Benvolguts,
El sempre interessant Jofre Llombart es planteja els papers
dels polítics i dels funcionaris davant da cada situació política al
Reyno de Castilla. La funció dels funcionaris (i no és una redundància) la majoria
de vegades és fer d’allò que en castellà en diuen “correveidile”. La definició de la RAE per correveidile té dues
accepcions: transmissor de missatges i alcahuete (alcavota). En aquest cas estem
parlant de la primera accepció. Per cert, per què el castellà de la RAE usa una i llatina en comptes de la
y grega que li pertocaria per coherència? I si deixem de filosofar, en el mot funcionari
hi trobem una dualitat essencial: Hi ha funcionaris i funcionaris! Els alts funcionaris i els funcionaris
funcionaris. Remarquem que en el comentari
d’ahir a l’article Acatar la llei d’en Carod Rovira parlem d’aquesta
divisió entre classes de funcionaris entre la “casta”.
En el cas actual la ironia de l'autor traspua en aquesta frase final:
I davant d’una majoria mobilitzadora i mobilitzant d’aquestes característiques, Espanya ha decidit que, per frenar allò que no te fre, només hi posarà funcionaris.
Vegem ara l’article:
Només funcionaris
"Plantejar
la qüestió entre Catalunya i Espanya com un xoc de funcionaris pot distreure
una estona, però no serà, com mai ho ha estat, la solució al problema"
30/06/2017
Diversos funcionaris de la Generalitat han estat interrogats aquesta setmana
per part d’agents de la Guàrdia Civil. Uns
agents, que, això no es diu per sobreentès, també són funcionaris. Uns funcionaris interrogant uns altres funcionaris.
Com
cada cop que un secretari judicial va a comunicar una advertència a la Carme
Forcadell o Meritxell Borràs de torn: qui porta el paper és un funcionari.
Quan la Generalitat (Parlament o govern) aprova
la celebració d’un referèndum, els funcionaris de
carrera, Mariano Rajoy i Soraya Saénz de Santamaría, envien el text
a un grup de funcionaris,
els de la fiscalia. Això engega una maquinària, bàsicament burocràtica, que
portarà a que diversos funcionaris acabin comunicant a un altre grup de funcionaris
(els de la Generalitat) que allò
aprovat no és legal.
Aquesta setmana, el Parlament ha anul·lat la legalitat
d’actes que, fins dijous, havien estat perfectament legals. La mort de Companys
o de Carrasco i Formiguera van ser assassinats legals si per legal s’entén que
seguien les lleis que aleshores imperaven. Els
qui van acabar executant les ordres legals de matar-los, per cert, també eren funcionaris
obeint ordres. [En el Judici de Nuremberg els funcionaris que al·legaren que obeien ordres foren castigats]
Ara, en un acte
més propi d’un país normal que d’una comunitat autònoma limitada, el Parlament
ha declarat nul·la aquella legalitat que va permetre aquelles 63.961
aberracions.
Plantejar la
qüestió entre Catalunya i Espanya com un xoc de funcionaris
pot distreure una estona, però no serà, com mai ho ha estat, la solució al
problema. Els funcionaris són imprescindibles per fer funcionar
un engranatge però
d’ells no pot dependre (ni tampoc ho reclamen) que dirigeixin políticament el
destí d’un país. El que acaba
decidint les fites d’una societat són si hi ha més gent empenyent en un sentit
o gent intentant frenar-ho. I a hores
d’ara, sospito, hi
ha més persones a Catalunya intentant crear un nou estat que persones mirant
d’evitar-ho. Entre altres coses perquè a cada polític o funcionari que inhabilitin es
trobarà un substitut que farà exactament el mateix que allò pel qual el seu
antecessor va ser inhabilitat.
I davant d’una majoria mobilitzadora i mobilitzant
d’aquestes característiques, Espanya ha decidit que, per frenar allò que no te
fre, només hi posarà funcionaris.
Jofre Llombart
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada