19/07/2017. Referèndum. L'editorial de Vicent Partal. Alerta amb l'eufòria. Som sota un règim que fou escollit fa 40 anys, amb soroll de sabres, pels mateixos assassins que havien col·laborat amb en Franco i el franquisme. Estem sota un règim monàrquic imposat pel Franco que no ha passat per les urnes (aquestes urnes que fan tanta por als nostres enemics). Estem sotmesos a una Constitució explícitament ambigua que permet interpretar-la al gust de qui mana, i qui mana mai no hem estat els catalans, el poble de Catalunya, sinó que ha estat la casta, l’encarnació del magma del poble espanyol, amarat de corrupció i de franquisme sociològic.

Benvolguts,

En el comentari de l’article anterior, d’en Jofre Llombart hem usat la frase: intentant interpretar el capteniment dels nostres enemics consuetudinaris. En un article més antic, el mot enemics va crear una petita inquietud entre alguns lectors. I crec que cal aclarir-ho. Són o no són els nostres enemics? Estem sota un règim que fou escollit fa 40 anys, amb soroll de sabres, pels mateixos assassins que havien col·laborat amb en Franco i el franquisme. Estem sota un règim monàrquic imposat pel Franco que no ha passat per les urnes (aquestes urnes que fan tanta por als nostres enemics). Estem sotmesos a una Constitució explícitament ambigua que permet interpretar-la al gust de qui mana, i qui mana mai no hem estat els catalans, el poble de Catalunya, sinó que ha estat la casta, l’encarnació del magma del poble espanyol, amarat de corrupció i de franquisme sociològic.

Aquesta entrada ha estat una disquisició sobre qui són els nostres enemics. És un tema tangencial a l'Editorial d'en Partal però que hem considerat que valia la pena d'exposar...

Vegem ara l’Editorial d’en Partal: 

L'editorial de Vicent Partal

Alerta amb l'eufòria 19/07/2017 Observe molta eufòria entre els independentistes. D’entrada, això no em sembla pas malament, tenint en compte que hi ha motius per a estar-ne. Tanmateix, em permetreu que faça un toc d’alerta, perquè una eufòria excessiva podria ser contraproduent. Els motius de l’eufòria són evidents. D’una banda, a mesura que s’acosta la data del referèndum, es fa cada dia més clar que l’estat espanyol no té les eines amb les quals ha gallejat tant des de fa mesos. Ja és públic i notori que el 155, ni el poden ni el volen aplicar, i l’estat d’excepció queda fora de qualsevol quiniela.  Pensar, a partir d’això, que aturaran el referèndum només amb un ucàs, per més solemne que aquest siga, del Tribunal Constitucional o posant els mossos sota el control de Madrid és fer apostes de massa risc, com tothom veu i entén fàcilment. D'una altra banda, la contundència del govern català i del seu president sorprenen una població massa acostumada a esperar els vist-i-plaus dels altres. Som un país que sempre hem demanat permís per a tot i que, implícitament, sempre hem esperat ser compresos i acceptats. Que, de sobte, el govern de Catalunya es comporte com un govern de fet independent i tire pel dret amb la contundència que només estem acostumats a veure en els altres països, és lògic i natural que cause un estat d’eufòria en el moviment independentista, especialment queixós sempre respecte a la contundència dels dirigents polítics. Ara bé, que ningú no s’equivoque, que encara no s’ha guanyat res. O per ser més exacte, encara no s’ha guanyat res d’irreversible, definitiu i que marque la diferència. El primer d’octubre, si tot va com volem, sí que serà un pas definitiu i, segurament, molt irreversible. Però, fins aleshores, cal no abaixar la guàrdia ni deixar de treballar ni un sol segon. I aquest és el perill de l’eufòria. L’eufòria crea un estat anímic que tendeix a descartar els avisos de perill i, precisament, ara, més que mai, cal estar ben alerta als moviments més minúsculs, a les situacions més complexes. Ara cal treballar com mai i cal fer-ho amb la màxima atenció. Ara cal omplir les inscripcions a la manifestació, primer, i els carrers de Barcelona, després, l’Onze de Setembre. Molt més que no s’han omplert mai. Ara cal multiplicar els actes i debats, cal explicar intensament les conseqüències del vot i cal convèncer, votant a votant, tanta gent com siga possible. I ara cal confrontar amb fermesa però, sobretot, amb molt rigor i unitat, les amenaces de l’estat. Anem bé, anem molt millor que no hauríem imaginat mai, som al lloc on volíem ser i tenim les suficients eines a la mà per a dependre només de nosaltres. Però, precisament, per això, alerta amb l’eufòria.  Amb paciència, humilitat, respecte a tothom i constància hem fet un gran camí tots aquests anys. Continuem així, per favor.

Vicent Partal 

Joan A. Forès
Reflexions