Benvolguts,
En Pere Pugès ens explica allò que tal vegada s’esdevindrà,
o directament allò que realment s’esdevindrà. De fet al final de l’article, que
ens explica que pot passar d’avui fins a l’1-O, quin és el
nostre paper i quin és el paper de l’estat borbofranquista (amb grans
clavegueres i Brunetes mediàtiques), ens anuncia que més endavant,
en frases tirant a críptiques, ens continuarà suggerint actuacions:
Si hem d’esperar a
mitjans d’octubre, esperarem amb molt de gust! Encara haurà estat millor,
perquè amb el referèndum per entremig serà menys complicat gestionar, l’endemà,
la ultimíssima
línia de defensa de l’adversari, de la qual haurem
de parlar ben aviat.
Vegem l’article i peparem-nos per tot el que pot esdevenir-se. Serà
intens però la fita és engrescadora: La República catalana del segle XXI:
La teoria del cop d’estat
«Si l’atac és per sorpresa o necessita uns dies de tramitació, el
resultat serà el mateix i el famós xoc de trens haurà arribat»
Per: Pere
Pugès
22/07/2017 01:28
Sembla que,
definitivament, podem descartar l’aplicació de l’article 155. En la mesura que hem anat
abandonant la idea d’aprovar la Llei de
Transitorietat per iniciar la darrera fase del procés i, sobretot, en la
mesura que hem escurçat els terminis entre l’aprovació de la primera llei de
desconnexió política real –la llei del referèndum– i la seva aplicació, els hem deixat
sense temps material per seguir el procediment establert per intervenir la
Generalitat i escapçar, per aquesta via, el nostre quadre de comandament.
Aquests darrers mesos
també han servit per veure que el pla Rajoy té alternatives potser tant o més
eficaces que l’aplicació del 155 i,
sobretot, amb molts menys costos polítics, o almenys d’efectes molt més breus.
Aquest estil Rajoy de ‘qui dia passa,
any empeny’ i de confiar-ho tot a l’aplicació de la seva justícia, situa la resolució del
conflicte en l’etapa prèvia a la celebració del referèndum. Tot ens porta a
creure que aquesta etapa comença, de veritat, amb l’aprovació de la Llei del referèndum.
Anant així, ens situarem a finals d’agost o primers de
setembre, pocs dies o fins i tot hores després de l’aprovació del canvi de
reglament del parlament que permeti la tramitació exprés de
determinades lleis.
Tota l’estratègia del
poder espanyol, escrita en un article publicat a meitats del passat mes de
febrer i signat per la senyora Cayetana Álvarez de
Toledo –una
destacada membre de la FAES i de l’elit dominant a l’estat espanyol
des de fa segles– ha anat quedant superada per l’habilitat i agilitat de
l’estratègia catalana, sovint menystinguda per semblar feta a base
d’improvisacions constants. Si llegim aquell article, ja estem en la
fase final de les alternatives que s’hi plantegen i l’única sortida sembla ser
l’aplicació de l’article 116 de la seva immaculada constitució, declarant l’estat d’excepció amb el suport del
congrés espanyol. No ho hem fet malament –no parlo de com ho hem
aconseguit– i els hem portat a l’escenari desitjat si es negaven a parlar d’un
referèndum acordat, o sigui a intentar impedir,
quasi a la desesperada, la celebració del referèndum.
L’article 116
remet a una llei orgànica que es va
aprovar l’any 1981
i que regula els estats d’alarma,
d’excepció i de setge. Els recomano que la busquin i llegeixin. De la seva
lectura és fàcil deduir-ne el que persegueixen ara que no els queden més línies de defensa.
Tot plegat queda explícit en l’article de l’esmentada senyora:
els violents són detinguts i posats a disposició de la
justícia. Vint-i-quatre hores després es restableix
la calma.
Els manifestants, es
dissolen. Un
escenari que estan cercant de totes les maneres possibles, introduint la idea
que estem preparant un cop d’estat o enviant emmascarats al parlament i al
Palau, cercant que caiguem en la provocació… Però deixant molt clar
que ja tenen els instruments per a aturar aquesta bogeria en menys de quaranta-vuit hores! Els perd tanta ‘noblesa’ i supèrbia.
Hem entrat de ple en la fase de guerra
informativa, en què els
mitjans de comunicació juguen el paper de desinflar la moral de l’adversari
alhora que reforcen la pròpia.
Els diputats tindran feina aquest estiu.
Uns aprovant canvis de reglament i lleis de
referèndum i els altres celebrant una sessió plenària del
congrés espanyol convocada per urgència i autoritzant,
en un parell de dies, que el govern espanyol aprovi un decret per a
declarar l’estat d’excepció a Catalunya. Acabaran necessitant suspendre els drets de manifestació,
de llibertat de premsa, de lliure informació i tot el que es puguin imaginar.
Si cal, per aquesta via arribaran a suspendre temporalment les funcions del
parlament i del govern de la Generalitat. Davant la lògica negativa del
parlament i del govern a suspendre la seva activitat. Si cal, enviaran les forces d’ordre públic a detenir
–temporalment– els diputats díscols i els membres del govern. Ho faran així o
potser ens trobarem, d’un dia per l’altre, amb la sorpresa d’un cop de decret
del govern espanyol que estalviarà la feina als seus diputats i aplicarà
la Llei de seguretat nacional, aprovada el 2015, i amb un
redactat totalment obert i ambigu que els ho permet gairebé tot.
Tant se val el camí,
el resultat serà el mateix. Si l’atac és per sorpresa o necessita uns dies de
tramitació, el resultat serà el mateix i el famós xoc de trens haurà arribat. Ho farà de la millor manera possible per a nosaltres,
cosa que no vol dir que ho tinguem tot guanyat, diguem-ho ben clar i ben fort.
Potser voldran
aprofitar el mateix 11-S per crear els
aldarulls suficients o potser encara tindran una mica més de paciència i ho
acabaran fent uns dies després, però com que el seu objectiu immediat és impedir la celebració del
referèndum i no volen córrer el risc de tolerar-lo per després desacreditar-lo
amb qualsevol excusa, disposaran d’uns dies per intervenir i impedir que es
pugui iniciar la campanya oficial.
D’una manera o una
altra, l’1-O o abans, estarem en el xoc del qual ja només en
podem sortir victoriosos
o victoriosos. A
hores d’ara, ja no ens ha de fer gens de por desvetllar l’estratègia,
sobretot quan ja fa setmanes que es comenta en molts ambients i espais del camp
independentista. A l’inrevés, ara és quan cal que tinguem clar que el referèndum ens porta a la independència –perquè amb l’abstenció o negació dels que votarien no,
la victòria és segura (vegeu la darrera enquesta del CEO, acabada
de publicar)– i que l’actuació desesperada de
l’estat, durant el setembre, també ens hi porta… Si sabem continuar jugant bé les nostres cartes.
La resposta –les
nostres cartes– també és evident i també es comenta des de fa dies. Ens toca estar
alerta per intervenir pacíficament i massivament quan calgui i on calgui,
protegint les nostres institucions quan siguin agredides, i denunciant des d’ara
mateix que els únics interessats a crear aldarulls de qualsevol tipus són les
clavegueres de l’estat. Nosaltres
no podem respondre per sorpresa, perquè necessitem mobilitzar desenes de milers
de persones i això no es pot fer sense un cert rebombori, però la transparència amb la qual hem d’actuar
també forma part de la nostra força.
La
mobilització massiva necessita compromís
i implicació, i això només ho aconseguirem fent
públics els motius, els arguments, els efectes que se cerquen, etc. Hem
d’actuar, en tot moment, des de la legitimitat i
això requereix passar de la mentalitat i l’actitud reactiva
a la proactiva.
Si ho continuem fent
bé com fins ara –amb tots els dubtes, giragonses, frenades, retrocessos i
esprints que vulguin– aquest pròxim mes de setembre podrem viure, des del
carrer, la proclamació de la independència. No
oblidem, però, que per aconseguir-ho només tenim un camí:
treballar sense desmai per a fer possible el
referèndum de l’1 d’octubre.
Si hem
d’esperar a mitjans d’octubre, esperarem amb molt de gust! Encara haurà
estat millor, perquè amb el referèndum per entremig serà menys complicat
gestionar, l’endemà, la ultimíssima línia de defensa de l’adversari, de la qual
haurem de parlar ben aviat.
Pere Pugès i Dorca. Cofundador de l’ANC
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada