Benvolguts,
El Toni Infante fa unes disquisicions sobre el Principat
respecte al País Valencià.
Primer es
proposa la tesi que a Catalunya "L'actual
confrontació no és entre independentistes i no independentistes, sinó entre
demòcrates i autoritaris"
Després creu fermament que “el País
Valencià sabrà estar a l'altura de les circumstàncies, demostrant la seua solidaritat
amb el poble català, pels atacs a la llibertat que puga patir per la celebració
del referèndum d'autodeterminació que tenen convocat per al dia 1 d'octubre.”
Però a continuació tem el “silenci
dels partits i entitats democràtiques, de les institucions i del mateix Govern
de la Generalitat.” O
sigui que li fa por que el País Valencià no actuï com a part dels Paisos catalans sinó que actuï
endogàmicament, seguint la terrible filosofia dels “blaveros” en estat natural o adaptats a les noves circumstàncies
(sabem que han tingut molta pressió) que representa un canvi de marc sociològic
sobretot cap al sud, amb espanyolistes militants contra la llengua i el pancatalanisme...
Finalment
s’exclama del silenci
dels partits i
entitats democràtiques, de les institucions i del mateix Govern de la
Generalitat.
Aquest
silenci fa recordar les exclamacions de molts pensadors,
entre ells Martin Luther King quan diu:
- Al final no ens dolen els actes de la mala gent, sinó la indiferència de la bona gent...
- Al final no recordem les paraules dels nostres enemics sinó el silenci dels nostres amics...
Aquestes són les meves reflexions davant d’aquest article del
Toni Infante. N’hi deu haver d’altres, que diu el Grouxo Marx...
Vegem l’article:
Democràcia o autoritarisme? No és
possible l’equidistància
"L'actual
confrontació no és entre independentistes i no independentistes, sinó entre
demòcrates i autoritaris"
En els darrers dies he
reiterat el meu convenciment que el País Valencià sabrà estar a
l'altura de les circumstàncies, demostrant la seua solidaritat amb
el poble català, pels atacs a la llibertat que puga patir per la celebració
del referèndum d'autodeterminació que tenen convocat per al dia 1 d'octubre. Ho vaig fer a l'acte commemoratiu del 25
aniversari de l'Operació Garzón
celebrat el dia 13
a Tarragona i també el dia 16 a l'aplec del Pi de les tres branques.
El meu convenciment
naix, d'una banda, de constatar una creixent expressió de simpatia tant
a les xarxes socials com en articles, converses de tota mena i en les preguntes
que rep sobre el particular de manera insistent.
D'altra banda crec que a poc a poc està fent-se evident
que el motiu de la confrontació
actual entre
el poble català i l'Estat espanyol no és la voluntat d'independència,
sinó entre la voluntat de poder exercir la democràcia i poder votar i la decisió autoritària d'impedir qualsevol mena
de votació.
El sistema democràtic espanyol és de tan baixa qualitat que no permet
cap mena de votació que no haja sigut prèviament cuinada pel mateix Estat
espanyol.
Molta gent, malgrat les intoxicacions dels
mitjans de comunicació de gran abast, està adonant-se que per a poder viure en
democràcia el poble català ha de
superar els estrets marcs jurídics del Règim espanyol del 78. Així
apareix una vegada i una altra que a la polaritat creixent entre democràcia i autoritarisme cal afegir els arguments de legitimitat versus legalitat. El
poble català té la legitimitat històrica, a més de la que li dóna
dècades de mobilitzacions creixents en participació democràtica. A més a més té
el respecte i la potenciació dels drets i llibertats civils, la decantació
institucional i popular cada dia més cap a la defensa dels drets socials de la
majoria i un llarg etc. També la legalitat
que li atorga la majoria democràtica i independentista al seu
parlament i a la majoria dels ajuntaments. L'autoritarisme espanyol només
s'aixopluga sota la legalitat
del Règim del 78, hereu directe del franquisme sense cap mena de ruptura,
amb l'afegitó d'eleccions periòdiques.
Tanmateix el singular
sistema de comunicació espanyol ha aconseguit presentar el "problema
català"com quelcom alié a la majoria dels espanyols quan és
absolutament central, mentre els té distrets amb la inacabable corrupció
sistèmica. Fins al punt que molta gent està "farta i cansada del problema català" com si fos una molèstia. Això els impedeix
adonar-se que si hi ha una palanca amb alguna possibilitat de capgirar la
situació espanyola a favor dels interessos populars, no és altra que la
revolució democràtica catalana. Al País Valencià cal afegir els esforços mediàtics i polítics per silenciar qualsevol
opinió solidària o simplement comprensiva del que veritablement està passant a
Catalunya. Fins
on arribarà el seguidisme a les directrius de Madrid?
Molt té a veure en aquest tema
l'escandalós seguidisme que en fa l'"esquerra" espanyola -en tant que
espanyola que no d'esquerra-,
dels marcs cognitius de la dreta.
Dissortadament
l'erràtica postura en aquest tema de Podemos continua sent un
veritable handicap per a convertir-se en un referent seriós i alternatiu.
La independència a Catalunya és, com se
sap, una proposta política per a poder superar la confrontació
entre el cos social català i els interessos
de les elits dominants a l'estat i els sectors
col·laboradors autòctons. Una proposta però que hauria de poder ser
coneguda, contrastada i votada en solitari o amb altres propostes que pogueren
haver-hi. Lluny d'eixe escenari que reflectiria un mínim consens
democràtic, el tancament de l'estat espanyol és
un plantejament predemocràtic que formula que la constitució espanyola està per
damunt de la voluntat del poble i nega de facto el principi de la democràcia
com a govern de la majoria. Aquesta és la raó
que situa l'actual confrontació, no
entre independentistes
i no independentistes, sinó entre demòcrates i autoritaris. També és la raó que fa que molta gent a
Catalunya, s'adone que per a poder viure en democràcia el poble
català ha de dotar-se d'un estat independent.
Clarificat aquest tema
per enèsima vegada és quan, al País
Valencià, crida molt l'atenció
el silenci dels partits i entitats democràtiques, de les institucions i del mateix Govern de la Generalitat. No és un tema important? No ens afecta? El silenci que no sempre és còmplice, en aquesta ocasió no sembla aportar res positiu ni per a la resolució favorable del conflicte ni per a la confiança del cos electoral dels partits democràtics valencians. Ans al contrari, el dubte popular sobre la voluntat democràtica i solidària de les entitats i institucions valencianes va creixent a mesura que ens acostem a l'1 d'octubre i creix cada dia més el grau d'agressivitat de l'estat cap a les forces democràtiques catalanes. Es podrà adduir que les forces democràtiques coincideixen majoritàriament amb les independentistes. És cert, tanmateix això no nega el seu caràcter democràtic ni tampoc el caràcter democràtic de la proposta de referèndum.
Una altra argumentació que he escoltat, té
a veure amb la precaució de no despertar la fera del blaverisme feixista i no
donar-li arguments mediàtics a la caverna espanyolista encapçalada pel PP. Ja se sap que el sempitern problema del
catalanisme serveix per a una cosa i la contrària. Pense que és un
argument que només serveix per atemorir les bases democràtiques dels partits
del canvi. El feixisme i el seu germà menor l'autoritarisme, s'aprofita
d'aquestes pors per a anar imposant el seu relat i aconseguir els seus
objectius. No els guanyarem ni consolidarem el canvi acceptant el seu marc
conceptual i les seues regles del joc. La democràcia necessita més i més democràcia
per a créixer i enfortir-se, tant a Catalunya com al País Valencià.
Si hi ha quelcom
important que ha demostrat la “revolució democràtica” a
Catalunya -un poble encabotat en poder votar i decidir democràticament el seu
futur- és que quan el poble disposa de la informació necessària i dels espais
per a poder expressar-se, no hi ha amenaça que l’ature. Estic convençut
que les nostres entitats i les nostres institucions sabran posar-se del
costat de la democràcia i enfront de la caverna autoritària que
s’alimenta des de l’Estat espanyol, inclús des de les seues clavegueres. En
aquest tema s’ha de saber que l’equidistància no funciona i que més d’hora que
tard tothom haurà de posicionar-se.
Toni Infante
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada