Benvolguts,
En Josep Huguet ens presenta d’antuvi el panorama econòmic i
social comparat entre Catalunya i Espanya. Demostra que “Catalunya va bien i
que España va mal”, que diria el sinistre Aznar. Les amenaces no ens
fan por. Les inversions estrangeres plouen com mai. Pel que fa a la cohesió
social s’han tirat endavant iniciatives com la renda mínima d’inserció amb el suport de tots els grups. I s’han
aprovat mesures amb gran consens contra
la pobresa energètica o contra els desnonaments que han estat boicotejades per l’Estat jacobí
i els seus sicaris del TC, del TS, etc. El perfil de societat que dissenyen els representants del poble català s’està
allunyant veloçment del perfil de societat espanyola dissenyada des del Congrés dels
Diputats, amb unes hegemonies de biaix conservador. En la trinxera de la internacionalització
s’ha passat de dir que era un afer intern que no interessava ningú, a una
hiperactivitat
de les ambaixades per intoxicar els governs estrangers contra el
procés, contribuint
així a la seva màxima internacionalització.
A continuació ens dóna savis consells:
·
Les úniques formes de combatre
aquestes amenaces són: una veraç informació sobre els riscos reals de repressió
i la preparació d’un bon aparell jurídic i solidari…
·
Ens proposa l’estratègia clau per tapar els dos
esvorancs anteriors. Només necessitem que algun miler
de dirigents municipals i de funcionaris voluntaris facin el pas endavant (crec
que en bona part ja l’han fet o l’estan fent). La repressió massiva
és un bumerang
per al qui la pretén aplicar. Per dues raons:
o
bloqueja i deslegitima el sistema
legal i judicial;
o
i comporta una solidaritat massiva
dels 2 milions que han estat sortint al carrer reiteradament.
·
Les trinxeres adversàries tenen molts
punts febles que hem d’aprofundir. La llei d’invalidació dels
judicis franquistes i tot el tema de la memòria històrica deixen
l’Estat i el règim amb l’etiqueta de tardofranquista. Hi ha una creixent tensió en l’espanyolisme entre
falcons i carronyaires. Augmenta el desprestigi internacional d’Espanya, el país que encapçala
el rànquing de corrupció i d’incompliments de la UE.
·
L’immobilisme macroeconòmic porta
l’Estat a la fallida, amb la caixa de pensions buida i la política suïcida
d’infraestructures.
I acaba explicant que hi ha una incapacitat total de tenir cap oferta
consensuada que pugui seduir una franja de la població catalana. El govern espanyol apareix com a responsable final d’una nova desestabilització a la Mediterrània i fan
traspassar definitivament Espanya la línia roja que separa una democràcia de baixa
qualitat cap a un règim autoritari, o
sigui una dictadura franquista més bèstia que la dels darrers 80 anys....
Vegem l’article:
15 juliol 2017 2.00
h
TRIBUNA
Balanç
Josep Huguet - Enginyer Industrial I
Llicenciat En Història
“Garantim, doncs, un mínim –tampoc cal molt– de massa crítica que
assumeixi el repte
En el front de les amenaces de pèrdua de
riquesa si es consumava la independència, la victòria catalana sembla
irreversible. Les inversions estrangeres plouen
com mai. Hem arribat al nivell més alt d’exportació de la història i, per tant,
al nivell mínim de dependència del mercat espanyol.
I el que sembla una
trapelleria del destí: algunes de les grans empreses catalanes que havien
apostat obertament contra la independència, amenaçant de marxar, estan tocades
o en venda: Freixenet, Almirall, Pronovias...
En el front de la cohesió social s’han
tirat endavant iniciatives com la renda
mínima d’inserció amb el suport de tots els grups. I s’han aprovat mesures amb gran consens
contra la pobresa energètica o contra els desnonaments que han estat
boicotejades per l’Estat jacobí. El perfil de
societat que dissenyen els representants del poble català s’està allunyant
veloçment del perfil de societat espanyola dissenyada des del Congrés dels
Diputats, amb unes hegemonies de biaix conservador.
En la trinxera de la internacionalització s’ha passat de dir que era un afer intern que
no interessava ningú, a una hiperactivitat de les ambaixades per intoxicar els governs
estrangers contra el procés, contribuint
així a la seva màxima
internacionalització. Aquesta
activitat anticatalana ha tingut algunes victòries parcials, però també s’ha
endut sonores derrotes simbòliques, que indiquen que seguint
la pauta habitual, molts estats que ara pronuncien les paraules rituals de
suport a la unitat, així que s’exerceixi
l’autodeterminació poden bascular, alguns més ràpidament que d’altres, a favor
del nou estat.
En el conflicte subterrani, les clavegueres
de l’Estat han abocat euros i porqueria per desfalcar els fonaments de
l’independentisme. I aquí han aconseguit algunes peces de caça major. El maneig
de dossiers reals o falsos davant d’alguns dirigents o empresaris per
aconseguir falsos testimonis o desestabilitzacions del bloc sobiranista, ha
funcionat en alguns casos. La
contraofensiva en aquest esvoranc només pot passar per la depuració de
responsabilitats pròpies i pel reclam de la transparència per tal de poder posar en
evidència les pràctiques mafioses de l’Estat, com les de l’operació Catalunya.
L’altre front és el de les amenaces als
funcionaris i als electes amb mesures repressives de tipus laboral o
d’inhabilitació política. Les úniques formes de combatre aquestes amenaces
són: una veraç
informació sobre els riscos reals de repressió i la preparació d’un bon aparell
jurídic i solidari. Sabent que quan
es parla de funcionaris no estem parlant del 99% d’ells, mestres, sanitaris,
oficinistes que el 2-O aixecaran la
persiana, com el 30- S, sense cap novetat.
A la trinxera dels càrrecs electes han
obert l’esvoranc de la repressió confiscatòria del patrimoni. Aquests darrers dies n’hem viscut alguns
efectes; i és un
símptoma que la cúpula estratègica del procés no pot menysprear amb crides
èpiques o excloents:
·
Necessitem un pla A. La llei de transició protegeix també els
col·laboradors del referèndum de qualsevol acte confiscatori de l’Estat.
·
I un pla B: una bona bateria d’arguments jurídics en base a les lleis vigents
espanyoles i catalanes.
Hi ha, però, una estratègia clau per tapar
els dos esvorancs anteriors. Només necessitem
que algun miler de dirigents municipals i de funcionaris voluntaris facin el
pas endavant (crec que en bona part ja l’han
fet o l’estan fent). La repressió massiva és un bumerang per al qui la pretén
aplicar. Per dues raons:
·
bloqueja i
deslegitima el sistema legal i judicial;
·
i comporta
una solidaritat massiva dels 2 milions que van sortir al carrer reiteradament.
Garantim,
doncs, un mínim –tampoc cal molt– de massa crítica que assumeixi el repte, ben
preparada legalment i amb suport organitzat; i reconstruïm els murs esbotzats
de la trinxera. Serà suficient.
Les trinxeres adversàries tenen, però,
molts punts febles que hem d’aprofundir. La
llei d’invalidació dels judicis franquistes i tot el tema de la memòria històrica
deixen l’Estat i el règim amb l’etiqueta de tardofranquista. Hi ha
una creixent tensió en l’espanyolisme entre falcons i carronyaires. Augmenta el
desprestigi internacional d’Espanya, el país que encapçala el rànquing de
corrupció i d’incompliments de la UE.
L’immobilisme macroeconòmic porta l’Estat a
la fallida, amb la caixa de pensions buida i la política suïcida
d’infraestructures. Hi ha una
incapacitat total de tenir cap oferta consensuada que pugui seduir una franja
de la població catalana. El govern espanyol apareix com a
responsable final d’una nova desestabilització a la Mediterrània. I els nervis dels ultres i certs segments de l’Estat els porten a fer demostracions militars a la costa i de
la Guàrdia Civil en un teatre per un
acte d’un partit polític que fan traspassar definitivament
Espanya la línia roja que separa una democràcia de baixa
qualitat cap a un
règim autoritari.
Josep Huguet
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada