Benvolguts,
Avui comentem una
Entrevista de Nicolàs Tomàs a José Luis Villacañas, catedràtic d'Història de la Filosofia Espanyola a
la Universitat Complutense de Madrid.
Jo havia estudiat
Història de la Filosofia a 6è de
batxillerat, però amb aquest article he après molt més de tot el que vaig
aprendre fa més de 60 anys en un curs! Tanmateix jo que no hi entenc
ni una gota més aviat anomenaria el tema de la xerrada com a Filosofia política…
Evidentment, per
molt catedràtic que sigui i per molt que pontifiqui sobre la filosofia política espanyola, el seu
pensament està reflectit en el seu discurs de forma que la seva manera
d’analitzar la situación actual de Catalunya no lliga amb la meva i suposo que
tampoc amb la d’altres estudiants de politòleg com jo.
Ara bé és dels pocs
Intel·lectuals espanyols que és capaç de dir:
·
Segons la seva opinió, un referèndum d'autodeterminació a Catalunya ja
és inevitable. L'actual conflicte no l'entén sense la voluntat de l'aznarisme
per revertir l'Estat de les autonomies. La seva proposta: un reconeixement
integral de la nació catalana, també de la nació política catalana.
·
La història nacional no és un producte científic.
·
La història del poder és la història dels sistemes de poder.
·
Des de pràcticament el final del regne dels gots no hi ha manera
d'exposar la història de les terres hispàniques com una història nacional. No
hi ha ni bases ètniques unitàries en l'origen, ni lingüístiques, ni culturals.
·
Espanya [com la RENFE] és una "nació tardana
·
Parlant de la Catalunya del 1400 diu: Catalunya és una nació que culmina
la seva autoperfecció nacional molt aviat. En els discursos a les Corts de 1410,
Martí l'Humà és capaç de tenir una percepció de la pròpia història i les
pròpies institucions, d'adonar-se d'allò que efectivament uneix els seus
territoris. Sota cap concepte es pot negar que Catalunya és una nació política,
no només cultural. Ho és des de fa moltíssim temps. Va ser una república
coronada fins al 1714.
I passant a l’entrevista:
L’autor diu: {A Espanya} No hi ha ni bases ètniques unitàries en
l'origen, ni lingüístiques, ni culturals [no sé si es poden dir ètniques, ara les bases
lingüístiques i culturals als Països Catalans hi són totes. Tal com ell mateix diu més endavant: Catalunya és
una nació que culmina la seva autoperfecció
nacional molt aviat. En
els discursos a les Corts de 1410, l’estat que es regeix per unes
Corts unificades, on regna Pere el Cerimoniós, o sigui la Confederació
catalano-aragonesa: És una nació que culmina la seva autoperfecció
nacional molt aviat. En aquests discursos Martí
l'Humà és capaç de tenir una percepció de la pròpia història i les pròpies
institucions, d'adonar-se d'allò que efectivament uneix els seus territoris. Podem dir que això és una nació?].
També hauríem de dir que la Constitució-trampa del 78
és prou ambigua per
permetre que qui mani, sempre la casta, sempre el franquisme
(recordem allò de la autoridad competente, militar por supuesto
del 23F), pugui manipular-la al seu propi gust, perquè el PPSOE sabia
en el moment de la creació de la Consti
(amb soroll de sabres) a l’any 1978, que durant un fotimer d’anys, o potser
sempre el PPSOE, producte de la traïció del
PC i del PSOE, o sigui la Consti
seria intocable...
Tal com hem explicat en el paràgraf anterior, més endavant
l’autor diu consequentment: L'evolució de
la Constitució, tanmateix, no ha
estat fidel a aquest esperit. S'ha pretès reduir al mínim tot el significat del que pugui ser una nacionalitat, en nom d'una homogeneïtat que per primera vegada l'Estat espanyol té prou poder per imposar. Això atempta contra l'esperit de la Constitució del 78.
Per això és necessari un ajustament, si es vol estar en condicions d'oferir una
sortida a Catalunya [Hem de recordar també que el
terme nacionalitat no era el que volien la majoria dels catalans,
sinó que volien el terme nació i un dels catalans pares de la
Pàtria, en Miquel Roca ho va defensar infructuosament, l’altre en Solé Tura ja
en tenia més que suficient. En el llibre Autonomies, Federalisme i Autodeterminació
en Solé Tura ja s’havia passat
al PSOE, havia perdut els pocs escrúpols que li quedaven i explica el tema de
la discussió sobre nació i nacionalitat (amb pistoles sobre la taula] mirant-s’ho
des de la barrera!]
Bé vegem l’entrevista
i intentem absorbir els savis consells de l’autor José Luis Villacañas:
José Luis Villacañas: "Ja no hi
ha manera divina ni humana d'impedir un referèndum"
Foto: Cedida
Barcelona. Diumenge, 30 de juliol de 2017
Nicolas Tomás
Encara no està acostumat
a les entrevistes, diu. D'ocasions, tanmateix, no li n'han faltat. José Luis
Villacañas (Úbeda, 1955), catedràtic
d'Història de la Filosofia Espanyola a la Universitat Complutense de
Madrid, ha
escrit des dels anys vuitanta una trententa d'obres d'assaig i història, tres
novel·les i fins i tot un llibre de poesia.
La seva última obra és El lento aprendizaje de Podemos (Catarata, 2017), però abans n'ha publicat altres com Populismo (La
Huerta Grande, 2015) o Historia
del poder político en España (RBA, 2014).
En aquest últim llibre
és on tracta d'una forma més àmplia la qüestió nacional a les "terres hispàniques", terme
que utilitza sovint per referir-se a Espanya. Segons la seva
opinió, un referèndum d'autodeterminació a Catalunya ja és inevitable. L'actual conflicte no l'entén sense la
voluntat de l'aznarisme per revertir l'Estat de les autonomies.
La seva proposta: un reconeixement integral de la nació
catalana, també de la nació política catalana.
Al seu llibre “Historia del poder político en España” assegura
que "l'anomenada història nacional és un producte imaginari".
La història nacional no és un producte científic. Qualsevol que miri l'evolució del sistema de poders europeu,
s'adonarà que en el fons només és un imaginari. Els fluxos reals de poder mai no estan
organitzats sobre la base d'una estructura nacional. Ni tan sols en el moment àlgid de la
Revolució Francesa.
La història del poder és la història
dels sistemes de poder.
D'història
nacional només se'n podria fer sobre abstraccions. Això en termes generals.
I en el cas
espanyol?
En el cas de les terres hispàniques, és molt difícil. La història
d'Hispània s'entén molt millor des del punt de vista de processos federals
o confederals que des del punt de vista nacional. En aquest cas, la història nacional seria una doble
abstracció: no només hauria de desconèixer els fluxos de poders dels sistemes europeus, sinó també els fluxos de poders interns. Des de pràcticament
el final del regne dels gots no hi ha manera d'exposar la història de les terres
hispàniques com una història nacional. No hi ha ni
bases ètniques unitàries en l'origen, ni lingüístiques, ni culturals.
S'hauria de fer una
història castellana, una altra de catalana, una altra de basca...?
El que hauríem de fer és una història del sistema
de poders hispànics. És el que jo vaig intentar a La
formación de los reinos hispánicos [Espasa Calpe, 2006]. També
seria absurd fer una història abstracta de Galícia o el País Basc. Una altra cosa
és que no sigui possible fer una història dels sistemes hispànics de poder al
marge dels fluxos de poder amb l'Aquitània, la Provença o l'imperi carolingi.
És impossible fer una
història separada del senyoriu de Biscaia sense recordar que els senyors de
Biscaia portaven la bandera i eren els alferes de la host castellana. També
seria difícil fer una història de Catalunya sense veure que
està permanentment a cavall de les realitats tardoimperials, les
provençals i les aragoneses [???]. Una història del poder és una història de realitats,
concrecions i singularitats, no d'abstraccions.
També fa una
distinció entre nació existencial i nació constituent.
La distinció és
senzilla. L'únic instant en què podem parlar en termes conceptuals d'Espanya com a nació existencial és el 1808. Per diferents
motius, tradicions i visions de les coses, els pobles hispànics, tots ells,
s'aixequen contra el poder de Napoleó...
Que a Espanya es
coneix com a guerra d'Independència i a Catalunya més aviat com a guerra del
Francès.
Sí. Però allà hi ha
una diferència amic/enemic. La nació
existencial es basa essencialment en la capacitat d'unificar la població sobre
aquesta diferència. Ara bé, el poble en
armes contra el francès, de cap manera implica que tingués darrere un poble
unificat en el sentit d'un poder constituent. El poble en armes que resisteix Napoleó no
és el poble unificat a les Corts de Cadis. Va poder existir en un moment determinat la nació
existencial, però això no implica l'existència d'un poder constituent
reconegut, ferm, unitari, consensuat, en condicions de tenir criteris homogenis
i unificats sobre la Constitució.
I el que passa a Cadis és impugnat. En el fons no té un veritable suport a la nació existencial. I
això és el que fa que, un cop torna el
rei Ferran, queda neutralitzada com a Constitució. La nació existencial no va
tenir com a fruit una Constitució amb bases
populars reals.
Des del 1978
Espanya s'ha caracteritzat per una ansietat molt especial sobre allò que la
uneix
Espanya és llavors
una nació incompleta?
Jo l'anomeno
"nació tardana". Arriba a la configuració d'un Estat amb criteris
democràtics molt després que el prestigi de l'Estat hagi tingut lloc. L'Estat
unitari, l'Estat com una idea mística de si mateix, l'Estat com una estructura
gairebé religiosa de convicció en ell, té lloc al segle XVII amb la Revolució
Gloriosa anglesa, o amb Lluís XIV a França.
Quan els Estats són molt tardans, i són molt llunyans d'aquell moment, tenim una nació
tardana. I aquesta nació tardana es caracteritza per una ansietat molt especial sobre allò que
la uneix. I crec que aquesta ansietat és la que ha caracteritzat Espanya des
del 1978.
Vostè defensa que
Catalunya és una nació, però no tothom ho té tan clar.
És una nació que culmina la seva autoperfecció
nacional molt aviat. En els discursos
a les Corts de 1410, Martí l'Humà és capaç de
tenir una percepció de la pròpia història i les pròpies institucions,
d'adonar-se d'allò que efectivament uneix els seus territoris. Sota cap
concepte es pot negar que Catalunya és una
nació política, no només cultural. Ho és des
de fa moltíssim temps.
Va
ser una república coronada fins al 1714.
L'Estat de les
autonomies va rebaixar les aspiracions de nació política a nació cultural?
La Constitució del 78 és
ambigua, com és lògic, per sortir d'una dictadura. No va tenir problemes a
reconèixer la legitimitat de Tarradellas, i va reconduir aquesta estructura de legitimitat pròpia i
originària de la Generalitat al concepte de nacionalitat. Aquest concepte va ser obra fonamentalment d'Herrero de Miñón, molt inspirat en el
concepte de "fragments de sobirania"
de Georg Jellinek. La Constitució del 78 va ser acceptada per catalans i bascos justament
perquè permetia el reconeixement d'aquests fragments de sobirania.
L'evolució de la Constitució, tanmateix, no ha estat
fidel a aquest esperit. S'ha pretès reduir al mínim tot el significat del que pugui
ser una nacionalitat, en nom d'una homogeneïtat que per primera vegada l'Estat
espanyol té prou poder per imposar. Això atempta contra l'esperit de
la Constitució del 78. Per això és necessari un ajustament, si es vol
estar en condicions d'oferir una sortida a Catalunya.
En quin moment neix
l'actual conflicte català?
Ve de la segona legislatura d'Aznar, [Majoria absoluta] quan
considera que l'article vuitè de la Constitució ha de ser reinterpretat des
d'un punt de vista centralitzador. L'aspiració fonamental de la dreta espanyola
és reduir Catalunya a una regió, cosa que mai no ha estat en la història. És el que fa encendre totes les alarmes i genera
la necessitat de reformar l'Estatut per garantir l'estatus de nació. Catalunya
reivindica una cosa que no és contrària a l'esperit de la Constitució: la seva dimensió política de nació. I això és el
que genera després la impugnació del PP al
Tribunal Constitucional.
Vostè ha
defensat que la resposta del PP a l'Estatut va ser perquè se'l va
excloure. Va ser una espècie de venjança?
La reacció catalana va
consistir a oferir un Estatut reforçat. I per oferir l'Estatut reforçat es va
cometre l'error d'excloure el PP. Va ser un error,
però va ser un error molt més monumental portar aquest acord plebiscitari del
poble català (acordat amb les Corts espanyoles) al Tribunal Constitucional. Això sí que va ser una venjança estèril. Si el PP no va
poder intervenir en l'Estatut es devia a la seva pròpia irrellevància a
Catalunya. És una venjança inútil, perquè
això no es tradueix en més oportunitats d'intervenció del PP a Catalunya,
sinó que genera l'inici d'aquest procés destructiu.
L'aspiració
fonamental de la dreta espanyola és reduir Catalunya a una
regió, cosa que mai no ha estat en la història
Continua vigent
aquesta aspiració de la dreta espanyola?
Continua vigent. És el
seu programa. No en tinc cap dubte. De fet, si vostè en un moment determinat
pregunta a qualsevol seguidor de Ciutadans què significa a la Constitució el
terme nacionalitat, no
sabrà respondre. Perquè en el fons només veuen regions. Però és enganyar-se
respecte del que ha estat sempre Catalunya. Si no sabem què és Catalunya, en el
fons no sabem què és Espanya. El Govern espanyol s'autoenganya quan aspira a
oferir a Catalunya un estatus de regió.
Com veu avui la
situació del conflicte?
D'una manera trista i
desesperançada. Tot el que estem veient és posar obstacles, tant des del punt
de vista de l'immobilisme del Govern espanyol com des de la voluntat de
saltar-se l'Estat de dret dels independentistes. Com és natural, no puc estar
ni amb una força ni amb l'altra. Ara bé, crec que l'única manera de pactar una
relació d'Estatut és mitjançant una transformació clara de la Constitució.
Aquesta Constitució ha
d'establir que hi hagi prou minories al Senat en condicions de garantir que la
legislació central no envaeix competències de les comunitats. En aquest sentit,
una reforma que concedeixi a Catalunya minories de bloqueig per a la legislació
central, i que per tant obligui a negociar, seria l'única manera d'evitar el
que hem vist: que un decret llei com el del senyor Wert pugui anul·lar de facto tota la legislació
legítima i legal de Catalunya sobre educació.
Com es dona sortida
a l'aspiració de nació política?
Molts catalans se
sentirien reconfortats si l'Estat espanyol els oferís el que Catalunya ha estat
sempre. Això és, una estructura de poder propi que ha comptat amb les
seves institucions executives, legislatives i judicials, amb les seves
institucions d'Hisenda, amb les seves institucions consulars al llarg de tota
la Mediterrània i bona part d'Europa, i amb prou poder com perquè no se li
imposin legislacions externes. Reconèixer que aquest va ser fins al 1714
l'estatus de Catalunya, que ha estat sempre una república coronada, seria
l'únic que estaria més enllà de les ocurrències d'última hora i
subjectives d'uns i d'altres.
S'ha arribat a un
punt en el qual el referèndum ja és inevitable?
Sens dubte. El referèndum és imprescindible.
N'estic completament convençut. Un referèndum és legítim i legal, però no crec
que pugui dir-se això del referèndum de l'1 d'octubre. Però ja no hi ha
manera divina ni humana d'impedir un referèndum: els catalans han d'exercir el
dret a autodeterminar-se respecte de l'Estat espanyol.
Només ara
el poble català està en condicions de desaparèixer davant de la Història
Si el problema
continua enquistat, es pot arribar a un punt de no retorn?
Doncs sí. I a més, l'Estat espanyol mai no ha
tingut més força homogeneïtzadora que en aquests moments. Només ara el
poble català està en condicions de desaparèixer davant la Història. Ha estat
pràcticament un mil·lenni sense córrer un perill existencial, perquè l'Estat
espanyol no tenia força homogeneïtzadora. Ara sí
que la té, i per tant ha de donar més garanties a Catalunya de les que va donar
el 78.
Forma part dels pactes constitucionals defensar la minoria
catalana i garantir l'existència del poble català.
Ara bé, si Catalunya,
veient que per primera vegada està en perill
existencial, porta l'Estat espanyol
a estar igualment en aquest perill, és un joc de destrucció recíproca. El que hi hagi
d'assenyat i serè en els pobles català i espanyol no hauria de jugar a això.
Hi pot haver més
Catalunyes?
A què es refereix amb
això?
Que es
reprodueixi el problema, per exemple al País Basc.
No ho veig. El País
Basc té un règim fiscal i una estructura completament diferent de l'estructura
catalana. És una estructura molt complexa i equilibrada. La classe
política del PNB, que a parer meu és la més solvent de l'Estat, sap
manejar la situació i trobar-se còmoda justament perquè des del punt de
vista polític té una immensa capacitat de reproduir-se i caminar generació rere
generació. La seva situació fiscal és molt
còmoda.
Catalunya és
completament diferent. Catalunya, que és el motor europeu de l'Estat, mira com ha
evolucionat l'Estat en els últims 30 anys i només pot concloure que no hi
ha hagut un benefici just i equilibrat. El País Basc no té
necessitat de reequilibrar l'Estat.
Salvant les
distàncies, al País Valencià s'estan reproduint alguns dels malestars catalans.
Sens dubte, el País Valencià té els
mateixos motius objectius que Catalunya per sentir-se discriminat per l'Estat
espanyol. Però hi ha una diferència fonamental: la majoria
de la població valenciana durant 20 anys ha votat amb majories absolutes un partit que tenia
com a aspiració fonamental convertir-se juntament amb Madrid en la punta
de llança de l'especulació urbanística. És un
país descapitalitzat pel Partit Popular.
En aquest sentit, és molt difícil generar
una dirigència valenciana capaç de posar sobre la taula la necessitat de
reequilibrar el finançament. El País Valencià té objectivament els mateixos
elements per sentir-se discriminat, però no té la mateixa força política per
exigir un tracte diferent. Catalunya té la capacitat de produir un conflicte. València,
no.
Què és el populisme
per a vostè?
En primer lloc, un
moment de politització forta i dura produïda per una crisi de representació. En
aquest sentit, implicant
un canvi d'elits, discurs, retòrica i motivacions polítiques, és saludable per
a la vida democràtica. Una altra cosa és
quan aquesta renovació aspira a la configuració d'un sistema presidencialista
que violi les regles de la divisió de poders. Llavors passa a convertir-se en un sistema polític que no pot mantenir les
estructures civilitzades i civilitzadores de l'Estat de dret.
Jo he defensat la necessitat a Espanya d'un
moment populista, perquè evidentment la nostra classe política convencional i
tradicional ha defraudat l'expectativa de representació democràtica. Però
aquell moment populista havia de trobar el camí cap a un republicanisme cívic. Un mo(vi)ment
republicà que reconegui l'articulació plural, heterogènia, complexa d'una
societat avançada. Això es veu a poc a poc a Podemos.
Els discursos de
Susana Díaz o Rita Barberà també eren profundament populistes, però era el
nostre populisme convencional
Podemos són els
únics populistes?
No. Podemos va saber reconduir cap a valors
i estructures democràtiques un malestar que en un moment determinat va implicar
pràcticament el 70% de la població espanyola. Jo vaig apreciar d'una manera més inquietant la forma en què els
vells partits van intentar desprestigiar Podemos, la manera com es van
criminalitzar moltes coses. Va activar un populisme latent més intransigent. Els
discursos que en bona mesura feien PP i PSOE, estaven indubtablement basats
sobre estructures sentimentals populistes. Penso en els discursos de Susana
Díaz o Rita Barberà. Eren profundament populistes, però era el nostre populisme
convencional, arcaic.
El seu últim llibre
es diu "El lento aprendizaje de
Podemos." Quan ha arribat a les institucions, s'han adonat que les coses
eren diferents?
Una bona part de
Podemos s'ha adonat que són diferents. Aquesta
bona part de Podemos s'adona que manejar un Estat és una cosa molt
complicada i requereix molt estudi, treball, entusiasme, capacitat
d'aprendre... La dreta guanyarà sempre en aquest país
si el saber de l'Estat és el seu monopoli. Podemos sap que si no és
capaç de convèncer els seus quadres que això comporta un esforç molt llarg i un
aprenentatge molt lent, llavors no tindrà garanties de rebre el suport massiu
dels espanyols.
El règim del 78
està en crisi, com s'acostuma a dir?
Ho he discutit amb
molta gent de Podemos. A parer meu,
la crisi del 78
és una crisi de representació, no de sistema. Perquè hi hagués crisi de sistema
hauria d'haver-se produït un enfonsament molt més generalitzat de les classes
mitjanes.
Les classes mitjanes espanyoles tenen dues característiques fonamentals: són molt febles però són molt resistents. Saben que han de
preservar molt del que tenen, i saben que venen d'una tradició molt breu, però
encara creuen en els valors emancipadors de la democràcia [Diàleg Colbert i Mazarino].
Això és el que
caracteritza Podemos davant altres
moviments que han sorgit a Europa. A Espanya Podemos s'afegeix a l'onada de la creença massiva per part
dels espanyols que la vida democràtica és vida d'emancipació. Encara que hem
estat a punt d'estar en una crisi de sistema, seguim en una crisi de
representació molt forta. Però mentre el
problema de Catalunya no se solucioni, la crisi de representació en qualsevol
moment pot convertir-se en una crisi de sistema.
Una reforma
constitucional és ja inevitable?
Aquest any es
compleixen 500
anys de la Reforma de Luter. Luter, si és
alguna cosa, és el mestre que ens diu que en determinades situacions les
institucions no poden sobreviure. I és molt més llest, intel·ligent, generar una
percepció que és necessari reformar que encasellar-se en la defensa d'allò
inert i mort [Per això es va engegar Trento i la Contrareforma!].
Aquest país mai no ha tingut una reforma constitucional. No sap
què és això.
La Constitució espanyola cal reformar-la de
dalt a baix, d'això no n'hi ha dubte, si Espanya
vol sobreviure com a democràcia els 40 anys vinents.
Encara continua
havent-hi moltes reticències a aquesta reforma federal d'Espanya, a dreta
i esquerra, des de la FAES fins a Susana Díaz.
Bé, jo no diria que Susana Díaz és d'esquerres. Més enllà
d'això, el que hi ha és una mentalitat que no
maneja l'esperit de reforma [Contrareforma?], que no està en condicions d'adonar-se'n per la seva
inseguretat, debilitat i angoixa, pròpies de la nació tardana. Creu que ja ho ha aconseguit tot, que ja no pot cedir més
sense posar-se en perill.
Aquesta obertura al futur confiada
i serena, aquesta estabilitat d'un poble madur,
Espanya no l'ha conegut en la història.
I crec que estem en aquell moment: d'aprendre o de tornar a
patir totes les tragèdies que hem conegut just per la incapacitat de
reformar-nos.
Nicolas Tomás
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada