Benvolguts,
Aquests dies els comentaristes polítics ens estan explicant,
del dret i del revés quin és el neguit
del poble català, almenys des del juliol del 2010, quan el TC ens va anular parts fonamentals de l’Estatut que amb molts
treballs havíem elaborat durant el tripartit i aprovat en referèndum el 2006,
amb un 73,9% dels sufragis. Catalunya és l’únic territori que des
del 2010
no està regit pel que ha votat el poble en referèndum, que a més fou aprovat
també pel Congrés de diputats a Madrid i ratificat solemnement pel Borbó!
I el neguit és
que en un 80%
segons les enquestes, nosaltres, el poble (We, the people) volem expressar-nos, volem votar.
Suposem que recordeu les sinistres accions del PP parant meses “petitòries” per tot
Espanya reclamant que el Congreso no
aprovés l’Estatut
de Núria. Hi va haver fets anecdòtics miserables com els ciutadans
andalusos per exemple, intoxicats amb la propaganda anticatalana del PP que anaven a les meses i demanaven
de “votar contra
Cataluña!”.
L’estat d’ànim actual dels catalans (en un 80%
segons les enquestes) és que nosaltres ja hem desconnectat
i que només ens cal la ratificació administrativa (el Referèndum de l’1-O)
per esdevenir una República independent!
En l’article d’ahir de l’Antoni Infante vàrem poder llegir
que:
D'altra banda crec que
a poc a poc està fent-se evident que el motiu de la confrontació actual entre
el poble català i l'Estat espanyol no és la voluntat d'independència, sinó
entre la voluntat de poder exercir la democràcia i poder votar i la decisió
autoritària d'impedir qualsevol mena de votació.
En Suso de Toro, de manera semblant elucubra la seva visió
de l’actual “problema espanyol” (que no problema català), amb la curta i
precisa frase: L’opció no hauria de
ser independentisme sí o no; l’opció és votar o no.
Vegem l’article del
sempre precís i clarivident i gran coneixedor de Catalunya Suso de Toro:
Un referèndum nacional
L’opció no
hauria de ser independentisme sí o no; l’opció és votar o no
Un referèndum nacional / FDSF DFDSFSDF SDF FIRMA FOTO
Suso de Toro
19/07/2017 18:40
Cap disputa és bonica;
són àcides o amargues. L’Estat, amb tots els seus mitjans i, al darrere, la
majoria de l’opinió espanyola, està en disputa amb la Generalitat, que té al
darrere una bona part de la societat catalana; a mesura que la disputa es va
desenvolupant, es torna més agra.
El que demana la part catalana té
força moral per a qualsevol demòcrata.
Com a conseqüència,
l’altra part necessita aconseguir que els que reclamen democràcia es degradin i
perdin autoritat moral davant l’opinió pública espanyola i internacional.
L’Estat, conduït pel Gobierno
i amb l’assentiment en diferents graus dels altres partits
espanyols, pretén retratar els dirigents catalans
com a egoistes, particularistes, fanàtics i
mesquins.
Dit d’una altra
manera, el govern espanyol té interès que a Catalunya hi aflori amargor, acidesa, agressivitat i histerisme: la
seva posició s’alimenta i s’enforteix si els partidaris de votar perden els
nervis i les formes, es mostren agressius i emanen negativitat. La lluita
democràtica que va iniciar la societat catalana fa set anys és eminentment
constructiva i positiva, i si no manté aquest caràcter, també en les formes, es
desnaturalitza. Com pretenen els partidaris de l’ statu quo.
La posició
de l'Estat s’alimenta i s’enforteix si els partidaris de votar perden els nervis
i les formes, es mostren agressius i emanen negativitat
Aquest govern, legítim
representant del postfranquisme, actua amb astúcia i utilitza dues
vies:
·
la
persecució judicial i policial
·
i també l’ús
pervers de les lleis amb il·legítimes invocacions a la democràcia per
qualificar els seus rivals com a enemics de la democràcia.
Per enfrontar-se a aquesta doble estratègia no n’hi ha prou amb el
coratge personal i la fermesa en les conviccions; també cal conèixer la ideologia i la manera
de pensar del postfranquisme i una astúcia semblant.
La societat catalana
té només dues opcions:
·
rendir-se i
acceptar les condicions que imposi el vencedor
·
o vèncer.
Però ha
de mantenir el focus d’atenció en el referèndum per decidir lliurement; l’objectiu de l’Estat és
negar-lo, i per això els mitjans de
comunicació del poder en diuen “referèndum
independentista”.
Rajoy serà, amb Adolfo
Suárez, un dels dos polítics més decisius d’aquest període que s’acaba i que es
va iniciar a la Transició: l’un el va encetar
i l’altre l’ha enterrat.
Rajoy va aconseguir que tot l’Estat assumís explícitament
la seva ideologia i, després d’apoderar-se del poder judicial,
en va fer un instrument del poder executiu, del Gobierno.
Que el Tribunal Constitucional sigui avui ideològic
i fàcticament del PP i que actuï
com un poder executiu, saltant-se el legislatiu, demostra que
el Regne d’Espanya ja no és una democràcia,
és una altra cosa.
I que la ideologia i els interessos d’estat són el que expressa
el PP.
La societat
catalana té només dues opcions: rendir-se i acceptar les condicions que imposi
el vencedor o vèncer
El poder judicial i el TC són avui la destral
del botxí. El govern es manté en un costat contemplant com la
justícia talla caps polítics i persegueix persones per les seves idees
polítiques. A un estat en aquest procés de radicalització i
degradació és al que s’enfronta la demanda de la societat catalana, i això
sense comptar amb els instruments de poder econòmic i mediàtic fora i dins de
Catalunya.
No sé si la societat catalana desapareixerà
com a ens cívic o si sobreviurà com una societat sobirana i lliure, però crec que només ho aconseguirà si es manté en la posició
inicial: el dret a votar el seu futur de la manera que pugui.
Costa d’acceptar la
bona fe de qui, davant del referèndum, argumenta: “No és això, no és això”; és la mateixa hipòcrita al·legació d’aquells
intel·lectuals espanyols al govern de la Segona
República.
El referèndum plantejat es fa en les úniques condicions
possibles; d’això ja se n’ha encarregat el govern d’Espanya. Quina és
l’alternativa a aquest referèndum? Únicament la rendició.
D’això s’ha encarregat Rajoy, que no hi hagi mitges tintes. Si algú sap un nom
diferent que “rendició i submissió”
per anomenar el que significa no celebrar aquest referèndum, que ho digui.
Votar en el
referèndum és, en si mateix, un acte de sobirania nacional
Crec que l’únic camí perquè la ciutadania
catalana sobrevisqui al setge de l’Estat és limitar-se a una cosa tan simple,
neta i clara com poder votar. Votar en el referèndum és, en si mateix, un
acte de sobirania nacional. A
partir d’aquí, d’aquesta verificació de l’existència
nacional de la societat catalana, és quan pot tenir lloc una negociació amb l’estat espanyol,
inevitable d’una manera o d’una altra.
L’independentisme és l’única opció política
que es va molestar a pensar un camí alternatiu a la submissió a un centralisme gairebé colonial,
però la societat catalana necessita tenir més opcions davant un tràngol
històric com aquest que afronta. L’opció no hauria de ser
independentisme sí o no; l’opció és votar o no.
Al
costat de l’opció independentista hi hauria d’haver sobre la taula altres
opcions perquè l’horitzó d’aquest referèndum tan dramàtic no sigui tan
angoixant per a la societat.
Si la societat catalana se sent angoixada davant el dilema, com pretén el govern
espanyol amb totes les seves armes externes i internes, es retraurà. I això suposaria la destrucció de la
voluntat cívica catalana, el principal capital d’aquest país. Catalunya estaria no només políticament sinó també
moralment destruïda.
Cal un debat on hi hagi clarament opcions diferents perquè el
referèndum sigui, com hauria de ser, nacional i no
nacionalista. No un dilema entre el nacionalisme català
i l’espanyol, sinó una deliberació i un acte fonamentalment polític més que
ideològic.
Suso de Toro
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada