Benvolguts,
Avui l’historiador Solé i Sabaté a consequència de la conferència a Sitges del dia anterior amb el triswt capteniment dels industrials catalans i les seves genuflexions a l'"amito Melitón" o sigui el Rajoy reflexiona sobre el llibre
gairebé pòstum de Vicens i Vives Industrials i polítics i en fa un joc de paraules amb el títol de l’article Industrials i burgesos. El llibre d’en
Vicens jo l’havia comprat el 1961 quan estudiava Enginyeria Industrial i em començava
a interessar en la política catalana. En aquella època jo pertanyia al Front
Nacional de Catalunya (FNC) i a l’Escola d’Enginyers m’havia responsabilitzat
dels Cursets de Català, tasca que el Front feia per totes les Universitats del
país. Els Cursets de Català a Enginyers varen funcionar 3 anys (fins que em vaig
llicenciar). Després va continuar però de forma més irregular. El llibre d’en
Vicens que compara els industrials i polítics catalans del segle XIX m’havia
interessat, l’havia llegit i l’havia anotat.
Un parell de paràgrafs donen el to de la reflexió. En Solé i
Sabaté després d’explicar que en Vicens havia estat cofundador del Cercle d’Economia
explica:
Han passat els anys i
els aleshores llebrers del Cercle viuen en una dinàmica empresarial més
complexa. Hom
pot dir que els qui s’han fet a si mateixos són industrials mentre els qui han continuat, en projecció o en disminució l’empresa
familiar, són burgesos.
No és incompatible ser industrial i burgès, però sí que ho és ser burgès d’ahir en el món
industrial o comercial d’avui.
Per això els
burgesos, no industrials, necessiten protecció, dreta radical,
incultura. Molt més del que hom pensa.
Vegem l’article:
4 juny 2017 2.00 h
TRIBUNA
Industrials i burgesos
Josep M. Solé i
Sabaté - Catedràtic
D’història Contemporània a La UAB
“Els quadres del Cercle d’Economia haurien de rellegir Vicens Vives, per
poder ser industrials del segle XXI
Vicens Vives (1910-1960),
en escriure el 1958 Industrials
i polítics (segle XIX) marcava un camí
d’interpretació i reflexió a la societat catalana que era força útil
i escaient als empresaris catalans en aquella etapa franquista.
Els venia a dir per
enèsima vegada que no s’equivoquessin en l’orientació econòmica i política.
Havien d’estar oberts a Espanya, però molt més a Europa, i més enllà al món.
Una proposta molt anterior a la globalització. Els venia a dir, amb projecció
històrica, que superat la por dels anys de la revolució del 1936 i la cruel
post-guerra civil amb una autarquia erma, no podien ser presoners de l’economia
espanyola ordenada des de Madrid. Els tocava seguir la via marcada dels seus
predecessors quan havien fet al segle XIX de Catalunya “la fàbrica d’Espanya”.
Home possibilista, com
deia Josep Termes, feia equilibris ideològics col·laborant amb Destino, apadrinant els empresaris
més moderns, fins a ser un dels impulsors clau del Cercle d’Economia, aleshores
obligadament Círculo.
Han passat els anys i
els aleshores llebrers del Cercle viuen en una dinàmica empresarial més
complexa. Hom pot dir que els qui s’han fet a si mateixos són industrials
mentre els qui han continuat, en projecció o en disminució l’empresa familiar,
són burgesos.
No és incompatible ser
industrial i burgès, però sí que ho és ser burgès d’ahir en el món industrial o
comercial d’avui. Per això els burgesos, no industrials, necessiten protecció,
dreta radical, incultura. Molt més del que hom pensa.
Els industrials veuen amb normalitat la
revolució democràtica catalana. A
Catalunya, fins i tot amb il·lusió, són còmplices, a més, de la petita i
mitjana empresa. A les universitats d’arreu del món troben ben lògic el fet,
encara més en saber que l’Estat espanyol va rifar l’Estatut votat pel poble de Catalunya
l’any 2006, per a més inri aprovat a les Corts Espanyoles, invocant fins i tot
la força –ergo, violència– per
tallar el dret a decidir el nostre futur.
Els burgesos de l’ahir
són porucs, no palpiten a l’uníson de la societat, viuen distanciats de la
modernitat. Voldria
veure la cara dels burgesos del modernisme i el noucentisme, malgrat el
respecte que tenien al moviment obrer anarcosindicalista majoritari, en veure
com a líder de la dreta espanyola a Catalunya un bocamoll –per cert, d’origen
treballador– que quan no insulta amenaça, de qui es tenen imatges intentant
repel·lir a bufetades i cops de puny manifestants cridaners.
Els burgesos d’ahir de
l’entorn del Cercle d’Economia no
són els veritables representants de l’economia catalana; ho són els creadors de
riquesa i promotors econòmics que sí que escolten el país, que no fan el buit
al president de la Generalitat i no són tan soques
per no recordar la llengua del país. Parlen idiomes i viatgen per feina, no són
uns titelles del president de torn espanyol. Menys encara després de la
llagoteria oferta a gent com Aznar o Zapatero. O Rajoy, que res va oferir, que
res va proposar.
Per això alguns dels
dirigents del Cercle que van
intentar un boicot a Puigdemont, per maldestres o malintencionats, van haver d’empassar-se
l’equidistància dels empresaris catalans vers Rajoy i el seu intent fracassat
de treure’n un compromís moral contra el referèndum.
En un punt va ser clar
el president del Cercle d’Economia,
en dir que és “un conflicte de
naturalesa política”. Si ho creuen així els dirigents del Cercle la resposta és
clara. Cal reclamar política, i aquesta es fa des dels vots. Des de les urnes.
L’EMPREMTA dels
darrers presidents es nota. En plena crisi van ser-ho Josep Piqué i després Antón
Costas. Els empresaris que són al Cercle no volen ser desorientats per
l’erràtica actitud política i de poc compromís de la institució.
Puigdemont va fer un
discurs culte i de futur; Oriol Junqueras va aportar dades d’una economia
catalana que navega ferma amb vent de popa, tot esquivant tempestes polítiques
i corsaris econòmics, calmant els ànims de maldestres directius.
Els quadres del Cercle d’Economia
haurien de rellegir Vicens Vives, per poder ser industrials del segle XXI.
Josep M. Solé i Sabaté
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada