14/07/2017. Franquisme. Referèndum. Jofre Llombart. Impugnar el desert. Es pretén resoldre la qüestió catalana per la llei, com si per llei es pogués fer desaparèixer el problema. El problema però no és aquest: és que ni tan sols en el terreny de la justícia hi ha equilibri. És com dir que guanyaràs el partit de futbol tant si marques més gols com si no t’hi presentes. Normalment és al revés: el qui no compareix, perd. El discurs que intenta silenciar el dret a decidir de Catalunya potencia precisament això: que el boicot i l’objectiu polític valgui el mateix.

Benvolguts,

Un altre raonament sobre la il·legitimitat del Veto. En Jofre Llombart fa un exercici d'autoinspecció, intentant interpretar el capteniment dels nostres enemics consuetudinaris. I ells saben que igual que a Las Vegas, la Banca sempre guanya!

I aquí som al començament de la qüestió, que normalment no es té en compte:

"El veto al referèndum és un acte també unilateral amb el plus afegit que també és vinculant". Es pretén resoldre la qüestió catalana per la llei, com si per llei es pogués fer desaparèixer el problema. El problema però no és aquest: és que ni tan sols en el terreny de la justícia hi ha equilibri. És com dir que guanyaràs el partit de futbol tant si marques més gols com si no t’hi presentes. Normalment és al revés: el qui no compareix, perd. El discurs que intenta silenciar el dret a decidir de Catalunya potencia precisament això: 

que el boicot i l’objectiu polític valgui el mateix.

Vegem l'article:

OPINIÓ

Impugnar el desert

"El veto al referèndum és un acte també unilateral amb el plus afegit que també és vinculant"

per Jofre Llombart 

14/07/2017

Es convoca un concurs per comprar unes urnes. S’impugna. El concurs queda desert, és a dir, s’extingeix. Doncs bé, la justícia espanyola manté la impugnació. Impugnen el desert. La voracitat legalista ha arribat a aquests extrems: a impugnar una cosa que ha deixat d’existir. Es pretén resoldre la qüestió catalana per la llei, com si per llei es pogués fer desaparèixer el problema. El problema però no és aquest: és que ni tan sols en el terreny de la justícia hi ha equilibri. 

M’explico: si estàs en contra del referèndum, com a molt pots rebre crítiques. Si hi estàs a favor, rebràs una querella. Si actues per anar contra el referèndum, la llei t’empara. Si actues per celebrar-lo, et persegueix.

Acusar de covards els que no es veuen en cor d’anar contra aquest desequilibri amaga la raó de fons: que per intentar posar unes urnes pots acabar a la presó i deixar a la teva família sense futur econòmic. La discussió sobre si han d’estar a primera o a segona fila és un altre, la qüestió és què genera aquesta por: promoure un vot.

No és l’únic desequilibri trampós. És més, n’hi ha un de més important, perquè afecta tothom: s’acusa el referèndum d’acte unilateral i se li exigeix que sigui vinculant per donar-li validesa. Molt bé. Aleshores preguntem-nos també per les garanties democràtiques que suposa prohibir-lo. I és que el veto al referèndum és un acte també unilateral amb el plus afegit que també és vinculant: si vols que guanyi el que suposa el NO tens dues opcions:

·         fer una campanya en igualtat de condicions que el SÍ

·         o promoure el boicot.

És com dir que guanyaràs el partit de futbol tant si marques més gols com si no t’hi presentes. Normalment és al revés: el qui no compareix, perd.

El discurs que intenta silenciar el dret a decidir de Catalunya potencia precisament això: que el boicot i l’objectiu polític valgui el mateix.

I com que això ve avalat per la llei (espanyola), la trampa queda pretesament legitimada.

És per això que la legitimació vindrà donada pel que decideixin les persones que vagin a votar, siguin les que siguin. No cap altra més interpretació que la de comptar els vots emesos.

I si guanya el NO, Catalunya continuarà sent part d’Espanya i si guanya el SÍ, caldrà començar la negociació de la separació.

Jofre Llombart

Joan A. Forès
Reflexions