Benvolguts,
En Salvador Cot en l’article Caixes foradades explica la destrucció
del teixit de Caixes d’Estalvi catalanes,
amb el corol·lari de la destrucció de les seves Obres Socials, a diferència d’altres
països com Alemanya que continuen coexistint amb els Bancs. També suggereix que
tant hi ha hagut destrucció des de l’exterior (el Gobierno) com autodestrucció
(els directius-lladres de les pròpies caixes). I amb aquest episodi Espanya és
més liberal, hi ha més pobres molt més pobres i hi ha menys rics (molt més rics).
Avui el diari
explica els casos del lladre (o no) Narcís Serra i el lladre (o sí) Rodrigo Rato,
que estan declarant aquests dies als jutjats tenint en compte que la Caixa Catalunya
va haver de ser rescatada amb 12.000M€ i
Bankia amb 23.000M€ (1.000 euros
per cada “españolito” jubilat o nen de bolquers). I espanta pensar què hauria
pogut fer la màfia Cristina-Iñaki and his
boys si haguessin muntat una caixa...
Vegem l’article:
20 febrer 2016 2.00
h
Caixes foradades
SALVADOR COT
Res de tot
això no hauria estat possible sense
una estratègia pensada
i planificada des del Banc d'Espanya, des de la política
una estratègia pensada
i planificada des del Banc d'Espanya, des de la política
Fins fa molt poc, en aquest país hi havia
deu caixes d'estalvis. Ara només en queda una, La Caixa, convertida en un banc convencional que, això sí, en
comptes de dividends, inverteix en obra social. De les altres nou, pràcticament no en queda ni
rastre, com si no haguessin existit mai.
La majoria d'aquestes entitats tenien una
implantació territorial fortíssima. Els terrassencs, per exemple,
sabíem que hi havia una entitat que, amb tots els defectes del món, era capaç
de garantir que unes
quantes accions socials quedarien sempre preservades. El mateix
passava a Girona, Mataró, Sabadell, Manresa, Tarragona, Vilafranca, Manlleu… En
la majoria dels casos aquestes caixes venien del segle XIX i havien sobreviscut a la Guerra Civil tot aconseguint mantenir tant
els dipòsits com la funció social/territorial.
Tot això va quedar
destruït, arrasat, per una combinació letal d'avarícia, especulació, connivència
partidista, corrupció urbanística i absència culpable dels organismes de
regulació. La majoria dels
responsables d'aquestes caixes se'n van aprofitar fins al llindar del saqueig i
dels reguladors de l'època ningú no se'n recorda, ningú no els demana res.
Hi va haver una
comissió al Parlament que va servir per poca cosa més que per consolar
moralment els que volien escoltar com deien “cleptòman” o “gàngster” a alguns dels
personatges més característics de les elits del règim del 78. I hi
ha alguns processos judicials oberts. Res més.
Això no pot quedar així, és massa gros. Ha
costat massa diners i posa en qüestió el sistema de vida i el futur de famílies
vulnerables.
¿Qui
es responsabilitzarà d'aquí a un temps de la davallada inexorable de les
fundacions que ens van deixar aquelles caixes? Qui suplirà la funció d'aquelles
obres socials, avui sense suports?
I una dada important. Res de tot això no
hauria estat possible sense una estratègia pensada i planificada des del Banc
d'Espanya, que vol dir des de la política. Des d'aquelles institucions que fan
de l'Estat espanyol una terrible excepció d'Europa.
Salvador Cot
Joan A. Forès
Reflexions
No tinc cap compte o llibreta a la "Blava" ni cap interès. Tal com han anat les coses s´ha de reconeixer que els Vilarasau i Fainé han sigut molt vius, ja que sembla que el principal objetiu d´aquesta operació era liquidar o més ben dit"centralitzar la Caixa". Però es vàren endur la sosrpresa que els abans esmentats s´habíen blindat amb una llicència que tenien al calaix. Penso que al marge de les crítiques que es puguin fer d´aquesta entitat s´ha de reconeixer el mèrit de tenir la seu a Catalunya , la seva presència i tamany internacional i el manteniment d´una obra social de gran qualitat.
ResponElimina