Benvolguts
Presentem 3 articles sobre el mateix tema:
·
LV. Un tal Castro fa una parida sobre la
legitimitat i la representativitat dels components dels partits en el Parlament
de Catalunya en funció de la pertinença en un conjunt dels cognoms més corrents
o no..
·
Vilaweb. Parla de la irritació de la xarxa per l’article
de LV
·
Directe.cat. Finalment, es fa una anàlisi
estadística i denuncia la mala fe o la ineptitud del Castro, donant resultats
més sòlids calculats científicament...
La tesi del Castro és: qüestionar la legitimat i representativitat de
Junts Pel SÍ i de la classe política catalana al Parlament.
El problema no és que La
Vanguardia Española, subvencionada per la Generalitat, vulgui fer mal a Catalunya, perquè aquesta qüestió està
més que demostrada al llarg dels darrers gairebé 80 anys de feixisme militant
dels Godó. Podríem posar exemples, començant pels escrits com el Finish
Cataloniae? del feixista Carlos Sentís el febrer del 1939 o La Falsa Ruta de
Ferran Valls i Taberner de la mateixa època, seguint pel manifest del Galinsoga, i començant, però, amb la
portada de l’exemplar del 27 de febrer del 1939, quan els amos Godó varen
arribar a Barcelona des de Burgos, on varen usar com a número del diari el que
pertocava al 19
de juliol del 1936,
amb la intenció de fer veure que durant la guerra d’Espanya contra Catalunya
finançada entre d’altres pels putos amos Godó, aquell diari no era seu sinó que
era del poble perquè havia sigut confiscat amb el Decret de Col·lectivitzacions del Govern Companys.
Havíem escrit l’any passat en aquest Bloc aquest paràgraf,
prou significatiu:
La pàgina 2 del 25 de
gener, darrer dia de La Vanguardia gestionada pel poble, diu:
“El pueblo y el ejército en defensa del país
contra la invasión italogermanofacciosa”
I el del dia 27 de
gener, primer dia publicat un altre cop pels antics propietaris es posava
incondicionalment al costat dels facciosos i de les forces d’ocupació i extermini
diu:
“Barcelona para la España invicta de Franco.
Presente!”
Vegem ara els
articles:
Comencem per LV:
1.
Sólo 32
de los 135 diputados del Parlament lleva algún apellido de los más frecuentes
de Catalunya
Junts pel Sí, en el vagón de
cola: únicamente 5 de sus 62 diputados cuentan con ese rasgo patronímico
CARLES CASTRO, Barcelona
21/02/2016 02:39 | Actualizado a 21/02/2016 17:52
¿De dónde sale la clase política catalana? ¿Cuáles son los mecanismos de
reclutamiento de los representantes del pueblo? Mientras los sociólogos
acometen sesudos estudios para responder a estas inquietantes preguntas, las
estadísticas del Idescat ofrecen conclusiones aún más sorprendentes. Por
ejemplo, sólo 32 de los 135 diputados elegidos el 27 de septiembre pasado para
ocupar un asiento en el Parlamento catalán cuentan con algúnapellido que figure
entre los 25 más frecuentes en Catalunya. Y lo más llamativo es que el grupo
mayoritario, Junts pel Sí, es de los que menos miembros tienen con apellidos
que figuren entre los más numerosos. Todo lo contrario de lo que ocurre con
Ciutadans o el Partido Popular.
Un repaso, grupo a grupo, arroja pocas dudas al respecto. En el caso de
JxSí, la falta de correspondencia con la realidad de Catalunya es abismal. Sólo
cinco de sus 62 diputados (Munell García, Rodríguez González, Munté Fernández,
Gómez del Moral Fuster y Corominas Díaz) tienen algún apellido que figure entre
los 25 más usuales.
Pero si la lista se amplía a los cien apellidos más frecuentes, sólo
aparecen diez diputados más adscritos a la coalición soberanista. Y la mayoría,
muy abajo. El primero, Morales, ocupa el puesto 29 en el ranking del Idescat;
luego, figura un Martí (en el 33), un Puig (en el 42), y tres Solé (en el 51).
A continuación aparece un Rovira (en el 69), un Bosch (en el 76), un Reyes (en
el 80) y un Ibáñez (en el 90). Los otros 47 diputados de Junts pel Sí cuentan
con apellidos que ni siquiera figuran entre los cien más frecuentes. La
situación contraria se produce en el caso de Ciutadans, que es el grupo con más
diputados (14 sobre 25) cuyos apellidos aparecen entre los más numerosos en
Catalunya.
Para empezar, el partido naranja cuenta con tres García (el apellido más usual),
un López (el número 3 en el ranking del Idescat), tres Sánchez (el número
cuatro) y un González (el número 8, además de otro González cuyo primer
apellido es García). El resto son un Gómez, un Ruiz, un Jiménez, un Torres, un
Gutiérrez y un Serrano. Además, uno de los Sánchez se apellida también Martín
(número 11 del ranking). Sin embargo, en proporción es el grupo popular el que
cuenta con más apellidos comunes entre sus diputados: siete sobre once.
Los populares cuentan con tres García (empezando por su cabeza de lista),
un Sánchez, un Rodríguez, un Fernández Álvarez y un Gil. Eso sí, este grupo
cuenta también con un Pujol, aunque, pese a su notoriedad, este apellido ocupa
el número 54 en el índice de mayores frecuencias en Catalunya. Por su parte, los
socialistas catalanes tienen sólo cuatro parlamentarios sobre 16 que exhiban
apellidos muy comunes (Martínez, Pérez, Moreno y Romero).
Finalmente, los grupos con menos diputados que presenten apellidos muy
usuales son Catalunya Sí que Es Pot y la CUP. El mix catalán de Podemos e ICV
cuenta con un Martínez, mientras que su otro apellido más común, Vidal, figura
ya en el número 27 del ranking, además de un Grau (que se sitúa en el número
95). En cuanto a la CUP, la formación anticapitalista sólo cuenta con uno de
sus 10 diputados (Gil) cuyo apellido figure entre los 25 más frecuentes. Del
resto, el más común es un Serra (en el puesto 32), mientras que ninguno de los
otros aparece siquiera entre los cien primeros de la clasificación.
De hecho, al menos 80 de los 135 diputados del Parlament cuentan con
apellidos (cualquiera de los dos) que están fuera de los cien más usuales en
Catalunya. Traducido en cifras estadísticas, el resumen es concluyente. Los 32
diputados con los 25 apellidos más frecuentes suponen menos del 24% del
Parlament. En cambio, en el conjunto de Catalunya esos apellidos alcanzan a
casi el 40% de la población. Vista por grupos, esa realidad presenta aún
mayores asimetrías.
En el caso de JxSí, los diputados con los 25 apellidos más frecuentes suponen
poco más del 8%, un porcentaje que alcanza al 9% del grupo de CSQP y al 10% del
de la CUP. En cambio, ese mismo contingente supone el 25% de los diputados
socialistas y, ya con una clara sobrerrepresentación, el 56% de los de C’s y el
64% de los del PP. Y si la lista de apellidos se amplía, algunas de esas
desviaciones se acentúan.
Por ejemplo, sólo 15 de los 62 diputados de JxSí cuentan con apellidos que
figuren entre los cien más comunes. Eso supone un 24% de los parlamentarios de
la coalición, mientras que los cien apellidos más frecuentes abarcan a más del
60% de la ciudadanía catalana. Y en línea con esas cifras, los 47 diputados de
JxSí con apellidos que están fuera de los cien más usuales suponen casi el 76%
del grupo, en contraste con el porcentaje de población que exhibe esos
apellidos más inusuales: menos del 40%.
En conjunto, los 80 parlamentarios catalanes con apellidos poco comunes
suponen casi el 60% del Parlament, mientras que –como se ha dicho– ese rasgo
patronímico sólo alcanza al 39,7% de la ciudadanía. Por ello, la pregunta es
inevitable: ¿es representativa la clase política catalana de la población real
del país?
Seguim amb els comentaris
del Vilaweb:
2. Irritació a la xarxa per un article de ‘La Vanguardia’ que analitza els
cognoms dels diputats del parlament
Un dels primers a
mostrar la sorpresa amb l'article ha estat el conseller de Justícia Carles
Mundó
Diumenge 21.02.2016 18:50
Un article de ‘La Vanguardia’ en el qual s’analitza si
els cognoms dels diputats del Parlament de Catalunya són representatius de la
societat, ha generat un cert malestar a la xarxa. El text, firmat pel
periodista Carles Castro, titula i conclou el següent: ‘Només 32 dels 135
diputats del parlament tenen algun cognom dels més freqüents a Catalunya.’
Aquesta espinosa
afirmació es basa en una estatística de l’Idescat que assenyala quins són els
vint-i-cinc cognoms més freqüents al Principat. De tots els partits que
tenen representació al parlament, l’article diu que Junts pel Sí és el menys
representatiu de la societat perquè és la formació que té menys diputats amb
cognoms que figurin entre els més freqüents. ‘En el cas de JxSí, la manca
de correspondència amb la realitat de Catalunya és abismal’, diu l’article. I
afegeix: ‘Només cinc dels seus 62 diputats (Munell Garcia, Rodríguez González, Munté
Fernández, Gómez del Moral Fuster i Corominas Díaz) tenen algun
cognom que figuri entre els 25 més usuals.’
Fins i tot, si la llista
s’amplia als cent cognoms més freqüents, ‘només’ deu diputat més adscrits a
Junts pel Sí hi apareixen.
Per una altra banda, en
el cantó oposat a Junts pel Sí es troben Ciutadans i el PP, els dos
partits més representatius de la societat catalana, diu l’article. ‘Per
començar, el partit taronja compta amb tres García (el cognom més
usual), un López (el número tres en el rànquing de l’Idescat), tres
Sánchez (el número quatre) i un González (el número vuit, a més d’un altre
González el primer cognom del qual és García)’, diu l’article. Quant als
populars, aquests compten amb tres García (començant pel seu cap de
llista), un Sánchez, un Rodríguez, un Fernández Álvarez i un Gil.
Així doncs, segons
l’anàlisi, en el cas de Junts pel Sí, els diputats amb els vint-i-cinc cognoms
més freqüents representen poc més del 8%. Catalunya Sí que es Pot un
9% i la CUP un 10%. En canvi, el PSC arriba a un 25%, Ciutadans a un 56% i el
PP a un 64%.
Un dels primers a
mostrar la sorpresa amb l’article ha estat el conseller de Justícia Carles
Mundó. Heus ací el piulet que ha fet:
No sóc capaç d'entendre perquè LV es fixa en els
cognoms dels diputats del Parlament. ¿També ho ha fet pel Congreso?
I acabem amb un
informe del Directe.cat que desmunta la parida feta pel tal Castro i publicada
a LV:
22 DE FEBRER DE 2016
05:00 H
La Vanguardia qüestiona
la representativitat de Junts Pel Sí perquè segons el diari només un
percentatge ínfim dels seus diputats porta algun dels cognoms més freqüents de
Catalunya
La
Vanguardia ha generat una forta polèmica en publicar un article, en la línia
del que en el seu dia va publicar La Razón, on assegura que segons l’
IDESCAT només 32 de los 135 diputats escollits el 27-S tenen algun cognom que
figuri entre el 25 més freqüents a Catalunya. La noticia es basa en
l’anàlisi barroera de les dades i sense tenir en compte qüestions fonamentals
sobre la distribució de la freqüència i repetició dels cognoms a Espanya i
Catalunya. El directe.cat ha preguntat a un expert que dóna les claus per
rebatre aquest nou intent de qüestionar la legitimat i representativitat de
Junts Pel SÍ i de la classe política catalana al Parlament.
El Conde de Godó i el director de La Vanguardia, Màrius Carol
Els càlculs interessats
de La Vanguardia
Quim Sangrà, membre de l’Associació Pedra Seca d’Estudis Genealògics, fa un seguit de reflexions que desmunten les manipulacions i mentides que La Vanguardia, han llançat sobre els cognoms del diputats del Parlament. En primer lloc, Sangrà esmena els càlculs de La Vanguardia. El diari assegura que hi ha 32 diputats amb els 25 cognoms més freqüents i que suposen menys del 24% del Parlament, mentre que en el conjunt de Catalunya aquests cognoms són gairebé el 40% de la població. El cert però, és que La Vanguardia erra en els càlculs perquè sumen les dades del primer i el segon cognom i s’obliden que hi ha gent que porta dos dels cognoms més freqüents, que el diari computa com a persones diferents quan són una persona i per tant són repetits. Si s’agafen per separat els primers o segons cognoms, o es fa la mitjana, el resultat és que només un 20% del conjunt de la població porta algun dels cognoms més freqüent, sent generosos no arribaria al 30%. En resum, al Parlament duen els cognoms més freqüents un 24%, el que suposa una desviació estadística irrellevant i més si es té en compte que al Parlament hi ha representats territoris amb major diversitat de cognoms.
“El més normal a Catalunya és no dir-se ni García, ni Martínez, ni López”
En segon lloc, Sangrà assenyala que La Vanguardia interpreta les dades de l’IDESCAT com vol, ja que els percentatges dels cognoms García i els 7 patronímics hiperrepetitius castellans -López, Martínez, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i González-, sumats arriben només al 23,6% (amb segons cognoms inclosos) del total de cognoms de Catalunya, mentre que més del 76,4% dels catalans tenen altres cognoms. “Que García, Martínez o López, siguin els noms més freqüents, no vol dir que siguin els cognoms que porta tothom, si no, simplement els més repetits, però amb uns percentatges molt baixos.
Quim Sangrà, membre de l’Associació Pedra Seca d’Estudis Genealògics, fa un seguit de reflexions que desmunten les manipulacions i mentides que La Vanguardia, han llançat sobre els cognoms del diputats del Parlament. En primer lloc, Sangrà esmena els càlculs de La Vanguardia. El diari assegura que hi ha 32 diputats amb els 25 cognoms més freqüents i que suposen menys del 24% del Parlament, mentre que en el conjunt de Catalunya aquests cognoms són gairebé el 40% de la població. El cert però, és que La Vanguardia erra en els càlculs perquè sumen les dades del primer i el segon cognom i s’obliden que hi ha gent que porta dos dels cognoms més freqüents, que el diari computa com a persones diferents quan són una persona i per tant són repetits. Si s’agafen per separat els primers o segons cognoms, o es fa la mitjana, el resultat és que només un 20% del conjunt de la població porta algun dels cognoms més freqüent, sent generosos no arribaria al 30%. En resum, al Parlament duen els cognoms més freqüents un 24%, el que suposa una desviació estadística irrellevant i més si es té en compte que al Parlament hi ha representats territoris amb major diversitat de cognoms.
“El més normal a Catalunya és no dir-se ni García, ni Martínez, ni López”
En segon lloc, Sangrà assenyala que La Vanguardia interpreta les dades de l’IDESCAT com vol, ja que els percentatges dels cognoms García i els 7 patronímics hiperrepetitius castellans -López, Martínez, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i González-, sumats arriben només al 23,6% (amb segons cognoms inclosos) del total de cognoms de Catalunya, mentre que més del 76,4% dels catalans tenen altres cognoms. “Que García, Martínez o López, siguin els noms més freqüents, no vol dir que siguin els cognoms que porta tothom, si no, simplement els més repetits, però amb uns percentatges molt baixos.
El més normal a Catalunya és no dir-se ni García,
ni Martínez, ni López, com tampoc dir-se Torres, Molina o Gil que són
ambivalents (català i castellà alhora) o Vila, que és el cognom d’origen només
català més freqüent”,
assenyala Sangrà que
acusa l’entitat
antiindependentista de manipular les
dades per dir “bajanades
i d’utilitzar els cognoms com a arma llancívola”.
Els cognoms castellans són molt repetitius i tenen una variabilitat molt baixa, per això són més comuns
“Els cognoms catalans en canvi són molt més variables, hi ha molts més cognoms catalans, i el sistema basc, per exemple,encara és més variable”, explica Sangrà, que assegura que això justifica que García, Martínez i López siguin els noms més repetits. De fet, Sangrà recomana un cop d’ull al mapa de la concentració de cognoms per províncies a Espanya, fet en bases a les dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), la distribució dels cognoms a l’estat espanyol s’explica pel "sistema" de cognoms castellans, que es basa molt en els cognoms asturlleonesos (de la llengua asturlleonesa) i per això el màxim de concentració es troba en la zona d'Astúries i Castella i Lleó, explica Sangrà.
Els sistemes de cognoms basc, aragonès i català resten ben diferenciats del sistema castellà
La repoblació cap al sud i el tipus de feudalisme castellà, molt depenent del "senyor" fa que tant a les dues Castelles, com a Andalusia i Extremadura els cognoms que substitueixen els noms moriscos durant la reconquesta i més tard els que quedaven, juntament amb els hebreus, siguin els patronímics castellans dels "senyors feudals" (García, Fernández, López, etc...). Clarament, els sistemes de cognoms basc, aragonès i català resten encara avui en dia, ben diferenciats del sistema de baixa variabilitat dels patronímics asturianocastellans.
Aquest fet s’evidencia ja a inicis de l'Edat moderna (ss. XV i XVI) quan començà el costum d'afegir-hi un cognom o topònim al cognom (López de Ayala, Martínez de Heredia, etc...) per a poder distingir les diferents branques en poblacions en què la immensa majoria de vilatans tenien el mateix cognom. De fet, aquest és l'origen inicial de que a Espanya (i, en part, a Portugal) s'adoptin els dos cognoms-una raresa a Europa-, i s'oficialitzin quan s'inicia el Registre Civil el 1875, perquè els cal una eina per a poder identificar correctament les persones.
Fins ben entrat el s.XIX Catalunya, a diferència d’Espanya, només feia servir un cognom
Cal recordar que a Catalunya, diu Sangrà, el sistema originari de cognoms és d'un sol cognom fins a ben entrat el s. XIX –com demostren els registres parroquials- i que no és fins el 1875 també que a Catalunya la gent no comença a fer servir els dos cognoms (cosa que només feien algunes famílies benestants, generalment per a conservació del cognom de les pubilles). Si Catalunya hagués estat un estat sobirà tot aquest temps, de ben segur que duríem un sol cognom, perquè amb la variabilitat de cognoms d'aquí no hagués calgut aquesta mesura.
Els cognoms castellans són molt repetitius i tenen una variabilitat molt baixa, per això són més comuns
“Els cognoms catalans en canvi són molt més variables, hi ha molts més cognoms catalans, i el sistema basc, per exemple,encara és més variable”, explica Sangrà, que assegura que això justifica que García, Martínez i López siguin els noms més repetits. De fet, Sangrà recomana un cop d’ull al mapa de la concentració de cognoms per províncies a Espanya, fet en bases a les dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), la distribució dels cognoms a l’estat espanyol s’explica pel "sistema" de cognoms castellans, que es basa molt en els cognoms asturlleonesos (de la llengua asturlleonesa) i per això el màxim de concentració es troba en la zona d'Astúries i Castella i Lleó, explica Sangrà.
Els sistemes de cognoms basc, aragonès i català resten ben diferenciats del sistema castellà
La repoblació cap al sud i el tipus de feudalisme castellà, molt depenent del "senyor" fa que tant a les dues Castelles, com a Andalusia i Extremadura els cognoms que substitueixen els noms moriscos durant la reconquesta i més tard els que quedaven, juntament amb els hebreus, siguin els patronímics castellans dels "senyors feudals" (García, Fernández, López, etc...). Clarament, els sistemes de cognoms basc, aragonès i català resten encara avui en dia, ben diferenciats del sistema de baixa variabilitat dels patronímics asturianocastellans.
Aquest fet s’evidencia ja a inicis de l'Edat moderna (ss. XV i XVI) quan començà el costum d'afegir-hi un cognom o topònim al cognom (López de Ayala, Martínez de Heredia, etc...) per a poder distingir les diferents branques en poblacions en què la immensa majoria de vilatans tenien el mateix cognom. De fet, aquest és l'origen inicial de que a Espanya (i, en part, a Portugal) s'adoptin els dos cognoms-una raresa a Europa-, i s'oficialitzin quan s'inicia el Registre Civil el 1875, perquè els cal una eina per a poder identificar correctament les persones.
Fins ben entrat el s.XIX Catalunya, a diferència d’Espanya, només feia servir un cognom
Cal recordar que a Catalunya, diu Sangrà, el sistema originari de cognoms és d'un sol cognom fins a ben entrat el s. XIX –com demostren els registres parroquials- i que no és fins el 1875 també que a Catalunya la gent no comença a fer servir els dos cognoms (cosa que només feien algunes famílies benestants, generalment per a conservació del cognom de les pubilles). Si Catalunya hagués estat un estat sobirà tot aquest temps, de ben segur que duríem un sol cognom, perquè amb la variabilitat de cognoms d'aquí no hagués calgut aquesta mesura.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada