Benvolguts,
En el seu article
El combat de cada dia, l’Antoni Dalmau explica que un dels nostres treballs
realment importants consisteix a fer surar la llengua i a lluitar contra les
marranades que amb un ritme cada cop més frenètic el Gobierno i el TC
ens obsequien. Avui, precisament, en l’article d’en Germà Capdevila es
parla de les “501
lleis d’una una llista no exhaustiva que forcen sense justificació el dret
d'opció lingüística de l'usuari, a favor de l'espanyol, és clar”. I molts cops ho hem escrit, els espanyols tenen molta força, moltíssima força i
temps, moltíssim temps, perquè els seus
funcionaris són gairebé infinits i la seva principal
preocupació, com en Sánchez i el Ribera s’han afanyat a explicar és la lluita contra l’esperit, la cultura, els costums i les
lleis catalanes. Nosaltres no podem
perdre el temps en lluitar contra els atacs per terra, mar i aire contra
Catalunya. Però no tenim més remei que fer-ho mentre no haguem desconnectat totalment, totalment, totalment...
Ja ho hem dit sovint,
el nostre treball és idèntic al mític
treball de Síssif: pujar una pedra molt grossa rodolant fins al capdamunt d’un
cim i que caigui per l’altre costat... i tornar a començar...
L’Antoni Dalmau diu en
l’últim paràgraf referint-se al nostre treball col·lectiu de defensa de la llengua que “Tenim certament moltes causes a defensar”, frase
exactament igual que la de Lluís Companys, President màrtir de Catalunya,
quan va dir que “Per defensar altres causes hi ha molta gent , per defensar
Catalunya nomes hi som els catalans...”
Vegem l’article de l’Antoni Dalmau:
El combat
de cada dia
ANTONI DALMAU I RIBALTA - ESCRIPTOR
27 febrer 2016 2.00 h
“La lluita pel salvament de la llengua catalana desborda clarament els
àmbits de la política estricta
Diumenge passat vaig tenir el goig de participar en la 47a
Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. És una iniciativa patriòtica que
molts lectors ja deveu conèixer i que vol mantenir ben viu el pacífic combat
per la preservació de la llengua catalana. Els actes comencen amb una encesa de
la flama davant la tomba de Pompeu Fabra a Prada de Conflent i, acompanyats
d'iniciatives paral·leles, culminen a l'atri de la basílica de Montserrat, on
hi ha aquella làmpada on figura el lema següent: “L'encengué la fe, la portà l'esforç, la manté
la voluntat d'un poble.” Aquest any,
l'organització havia recaigut en entitats excursionistes igualadines i van
demanar-me si podria adreçar un breu parlament als participants. Aquí teniu el
nucli del que vaig mirar d'explicar aquell matí, a la sala de la façana de
Montserrat.
La idea central era que, certament, calia reconèixer que els
organitzadors primers de la Flama de la Llengua no s'haurien pogut pensar pas
que, algun dia no tan llunyà, la renovació anual se celebraria en un context
nacional realment extraordinari: han passat unes poques dècades i vet aquí que
el món sencer ha pogut veure com centenars de milers de ciutadans d'aquest país
baixaven pacíficament a les places i carrers, a les carreteres i les vies
urbanes d'una punta a l'altra del seu territori, per mostrar, de manera
reivindicativa i festiva alhora, la seva voluntat d'esdevenir un nou estat d'Europa.
I el món sencer sap també que, ara mateix, aquest racó petit del món occidental
té posada majoritàriament la seva confiança política en un president i en un
govern que, a partir del mandat popular –democràticament expressat–, es disposa
a dur els passos necessaris per obrir un procés constituent que ens porti a la
nostra plena sobirania. Es tracta, realment, d'un moment polític com mai no
l'havia viscut el nostre
poble.
poble.
Correm el risc, però, de pensar que l'esperança del
procés constituent que tenim entre mans i l'obtenció d'un estat propi poden
garantir per ells mateixos la preservació de la nostra llengua i de la nostra
cultura. I això no és veritat, com ho demostren
alguns casos de nacions que, havent esdevingut independents, no han estat
capaces de salvar la seva llengua. Cal
recordar, un cop més, que ni les institucions, ni els instruments polítics, ni
la llibertat nacional plena ens poden oferir la garantia que voldríem, ja que, en realitat,
continuem alimentant la flama d'una llengua minoritzada, amb un ús social
lamentablement baix i un context general que no li és precisament favorable.
Així, doncs, l'error gravíssim que podríem cometre en aquest
moment històric seria creure que l'existència d'un govern sobiranista o la
magnitud del gran projecte polític que ara concentra la nostra atenció ens pot permetre de
distreure'ns del combat diari i de la tasca fonamental de continuar alimentant
la flama de la llengua catalana. Es
tracta de recordar que no podem cedir el nostre impuls i la nostra iniciativa a
les institucions públiques, ni tan sols en el context d'un hipotètic estat
propi. Que la
lluita pel salvament de la llengua catalana desborda clarament els àmbits de la
política estricta.
És, naturalment, una lluita que se sosté de manera
fonamental en la voluntat irrenunciable de la gent, d'un contingent actiu de persones
sensibilitzades que l'utilitza cada dia en tota circumstància, a tot arreu, que
no transigeix davant de cap mena d'agressió o de renúncia, que guanya nous
adeptes d'un en un, que obre bretxa en terrenys o famílies o entorns que s'hi
mostren refractaris o fins i tot hostils. Gent que pugna de manera amable i
tenaç per fer més present el català en un entorn divers i plural com ho és
Catalunya, multicultural, poblat per gent provinent de llocs remots de tot el
món i en el qual conviuen més de tres-centes llengües diferents.
Tenim certament moltes causes a defensar,
totes legítimes i moltes d'urgents, ja que afecten d'una manera molt més
peremptòria les condicions de vida d'amplis sectors de la nostra societat que
han estat especialment castigats per la crisi. Això és indiscutible. Però, al
mateix temps, i per una qüestió de dignitat, d'orgull i d'identitat
col·lectiva, tenim
el deure d'ajudar una llengua que és la nostra i que continua en situació de
risc. Hauríem de tenir-ho present i no delegar en altres grups o en altres
estaments la nostra obligació de defensar-la.
Antoni Dalmau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada