovint multinacionals de l’Íbex-35. Heus-ne ací un recull:
Felipe González. L’ex-president espanyol socialista va
ser membre del consell d’administració de
Gas Natural des del 2010 fins l’any passat. Cobrava 126.500 euros bruts anuals pel càrrec, i el va acabar deixant
perquè, segons que va dir, s’avorria
molt.
Josep Borrell. L’ex-ministre socialista, precisament de
governs de Felipe González, és conseller d’Abengoa,
la companyia energètica que és en pre-concurs de creditors. El seu sou duplicava el
de González com a conseller a Gas Natural: l’any 2011 va
cobrar 300.000 euros, 200.000 dels quals
en dietes i els altres 100.000 pel fet de
ser membre de comissions del consell.
Jordi Sevilla. Un altre cas d’un membre del govern
espanyol que va acabar treballant en una gran multinacional és el d’aquest
ex-ministre d’Administracions Públiques de Zapatero. És diferent dels anteriors
perquè fou un fitxatge fet poc després de deixar el càrrec de ministre. Sevilla
es va incorporar per a fer d’assessor a la consultora Price Waterhouse Coopers el 2009. Fins que l’any passat Pedro Sánchez el va
recuperar com a assessor per al partit.
Ángel Acebes. Un dels ministres més recordats de l’últim
govern d’Aznar viu uns anys daurats, si més no econòmicament, com a conseller
de l’elèctrica Iberdrola, des de
l’abril del 2012.
La retribució anual que rep és d’uns 317.000 euros
bruts. Abans d’anar a parar a Iberdrola, Acebes fou conseller del Banco Financiero y de Ahorros (BFA), matriu
de Bankia. De fet, és encausat per suposada apropiació indeguda, falsificació de
comptes anuals i administració fraudulenta durant la gestió a Bankia.
Eduardo Zaplana. Un altre ex-ministre d’Aznar, i
ex-president de la Generalitat Valenciana, que va anar a para a una de les
grans empreses espanyoles. Segurament és el cas més sonat de portes giratòries.
El 2008
va deixar el càrrec de portaveu al congrés espanyol arran de la nova derrota
del PP a les urnes, i poc després va
deixar l’escó per esdevenir delegat europeu de Telefònica, un càrrec que va mantenir fins el 2012 i que li va permetre de multiplicar
per deu els ingressos: va passar a cobrar mig milió d’euros anuals. El
2012
va sortir del consell d’administració de Telefònica, per la reducció de membres
que hi va haver, però va continuar formant part de la multinacional, com
a adjunt a
la secretaria general tècnica adjunta a la presidència.
Abel Matutes. El qui fou ministre d’Afers Estrangers amb
José María Aznar, i ex-batlle franquista d’Eivissa, va passar a formar part del
consell d’administració del Banc de
Santander el 2002, i hi va romandre fins l’any passat. Cobrava anualment uns
45.000 euros anuals.
Narcís Serra. Un altre ex-ministre il·lustre, en aquest
cas socialista. L’any 2005, retirat ja de la primera línia política, va
ser nomenat president de Caixa Catalunya. Va mantenir el càrrec fins el 2010,
quan va culminar la fusió amb les caixes de
Tarragona i de Manresa. Com a president de l’entitat cobrava uns 250.000 euros anuals. Però el seu sou
s’inflava molt més (n’hi ha que diuen que superava
el milió d’euros) pels diners
percebuts com a membre del consell d’administració de Gas Natural i Applus, amb participació a La Caixa.
José María Aznar. L’ex-president espanyol, el 2011, va
començar a formar part de l’elèctrica que va acabar de privatitzar, Endesa. Va entrar-hi com a assessor
extern en relacions internacionals; el sou oscil·lava entre 300.000 euros i 400.000 euros
anuals.
Miquel Roca. Va abandonar la primera línia política el 1999,
després d’haver estat secretari general de CDC,
portaveu de CiU al congrés espanyol
i havent intentat disputar la batllia de Barcelona a Pasqual Maragall. Roca té
càrrecs en diverses empreses de l’Íbex-35,
com ara la constructora ACS, de la
qual és conseller des del 2003 i per la qual cobra 97.000 euros
anuals. També és secretari sense rang de conseller d’Abertis des d’aquell mateix any i conseller d’Endesa des del 2009, un càrrec pel qual cobra uns 300.000 euros. A més, des de l’any 2000 és secretari del Banc Sabadell. A banda, les seves bones
relacions amb la casa reial espanyola han portat el seu bufet d’advocats, Roca Junyent i Associats, a defensar la
germana de Felipe VI, Cristina de
Borbó, en el cas Nóos.
Pel que respecte al
cas Noos afegim-hi un xic d’humor. Un acudit del genial Ferreres:
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada