20/02/2016. Mentida número 5. Catalunya és bilingüe des del segle XV.
.
Retrat de Felip V
L’accés al tron d’Aragó de la
dinastia dels Trastàmara arran del compromís de Casp va afavorir un progressiu
monolingüisme castellà a la cort, fet que va provocar que les elits socials i
culturals adoptessin el castellà des de l’inici del segle XVI tot coincidint
amb el seu afermament com a llengua comuna de tots els territoris de la
monarquia hispànica. Molts escriptors catalans van escriure la seva obra en
castellà en un període en què la impremta va propiciar l’edició en aquest
idioma, més rendible que fer-la en català. Però tot plegat no va implicar que
l’ús del català minvés o fos substituït enlloc, ni tampoc que es produís una
castellanització massiva de la població.
El català, única llengua de
les institucions fins al 1714
Al contrari. El català va ser
l’única llengua de les institucions fins al 1714, com ho demostren els Dietaris
de la Generalitat de Catalunya i el Dietari de l’antic consell barceloní, i es
va mantenir com a única llengua col·loquial durant els segles XVI i XVII.
L’Església va fer un ús majoritari del català en la predicació perquè va
entendre que era la parla del poble, circumstància que va fer constar el
religiós jesuïta Pere Gil en el seu pròleg a la seva traducció del llatí al
català de l’obra La imitació de Crist (1621), de Tomàs de Kempis: “Exceptuades
algunes poques ciutats com són Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa i Lleida,
i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega,
Fraga, Montsó i semblants, [...] no és ben entesa la llengua castellana de la
gent comuna”. L’esforç per implantar un bilingüisme real no es desenvoluparà
fins al segle XVIII, en dictar-se des de Madrid les mesures administratives
contràries a l’ús oficial del català i al seu ensenyament.
Una 'decadència' relativa
Hom pot creure que el tema del
bilingüisme vinculat a aquesta etapa es relaciona amb un fenomen paral·lel en
el temps, la Decadència, nom amb què els historiadors de la literatura catalana
han designat el període comprès entre la fi de l’edat mitjana i l’inici de la
Renaixença, caracteritzat per la disminució de l’ús literari del català i la
poca qualitat dels textos que s’hi produïren. El de la Decadència és un
concepte que cal matisar i revisar, construït per intel·lectuals del segle XIX
i crítics posteriors. Si bé va existir un abandó de la creació literària en
català, atès que la majoria d’autors del país van conrear les seves obres en
castellà, llatí o italià, això no va comportar una davallada cultural general
perquè sí que van proliferar els llibres de divulgació científica o tècnica
escrits en català que tractaven de disciplines com la medicina, l’agricultura,
l’ensenyament, la historiografia i les concernents a la milícia. A més, la base
per parlar de Decadència va ser la comparació més desfavorable possible, la de
les nostres lletres amb les castellanes, que en aquella època vivien el seu
Siglo de Oro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada