Benvolguts,
Hem trobat a l'indirecte.cat, o sigui al conjunt dels Blocs hostatjats al Directe.cat, un Bloc molt interessant de Manuel Pérez Nespereira, que s’afanya a
dir en aquest darrer apunt del Bloc: El que no acabo
d’entendre és per quina raó no ens referim a les coses pel seu nom, que no
deixa de ser la millor manera per a saber on som i on volem anar. I d’aquesta premissa en fa norma i
llei! Això vol dir que no té pels a la llengua i que no vol dir ambigüitats, i per tant
que intenta “dir les coses pel seu nom”. No cal dir que aquesta és també la
nostra filosofia´expressada en tots els nostres apunts, per exemple en “06/04/2016.
Notícia de Catalunya o Catalunya i la seva circumstància.”
L’autor parla de que Catalunya: És una nació, un país, que porta tres-cents anys,
si més no, ocupat. Una ocupació que és militar, judicial, policial...és a dir, plena.
I continua: De
fet, al llarg d’aquest període cadascuna d’aquestes variants han pres prevalença
sobre les altres en funció de les conjuntures del moment, i ocasionalment totes
tres han estat desfermades simultàniament en períodes d’especial repressió.
Evidentment aquests dos paràgrafs ens ha
suggerit la cançó: “No volem ser una regió
d’Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem, volem la
independència, volem, volem, volem, Països Catalans.
Vegem quina és la manera directa amb que l’autor tracta els nostres
fets quotidians:
DIJOUS, 20/07/2017.
11:12 H
Catalunya, país ocupat
Les darreres setmanes
han estat riques en informacions diverses que no fan més que palesar un fet al
que sembla que hi hagi un cert pudor en referir-s'hi. Les últimes ahir mateix, quan en Mas
afirmava que Espanya era un estat de no dret per pretendre jutjar de nou quelcom de ja jutjat. El que no acabo d’entendre és per quina raó no ens
referim a les coses pel seu nom, que no deixa de ser la millor manera per a
saber on som i on volem anar.
Catalunya és una nació, un país, que porta tres-cents anys,
si més no, ocupat.
Una ocupació que és militar, judicial, policial...és a dir,
plena.
De fet, al
llarg d’aquest període cadascuna d’aquestes variants han pres prevalença sobre
les altres en funció de les conjuntures del
moment, i
ocasionalment totes tres han estat desfermades
simultàniament en períodes d’especial
repressió.
El fet que aquesta
ocupació hagi estat modulada no treu l’essencialitat del fet. Certament, no
podem dir que en aquest moment tinguem al nostre territori un soldat per cada 6
habitants, com al segle divuit, o que pel simple fet de parlar en català et
facin fora d’un tramvia, com al franquisme, però que la dominació s’embolcalli en sedes no
la fa menys opressiva.
L’error de les
declaracions d’Artur Mas, i d’altres, rau en la suposició de la manca d’estat de dret a Espanya.
L’Estat espanyol, és un estat de dret, però
és un dret d’aplicació arbitrària a Catalunya, en tant que territori de
conquesta.
Ja ho deia Fraga, Catalunya era terra
conquerida, i sobre aquesta veritat original es construïa un “dret” condicionat a la relació subordinada amb la
mare de les nacions peninsulars, Castella, afirmació que prové no del
franquisme, sinó de Óscar Puente, portaveu de la executiva federal del PSOE, l’”esquerra” alternativa al PP. Pensem que a Catalunya
el pacte
constitucional de la famosa transició modèlica va saltar pels aires el 2010, i no ha hagut cap voluntat de refer ponts, ben al contrari.
Des d’aleshores, insults, amenaces, condemnes, menyspreus...allò que és propi
de les relacions entre metròpoli i colònia.
Deia Prat de la Riba
que cada nacionalitat ha menester d’un estat que respongui al seu esperit
propi. Els
fets, tossuts, han demostrat al llarg de més de tres segles que qualsevol
intent de negociar amb l’oligarquia extractiva que governa Espanya ha d’acabar,
per força, en fracàs. I anar de la maneta amb
les esquerres espanyoles condueix, irremeiablement, a la decepció, quan no a la
burla.
El procés d’alliberament nacional endegat busca la recuperació de la sobirania perduda fa tres-cents tres anys, per tal que els ciutadans d’aquest país prenguin a les seves mans les regnes del seu destí.
El referèndum
representa quelcom més, i al meu entendre, molt més que un fet polític: és el
fet de la recuperació per la ciutadania d’aquest país del dret a disposar
de si mateix que li havien arrabassat per la força de les armes, usurpació i que
per la força de les armes han mantingut.
Mentre romangui
l’ocupació serem ciutadans
de segona d’un Estat aliè. Que cadascú actuï en consciència.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada