Benvolguts,
Què se'n va fer doncs dels ministres franquistes?
Segons en LLuc Salellas, "La meitat van anar a parar a grans consells d'administració de les empreses de sectors estratègics de l'Estat, tant públiques com privades. De l'àmbit financer, telefònic, de la construcció, l'alimentació, l'energia, l'aigua... I l'altra meitat es reparteixen entre gent que va crear o liderar institucions i partits polítics, com UCD, Alianza Popular, Fuerza Nueva, la Fundación Francisco Franco... I una petita part es van retirar aviat, amb pensions gens petites."
Nota1. Un Borbó tant criminal com els mateixos franquistes: Telegrames enviats al Franco el 26 de gener del 1939 quan les tropes franquistes acabaven d'ocupar Barcelona:
- L’ex rei d’Espanya Alfonso XIII es va afegir a les celebracions amb aquest telegrama: “Mi felicitación entusiasta y cordial extensiva a todo ese glorioso Ejército mandado por V.E. y mi gratitud como español con la reiteración de mi adhesión y de mi confianza en el despertar de nuestra Patria. !! Viva España !! Alfonso XIII.”
- El fill d’Alfonso XIII, Don Juan de Borbón (avi de l’actual rei d’Espanya) igualment va felicitar al general Franco: “Felicito de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroísmo invencible ejército, Generales y Mando Supremo le saluda afectuosamente. Juan de Borbón.”
Vegem l'entrevista:
29 maig 2015 0.00 h
Lluc Salellas
AUTOR DEL LLIBRE “EL
FRANQUISME QUE NO MARXA”
“El franquisme va
posar de moda les portes giratòries”
Lluc Salellas
repassa en un llibre quin va ser el recorregut dels 49 ministres franquistes
que hi va haver entre el 1970 i el 1975 en acabar la dictadura
Aproximadament
la meitat van ocupar càrrecs públics
Segons la Viqui:
Lluc Salellas i Vilar (Girona, 1984) és un periodista i politòleg,
regidor de la CUP-Crida per Girona a la ciutat de Girona des del 2015.[1][2] És
fill de Sebastià Salellas i germà de Benet Salellas, ambdós advocats.
Va ser el cap de llista de la regidoria de Girona per la Candidatura
d'Unitat Popular a les eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 2012, any
en què aquesta formació política es presentava per primera vegada a unes
eleccions al Parlament i assolia tres regidors per la regidoria de Barcelona
però cap per les regidories de Girona, Tarragona i Lleida.[3]
A les eleccions municipals de 2015 va aconseguir ser regidor de la ciutat
de Girona com a número dos de la llista de la candidatura CUP-Crida per Girona
juntament amb Laia Pèlach com a cap de llista, Ester Costa i Toni Granados.[4]
El 2015 va publicar El franquisme que no marxa, un llibre sobre el
franquisme que va sobreviure la Transició.[5]
“El franquisme va
posar de moda les portes giratòries”
G. Pladeveya entrevista
Il·luminar llaços.
El setè Memorial Sebastià Salellas es
va cloure ahir amb la presentació d'El franquisme que no marxa, d'Edicions
Saldonar. Va presentar l'acte Guillem Terribas. Junt amb l'autor, Lluc
Salellas, hi va participar el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils,
David Bassa, i l'editor Francesc Gil.
Quin camí van seguir
les elits del franquisme? En la recol·locació de càrrecs i cadires, el
periodista i politòleg Lluc Salellas ironitza que desconeix quan es van
inventar les portes giratòries, si bé considera que el règim dictatorial “les va posar
de moda a l'Estat espanyol per continuar ocupant espais de poder”.
Al llarg de 135 pàgines, ressegueix en el seu primer llibre, El
franquisme que no marxa, quin va ser el recorregut d'una cinquantena
de ministres de Franco durant la transició, i d'allí en endavant. “Més d'una
vintena van tenir un càrrec públic, ja sigui de diputats, professors
universitaris, fiscals, jutges, ministres, presidents d'empreses públiques...;
i amb aquest engranatge, gairebé l'altra meitat van anar al sector privat.”
Deu haver encaixat
moltes peces. Com se li va acudir?
L'assaig forma part de
la col·lecció que impulsa Edicions
Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils. És el quart llibre al
voltant de silencis mediàtics. A partir d'un reportatge en un dels nostres
anuaris sobre els ministres franquistes vius, va sortir la idea de mirar què
havia passat amb els 49 que hi va haver entre el 1970 i el 1975.
D'entre tants
tentacles i llegats, de quin plantejament va partir?
No volia limitar-me
als que estan vius, ja que només serien sis o set. Hagués sigut poc representatiu.
Faig una introducció del franquisme; una comparativa amb les transicions a Grècia i Portugal i, al cos central,
segueixo el fil dels 49 ministres. Com que n'hi havia pocs de catalans,
hi he inclòs alguns dels prohoms del franquisme a Catalunya.
A quines
conclusions arriba?
La meitat van anar a parar a grans consells
d'administració de les empreses de sectors estratègics de l'Estat, tant
públiques com privades. De l'àmbit financer, telefònic, de la construcció,
l'alimentació, l'energia, l'aigua... I l'altra meitat es reparteixen entre gent
que va crear o liderar institucions i partits polítics, com UCD, Alianza Popular, Fuerza Nueva, la
Fundación Francisco Franco... I una petita part es van retirar aviat, amb
pensions gens petites.
La llista no sembla
curta.
Un exemple concret és
el de José Manuel Romay Beccaría, actual president del Consell d'Estat, que és el principal òrgan consultiu. En la
dictadura, va ser secretari general de
sanitat. I, amb posterioritat, ministre
de Sanitat en el govern d'Aznar (PP).
Quin recorregut per
institucions!
Hi ha el cas pare-fill
dels Pío Cabanillas; i tant Chaves com Bono, del PSOE, són fills de figures importants del franquisme. A
banda, noms que han sonat: Fraga, Samaranch... i d'altres com el president
d'honor de La Caixa, Josep Vilarasau, nomenat el 1969 director general de pressupostos; o la presidenta del Círculo de Empresarios, neboda d'un
ministre franquista. I el president d'honor del Círculo, José María López de Letona, és un dels ministres vius del règim.
Hi ha espai per a
nous capítols?
El treball d'explicar
aquest fil de la història no és una tasca que pugui fer una sola persona, un
sol periodista, sinó un treball col·lectiu. He aportat el meu granet de sorra. Hi ha aspectes
que la gent més jove no sap. I, als més grans, en el procés de l'oblit fet en
la transició, no se'ls han refrescat. Encara
hi ha carrers, places i centres educatius amb el nom de franquistes; i em
pregunto què
passa amb la gent a la qual es va atorgar un títol nobiliari. No han fet un procés públic d'autocrítica. Sempre
s'ha parlat del tema en genèric.
Pel què fa a
l'actualitat, venim d'unes municipals molt comentades. Un sacseig estructural?
Hi ha hagut opcions
molt diferenciades de les que han conduït tant Catalunya com l'Estat els
darrers 40
anys. Alguns partits han tingut un creixement molt important. Hi pot haver un
canvi de relat general.
G. Pladeveya
G. Pladeveya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada