Benvolguts,
En Jordi Gàlves fa un exercici filosòfic, una ucronia, on
explica com els països de parla catalana quedarien anorreats, ja ho varen
provar amb força èxit el 1939, si les
dretes peninsulars, les forces espanyolistes, Ciutadans, PSC, Catalunya Sí que es Pot i el Partit Popular, creessin
un anomenat “estat de Dret”, i els
catalans deixéssim d’existir políticament, deixéssim d’existir com a “subjectes polítics”. I l’anorreament l’encarna en la Inés Arrimadas, filla d'inspector de policia franquista a Barcelona en l’època Creix, primo paterno Moisés Arrimadas Esteban, delegado del Ministerio de Vivienda en Cádiz en los 60 y gobernador civil y jefe provincial del Movimiento en Cuenca y Albacete en los 70….Per demostrar la
seva tesi “d’història ucrònica” l'autor fa un bell exercici de malabarisme on la plebs, la xurma,
el populatxo, la turbamulta, que som els catalans actuals, resistents, agafa
protagonisme per elaborar l’opinió pública i per definir les formes
col·lectives de pensar i d’actuar.
Vegem-ne algun
paràgraf important:
La nostra importància només ve determinada si som un número
prou majoritari. Només quan som molt més colla que una classe
social, secta, partit o assemblea és quan podem anomenar-nos pròpiament poble
sobirà o nació. I la nació és qui estableix l’única
legitimitat possible i l’única legalitat.
Per aquest motiu em va
resultar prou graciós quan, per exemple, el 14 de novembre del 2005 el
president de la república francesa, Jacques Chirac, criticava en un discurs la
revolta dels joves que cremaven cotxes a l’extraradi de París. “La llei de la
República ha de ser respectada”, va dir. Sí, senyor president, teniu raó. Sense
oblidar mai, però, que la República francesa es legitima, es fonamenta,
precisament en tot el contrari, en una revolució, és a dir, en la subversió de
l’ordre establert i en la desobediència a la llei. En haver guillotinat, contra
la seva reial voluntat, el legítim [???] sobirà de França.
O quan, a Espanya, es
va votar la Llei per a la Reforma Política a les Corts franquistes el 18 de novembre de
1976. Per descomptat que la interpretació de la semàntica de les
lleis és molt lliure, però no fins al punt de fer dir a les paraules el
contrari del que diuen. Torcuato Fernández Miranda va trair la legitimitat del
cop d’estat del 18
de juliol de 1936 quan, per art de
màgia jurídica, va fer que de les lleis d’una dictadura en pogués sortir les d’una democràcia.
En les seves elucubracions l’autor defineix i
demostra que qualsevol Estat de Dret de qualsevol societat, el que
sigui, el que fa prioritàriament és preservar el seu particular statu quo.
L’Estat de Dret és tan legítim com immobilista.
En resum i tal com
va dir el president Companys a l’exili
i que avui és plenament vigent: “Per defensar altres causes hi ha
molta gent , per defensar Catalunya només hi som els catalans.”
O com va dir Joan
Fuster: L"esquerra espanyola fa la impressió que ha estat
i es un instrument nacionalista de la dreta, i de l'extrema dreta”.
O com va dir en
Josep Pla El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol
d’esquerres”
I l'article es conclou amb aquest
paràgraf:
Els que afirmen no voler alimentar el nacionalisme català amb
el seu vot ¿saben quantes vegades el nacionalisme espanyol s’ha alimentat com
mai amb les derrotes del catalanisme, basquisme i galleguisme? ¿Quin monstre
podries arribar a ser, bella Inés?
Vegem l’article:
Jordi Galves
Dimarts, 11 de juliol de 2017
Inés Arrimadas, propera presidenta de
la Generalitat
En una democràcia moderna els qui no som ningú
som els que critiquem, jutgem i fins i tot pronostiquem el que ens espera en
aquest procés independentista català. I és
precisament perquè no som ningú que, no només votem o deixem de votar, també
gosem formar-nos, informar-nos i entendre, desenrotllar el nostre criteri
individual, interpretar lleis i avaluar sentències judicials, valorar activitats
polítiques i decisions governamentals. No tenim cap més força ni cap més influència
que la de ser part de la plebs, xurma, populatxo, turbamulta, per elaborar
l’opinió pública i per definir les formes col·lectives de pensar i d’actuar. La
nostra importància només ve determinada si som un número prou majoritari.
Només quan som molt més colla que una classe
social, secta, partit o assemblea és quan podem
anomenar-nos pròpiament poble sobirà o nació. I la nació és qui estableix l’única legitimitat possible i
l’única legalitat.
Per aquest motiu em va
resultar prou graciós quan, per exemple, el 14 de novembre del 2005 el
president de la república francesa, Jacques Chirac, criticava en un discurs la
revolta dels joves que cremaven cotxes a l’extraradi de París. “La llei de la
República ha de ser respectada”, va dir. Sí, senyor president, teniu raó. Sense oblidar
mai, però, que la República francesa es legitima, es fonamenta, precisament en
tot el contrari, en una revolució, és a dir, en la subversió de l’ordre
establert i en la desobediència a la llei. En
haver guillotinat, contra la seva reial voluntat, el legítim [???] sobirà de França.
O quan, a
Espanya, es va votar la Llei per a la Reforma Política a les Corts franquistes
el 18 de novembre de 1976. Per descomptat que la interpretació de la semàntica
de les lleis és molt lliure, però no fins al punt de fer dir a les paraules el
contrari del que diuen.
Torcuato
Fernández Miranda va trair la legitimitat del cop d’estat del
18 de juliol de 1936 quan, per
art de màgia jurídica, va fer que de les lleis d’una dictadura en pogués sortir
les d’una democràcia.
Per això, els que no
som ningú, podem ser modestos però no tan babaus com per ignorar com es fan i
desfan les lleis i com es fonamenten les legitimitats.
Qualsevol Estat de Dret de qualsevol societat, el que sigui, el
que fa prioritàriament és preservar el seu particular statu quo.
L’Estat de Dret és tan legítim com
immobilista. Per això, els antics estats del sud dels Estats Units podien ser simultàniament una democràcia i ser racistes. Per això, les dones no
podien votar a la Gran Bretanya en la que va esdevenir la primera democràcia
moderna. Els exemples són incomptables però
responen a un mateix patró:
La majoria de les
millores socials s’han fet violant greument la llei vigent.
Ja siguin
els drets de les minories lingüístiques, a la mort digna, la despenalització de
l’homosexualitat o els drets de les dones a l’avortament, s’han reconegut només després de la violació
sistemàtica de la llei. Sense un rebuig contundent de la llei, el sistema es
nega a canviar, per definició.
“Si l’independentisme polític no aconsegueix fer el referèndum,
guanyar-lo i proclamar la independència, aleshores les forces espanyolistes tindran dret a governar la
Generalitat autonòmica de la regió catalana
Per això és un
error colossal abordar la qüestió de la
independència de Catalunya des d’una perspectiva merament legalista, quan les lleis
estan a mercè de la voluntat política. Quan són els polítics, representants de la
sobirania popular els que fan i desfan les lleis. Quan famosos periodistes com Xavier Sardà o
Jordi Évole s’han significat recentment com a persones d’ordre —i respectuoses
amb la llei— estan negant el dret a una part de
la societat, almenys a la meitat dels seus conciutadans, al canvi polític. Imagino
que, sempre amb la llei, també
estaran en contra de Robin Hood i a favor del xèrif de Nottingham. Sardà, Évole i
altres famosos del progressisme parteixen de la fantasia de la Transició i del seu imaginari
narratiu. Rebutgen qualsevol canvi polític
que no provingui d’una revolució socialista, com assegurava l’antifranquisme
més ortodox i popular, encara que la realitat diària els desmenteixi: les revolucions del món modern són totes identitàries,
defensen el dret a la lliure identitat individual i col·lectiva i no fan esment
a cap lluita de classes. Per
moltes tortures fetes contra Lluís Maria Xirinacs i contra tants i tants
d’altres màrtirs, per molt de respecte que els tinguem, el cert és que el seu patiment no
va ser determinant en el canvi polític posterior a la mort del general Franco. La democràcia de baixa qualitat de l’Espanya d’avui és
conseqüència d’una concessió dels franquistes a l’oposició més moderada. El règim actual és
una modernització de la Unidad
de destino en lo universal a través d’un
pacte preferent amb el PSOE. Així, mentre la
Transició va ser feta de dalt cap abaix, l’independentisme s’ha construït de baix cap a dalt. Per això alguns
polítics independentistes són tan inconsistents i el poble independentista tan
serè i decidit a emancipar-se. I si amb tot això no hi hagués prou
cal recordar que, darrerament, destacades personalitats de l’esquerra
socialista com Xosé Manuel Beiras o
David Fernàndez han deixat clar que el referèndum del dia
1 d’octubre pot fer infinitament més per les classes modestes que el tremolós
reformisme PSC i el PSOE.
Si l’independentisme polític no aconsegueix
fer el referèndum, guanyar-lo i proclamar la independència, aleshores les
forces espanyolistes, Ciutadans, PSC, Catalunya Sí que es Pot i el
Partit Popular tindran dret a governar la
Generalitat autonòmica de la regió catalana. La
conservadora espanyola Inés Arrimadas probablement serà la primera presidenta
de la Generalitat de la història i imagino que sortirà alguna claca progre dient que el gran
canvi polític és aquest, que governi una dona.
L'absolut. El gran canvi vindria, aleshores,
quan l’espanyolisme se senti prou reforçat, prou legitimitat per expandir-se
encara més en els territoris de llengua catalana, tant en els que existeix el
catalanisme polític i en els que no. Se
sentiran forts per a les represàlies si ens han derrotat i no podem marxar
d’Espanya.
Els que afirmen no voler alimentar el nacionalisme català
amb el seu vot ¿saben quantes vegades el nacionalisme espanyol
s’ha alimentat com mai amb les derrotes del catalanisme, basquisme i
galleguisme? ¿Quin monstre podries arribar a ser, bella Inés?
Jordi Galves
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada