Benvolguts,
En Llombart titula l'article Les nacions pregunten, els estats interroguen. Fa un llarg i precís raonament. I en treu
conclusions.
Jo he pensat en un acudit del Perich que utilitza precisament aquests dos mots pregunta i interroga:
Jo he pensat en un acudit del Perich que utilitza precisament aquests dos mots pregunta i interroga:
Jo m’ho miro d’una altra manera: "Si Espanya pot reformar la seva Constitució en una setmana
semi-laboral, perquè Catalunya no pot aprovar les seves lleis en una
tarda?"
Doncs
molt senzill! Perquè en aquest fotut cas nostre, com a Montecarlo, la Banca
sempre guanya. I qui diu Banca diu Casta. I qui diu Casta diu franquisme...
I La Banca no és només una figura retòrica! La Banca és Bankia
i els seus consellers del PP, el Rato, el De Guindos, el Margallo de la
Illa de Robinson, el Miquel Valls de la Cambra de Comerç, el Gay de Montellà,
President de Foment, l’altre
Gay, l’Eugenio, que va formar part del Tribunal Constitucional del 2000 al 2012
i que per tant va votar col·lectivament per unanimitat contra l’Estatut el
juliol del 2010 i el lobby del Puente Aéreo amb els Godó de LV i els Villar
Mir d’OHL I la Banca la forma el Botin (+), el Blesa (+) [Per cert, que tant
en Botin com en Blesa havien manifestat públicament que mentre ells visquessin Catalunya no esdevindria independent!], l’Álvaro Lapuerta, el
Florentino, el darrer ministre viu del franquisme franquisme Utrera Molina (+)
que és sogre del Gallardón, l’Aznar i les seves Armas de Destrucción Masiva, el
Rajoy i els hilillos de plastilina, el Puente Aéreo, l’IBEX35, el BOE, el
Martin Villa, el De Alfonso que afina, el Fernández Díez que condecora mares de DEu, el Correa, el Bárcenas (Luís,
sé fuerte!), el Felipe González (la X del GAL), el Guerra i el seu ribot, en
Serra i la seva Catalunya Caixa, i tots els borbons (la Pilar que tenia 2.000
milions d’euros en un Paradís fiscal mentre el seu germà Juanca era rei, el Juanca,
el Felipe, la Cristina, l’Urdangarin, l’Elena, el Marichalar. I ens en deixem
moltíssims...
Les nacions pregunten, els estats interroguen
"Si
Espanya pot reformar la seva Constitució en una setmana semi-laboral, perquè
Catalunya no pot aprovar les seves lleis en una tarda?"
per Jofre Llombart
28/07/2017
1. El 28
d’agost del 2011
van començar els treballs de reforma de la
Constitució Espanyola. Van acabar el 2 de setembre del 2011. En
ple agost, als grups parlamentaris els van donar 24 hores per presentar esmenes
sobre aquesta reforma. Van ser rebutjades totes
de cop, per no perdre temps.
2. Soraya Saénz de
Santamaría presumeix que amb 24 hores el
Tribunal Constitucional pot frenar qualsevol iniciativa del Parlament o del
Govern. Des del poder executiu, per tant, s’anuncia què
farà el poder judicial i amb quant de temps.
3. Legalment, la web del Pacte Nacional pel Referèndum
(PNR) no es pot finançar amb diners públics, la de la Fundació Francisco Franco,
sí.
4. Les diligències per
les quals s’estan investigant alts càrrecs del govern a la caserna de la Guàrdia Civil (i no a al jutjat) són
secretes.
5. El Tribunal Constitucional tombarà la reforma del reglament del Parlament
pel qual les lleis es poden aprovar amb lectura única.
Si es posen aquests
cinc fets a la coctelera, la conclusió és clara: per aspirar a ser un
estat, cal actuar com a tal. Si Espanya pot reformar la seva Constitució en una
setmana semi-laboral, perquè Catalunya no pot aprovar les seves lleis en una
tarda? De
fet, tots els països de la Unió Europea disposen d’aquest mecanisme exprés.
Sobre els preparatius
del referèndum: l’exigència de garanties pot ser un pou sense fons. S’ha d’explicar
quin torn farà el conserge del consell comarcal del Bages l’1 d’octubre i en
canvi interrogar Jaume Clotet es pot fer sota secret de sumari policial, sense
advocat i sense que ni tan sols ho sàpiga el jutge que porta la investigació. Perquè el Parlament ha d’explicar què farà a cada hora i el
govern espanyol pot dir, sense més, que actuarà en conseqüència? Doncs
exactament per la mateixa raó per la que Joan Ignasi Elena s’ha assegut abans amb la Guàrdia Civil que
amb Soraya Sáenz de Santamaría:
l’alternativa a
les urnes no és la política. Ara ni tan sols la justícia. La
resposta a les urnes és la Guàrdia Civil.
Lògic si tenim en
compte que Elena representa el PNR, tres sigles de
tres conceptes que a Madrid no conceben: no
volen sentir a parlar ni de Pacte, ni Nacional, ni Referèndum.
I
compte, que no tot és PP. Al Congrés, el PP, el PSOE i Ciutadans sumen 254
diputats que tenen la mateixa visió: ni pacte, ni nacional, ni referèndum.
No contemplen cap
votació per Catalunya, perquè no conceben Catalunya com una nació i per tant no
hi pot haver cap pacte per la senzilla raó que el pacte és un acord entre dues
parts diferenciades i la concepció unitària i unívoca d’Espanya ho impedeix. No ha
d’estranyar, doncs, que per més persones que tingui al darrera Joan Ignasi
Elena, el que ell representa no només sigui considerat il·legal sinó irreal. I això que, pel que fa a garanties democràtiques, la
Catalunya unilateral ja ha demostrat que les compleix totes: ningú no va posar
en qüestió la pulcritud del 9N.
El dilema doncs, és ben senzill. Només cal contestar-se a un mateix si Catalunya té
dret, com la resta de països, a tramitar les lleis per la via d’urgència, si
Catalunya té dret a votar el seu futur polític, si se’n pot fer campanya sense
que hi interfereixi la policia, en definitiva, si Catalunya té dret a actuar com un estat. I la resposta és binària: o
sí, o no.
·
Si és que sí, deixi de
perdre el temps: tot el que està passant aquests dies va en aquest sentit, tant
la iniciativa des de Barcelona com la reactiva des de Madrid.
·
I si pensa que no,
deixi de perdre el temps i de buscar tres peus al gat:
o
vostè pensa que Catalunya és menys nació que
qualsevol altra nació del món i per tant
tard o d’hora trobarà una excusa que s’amotlli a aquest pensament, com per
exemple, que no li han dit quin horari farà el conserge del consell comarcal
del Bages el dia del referèndum.
Jofre Llombart
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada