20/02/2016. Mentida número 8. El catalanisme és un invent de la burgesia.

20/02/2016. Mentida número 8. El catalanisme és un invent de la burgesia. 

 Mentida número 8. El catalanisme és un invent de la burgesia

La senyera  

      

L’arquetip del català com a personatge eminentment burgès, generat en els temps de la industrialització, ha fet prou fortuna perquè molts mirin la majoria d’habitants del Principat com a membres de classes benestants, tot oblidant que va ser a Catalunya, precisament perquè és on hi havia les fàbriques, on també va néixer el proletariat com a classe social a la península Ibèrica. La potència de l’arquetip, que inclou la força del seu poder econòmic per fer-lo alhora poderós políticament, ha permès atribuir-li gratuïtament la paternitat única del catalanisme.

Un fenomen transversal i interclassista

El catalanisme va ser un fenomen transversal i interclassista les arrels del qual són culturals, però provinents també dels anhels democratitzadors dels estrats populars. El 1869 es va crear la primera societat catalanista, La Jove Catalunya, fundada entre d’altres per Àngel Guimerà, estretament lligada a la Renaixença i als Jocs Florals i que es va proposar anar més enllà del debat literari a fi de donar un primer enfocament polític. El ventall ideològic dels seus integrants era divers, incloïa tant carlins com republicans de diferents tendències. Però abans de tot això, el 1840, s’havia constituït l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, que encetava un obrerisme català vinculat al republicanisme i que, a banda de defensar millores en les condicions de vida i de feina dels obrers, es comprometia amb moviments de caire anticentralista. Aquest discurs va augmentar el 1855 arran de la creació de la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que fora del dret d’associació i de la limitació de la jornada laboral va reivindicar també la llibertat de Catalunya. La premsa obrera usava el català sense manies, i publicacions com La Tramontana, d’inspiració anarquista, es presentava de la manera següent: “És lo periòdich que’s publica en idioma català, més avensat en idees polítiques, religioses i d’economia social”.

El 'regionalisme burgès' de Lerroux

La celebració el 1880 del Primer Congrés Catalanista per aglutinar tots els sectors socials favorables a l’autogovern de Catalunya ja va palesar que la burgesia no era la protagonista exclusiva d’aquest sentiment. Tot i així, les convulsions i repressions que va viure l’obrerisme al final del segle XIX i el principi del XX van ajudar que un polític demagog i populista com Alejandro Lerroux tingués audiència entre els treballadors, que escoltaven les seves denúncies d’allò que anomenava regionalisme burgès i que podia identificar-se amb el catalanisme com a conjunt. Contra aquesta visió, el catalanisme més popular va fundar, el 1903, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) per defensar el reformisme social i la divulgació del catalanisme, la pluralitat del qual es va completar el 1906 amb la creació del Centre Nacionalista Republicà, el primer partit catalanista d’esquerres.

Certament, no es pot negar la participació en un projecte nacional català, ja abans de l’aparició d’un catalanisme conservador, d’una classe obrera aplegada en un teixit associatiu variat que disposava d’ateneus, escoles i orfeons que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. El seu pes, a més de completar una imatge de Catalunya en la qual només era visible la burgesia mercantil i industrial, va ser cabdal per consolidar el catalanisme en un sentit democràtic.