Benvolguts,
En el Sàpiens de fa
4 anys va aparèixer aquest article sobre els orígens de la Marca Hispànica. Me
l’he llegit, m’han interessat molt els mapes (mapes que dubto que apareguin en
els llibres de text dels nostres nets) i sobretot la visió que dóna de la proto-Catalunya
en el context del seu ecosistema. Desitjo que us agradi com a mi m’ha agradat!
Els
orígens de Catalunya: formació i organització de la Marca Hispànica
La Reconquesta (altrament dit Conquesta) va dividir la
Península Ibèrica en dos sectors clarament diferenciats: l’occidental o
cantàbric, amb uns orígens clarament visigòtics i del qual, a partir del nucli inicial
del regne d’Astúries, va sorgir el Regne de Castella, i l’oriental o pirinenc,
creat per l’Imperi Carolingi i del qual va néixer la futura Catalunya.
La Reconquesta va ser un procés històric provocat per la
invasió musulmana de la Península. La presència musulmana va trencar la unitat
de les terres peninsulars, assolida pels visigots, i va provocar el sorgiment
de dos nuclis diferenciats de resistència als invasors, el cantàbric i el
pirinenc. Aquests, en diferents etapes que van perllongar-se per espai de
segles, lluitarien contra els musulmans fins a derrotar-los definitivament.
El concepte de
reconquesta s’ha d’associar al de repoblació. Aquest consisteix en l’ocupació i
explotació de territoris arrabassats als musulmans.
Les dates que la historiografia tradicional dóna a la
Reconquesta situen el seu inici el 711, amb la Batalla de Guadalete, i perllonguen el
procés fins el 1492,
amb l’ocupació del Regne de Granada per part dels Reis Catòlics.
Si ens centrem en el sector oriental, els musulmans, després
de dominar la Península, van intentar prosseguir el seu avenç per Europa
avançant cap al Regne dels Francs, on van ser derrotats a la Batalla de
Poitiers (732).
Després d’aquesta derrota, els musulmans van limitar la seva expansió per
Europa al control de la Península Ibèrica, mentre que els francs van mantenir
una pressió constant sobre la frontera nord d’Al-Àndalus .
Aquest fet, sumat a l’escàs control musulmà sobre la
Septimània o Gàl·lia gòtica va portar Pipí el Breu, el primer rei carolingi, a la
conquesta d’aquests territoris i a la consolidació de la frontera del seu regne
als Pirineus. A la seva mort, l’any 768, Nimes, Besiers, Narbona i Tolosa havien estat
ocupades i la frontera traslladada.
Des d’aquesta posició, els francs van oferir avantatges als
pobladors que volguessin establir-se en les terres conquerides. Aquesta
política va donar prestigi al regne franc entre la població hispano-visigoda
que habitava els territoris al sud dels Pirineus i això en va facilitar, més
endavant, la seva instal·lació.
A la Península, mentrestant, les lluites internes dels
musulmans van impedir la unitat d’Al-Àndalus. Malgrat la implantació de
l’emirat independent per part de l’omeia Abderrahman I, alguns sectors de la
noblesa musulmana –especialment els més allunyats de Còrdova– aspiraven a
independitzar-se.
A la Marca Superior (dins de la qual es trobaven els
territoris de l’actual Catalunya) aquests sentiments eren compartits per la
població indígena, de tal manera que van buscar (musulmans i hispans) l’ajut
dels francs.
Així, l’any 777, el valí de Barcelona-Girona acompanyat,
potser, pel d’Osca, va negociar amb Carlemany suport contra els musulmans
andalusins i aquest va pensar en crear un districte de frontera, la futura
Marca Hispànica, entre els Pirineus i el riu Ebre, amb l’objectiu de defensar
els seus dominis de possibles atacs musulmans. En conseqüència, durant el
regnat de l’emperador Carlemany (768-814), es van dur a terme diverses incursions
carolíngies al sud dels Pirineus.
Pel juny-juliol de l’any 778, el propi Carlemany va comandar
una expedició contra Saragossa, però la ciutat no es va lliurar als exèrcits
francs, trencant el que havia pactat amb la monarquia carolíngia. Aquest
fracàs, atribuïble als recels del valí de la ciutat, independentista però no
favorable als carolingis, va comportar la fugida dels hispans més compromesos,
temorosos de les represàlies de Còrdova.
Aquestes represàlies van concretar-se en les expedicions de
càstig, dirigides pel mateix Abderrahman I, dels anys 781 i 782, però no van impedir que Girona, esperonada per la bona acollida
que els hispans van trobar en la cort carolíngia, es lliurés l’any 785 als
francs. El seu exemple va ser seguit pels habitants de Besalú, del Vallespir, de Peralada, i d’Empúries i, posteriorment,
l’any 789, pels de l’Urgell i la Cerdanya, mentre que els del Pallars i la
Ribagorça van cercar la protecció del comte de Tolosa.
L’emirat, malgrat les seves lluites internes, va reaccionar
llançant expedicions que van arribar a l’interior del regne carolingi. Aquest
fet va acabar de convèncer Carlemany de la necessitat de crear una marca i va
encomanar al seu fill Lluís el Piadós la conquesta dels territoris peninsulars
fins a l’Ebre.
Els resultats no van fer-se esperar. Després d’un llarg
setge, la ciutat de Barcelona va ser ocupada per un exèrcit conduït per Lluís
el Piadós, fill de Carlemany, l’any 801 i a partir d’aquesta ciutat els francs van
realitzar accions contra Tortosa, Osca i Pamplona que van fracassar, fet que va
portar Carlemany, l’any 812, a signar la pau oferta pels musulmans.
D’aquesta manera, la Marca Hispànica quedava constituïda
pels territoris compresos pels Pirineus,
el Llobregat i el seu afluent el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp.
Aquest territori, el nucli més antic de Catalunya, seria conegut amb el nom de
Catalunya Vella.
Els territoris de la Marca Hispànica no van configurar-se
mai com una unitat administrativa, és a dir, una mena de marquesat, sinó que van organitzar-se com la suma de diferents
comtats independents entre ells i vinculats vassallàticament a l’emperador
carolingi o als comtes de Tolosa.
Aquests comtats van ser, bàsicament, els de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya,
Barcelona-Girona-Osona, Rosselló i Empúries. A més, els comtats es
subdividien, en alguns casos, en demarcacions més petites anomenades pagi, com
ara els de Berga, Conflent, Vallespir o
Besalú, entre d’altres.
Aquestes divisions territorials (comtats i pagi) no van ser
imposades pels francs, sinó que ja existien i, possiblement, el seu origen es
remuntaria al regnat visigot o, fins i tot, al període del Baix Imperi Romà.
Les funcions dels comtes eren diverses. Representaven els
monarques carolingis i feien aplicar les ordres que aquests els feien arribar a
través dels seus representants (missi dominici), administraven els seus
béns en el comtat, reclutaven la host, mantenien l’ordre públic i presidien els
tribunals de justícia.
Si bé al començament els comtes de la Marca Hispànica eren
nomenats d’entre els membres de l’aristocràcia franca, amb el temps, el
desinterès i les lluites internes que es van viure en aquell regne van motivar
que fossin nomenats comtes els membres del grup local privilegiat. D’aquesta
manera, a la pràctica, des de finals del segle IX, els comtes catalans van començar
a distanciar-se dels reis carolingis i, ben entrat el segle X i de
forma paral·lela a la desintegració de l’Imperi Carolingi, ja van començar a actuar
gairebé de forma independent respecte dels monarques francs.
A mitjans del segle X, ja eren quatre les grans dinasties comtals que
dominaven les terres catalanes: el casal
de Barcelona-Osona-Girona, el casal de Cerdanya-Besalú, el casal
d’Empúries-Rosselló i el casal de Pallars-Ribagorça. Les relacions entre
elles venien dominades pels forts vincles familiars que les unien, i, per bé
que els comtats eren oficialment independents entre si, els forts lligams familiars feien que a la
pràctica hi hagués una certa unitat d’acció en el govern.
Sàpiens
Joan A.Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada