29 maig 2015 0.00 h

“El franquisme va posar de moda les portes giratòries”

Portes giratòries dels catalans vinculats amb el franquisme

“El franquisme va posar de moda les portes giratòries”

G. Pladeveya - Girona

Il·luminar llaços.

El setè Memorial Sebastià Salellas es va cloure ahir amb la presentació d'El franquisme que no marxa, d'Edicions Saldonar. Va presentar l'acte Guillem Terribas. Junt amb l'autor, Lluc Salellas, hi va participar el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, David Bassa, i l'editor Francesc Gil.

Quin camí van seguir les elits del franquisme? En la recol·locació de càrrecs i cadires, el periodista i politòleg Lluc Salellas ironitza que desconeix quan es van inventar les portes giratòries, si bé considera que el règim dictatorial “les va posar de moda a l'Estat espanyol per continuar ocupant espais de poder”. Al llarg de 135 pàgines, ressegueix en el seu primer llibre, El franquisme que no marxa, quin va ser el recorregut d'una cinquantena de ministres de Franco durant la transició, i d'allí en endavant. “Més d'una vintena van tenir un càrrec públic, ja sigui de diputats, professors universitaris, fiscals, jutges, ministres, presidents d'empreses públiques...; i amb aquest engranatge, gairebé l'altra meitat van anar al sector privat.”

Deu haver encaixat moltes peces. Com se li va acudir?

L'assaig forma part de la col·lecció que impulsa Edicions Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils. És el quart llibre al voltant de silencis mediàtics. A partir d'un reportatge en un dels nostres anuaris sobre els ministres franquistes vius, va sortir la idea de mirar què havia passat amb els 49 que hi va haver entre el 1970 i el 1975.

D'entre tants tentacles i llegats, de quin plantejament va partir?

No volia limitar-me als que estan vius, ja que només serien sis o set. Hagués sigut poc representatiu. Faig una introducció del franquisme; una comparativa amb les transicions a Grècia i Portugal i, al cos central, segueixo el fil dels 49 ministres. Com que n'hi havia pocs de catalans, hi he inclòs alguns dels prohoms del franquisme a Catalunya.

A quines conclusions arriba?

La meitat van anar a parar a grans consells d'administració de les empreses de sectors estratègics de l'Estat, tant públiques com privades. De l'àmbit financer, telefònic, de la construcció, l'alimentació, l'energia, l'aigua... I l'altra meitat es reparteixen entre gent que va crear o liderar institucions i partits polítics, com UCD, Alianza Popular, Fuerza Nueva, la Fundación Francisco Franco... I una petita part es van retirar aviat, amb pensions gens petites.

La llista no sembla curta.

Un exemple concret és el de José Manuel Romay Beccaría, actual president del Consell d'Estat, que és el principal òrgan consultiu. En la dictadura, va ser secretari general de sanitat. I, amb posterioritat, ministre de Sanitat en el govern d'Aznar (PP).

Quin recorregut per institucions!

Hi ha el cas pare-fill dels Pío Cabanillas; i tant Chaves com Bono, del PSOE, són fills de figures importants del franquisme. A banda, noms que han sonat: Fraga, Samaranch... i d'altres com el president d'honor de La Caixa, Josep Vilarasau, nomenat el 1969 director general de pressupostos; o la presidenta del Círculo de Empresarios, neboda d'un ministre franquista. I el president d'honor del Círculo, José María López de Letona, és un dels ministres vius del règim.

Hi ha espai per a nous capítols?

El treball d'explicar aquest fil de la història no és una tasca que pugui fer una sola persona, un sol periodista, sinó un treball col·lectiu. He aportat el meu granet de sorra. Hi ha aspectes que la gent més jove no sap. I, als més grans, en el procés de l'oblit fet en la transició, no se'ls han refrescat. Encara hi ha carrers, places i centres educatius amb el nom de franquistes; i em pregunto què passa amb la gent a la qual es va atorgar un títol nobiliari. No han fet un procés públic d'autocrítica. Sempre s'ha parlat del tema en genèric.

Pel què fa a l'actualitat, venim d'unes municipals molt comentades. Un sacseig estructural?

Hi ha hagut opcions molt diferenciades de les que han conduït tant Catalunya com l'Estat els darrers 40 anys. Alguns partits han tingut un creixement molt important. Hi pot haver un canvi de relat general.