Benvolguts,
I el president del Gobierno Mariano Rajoy encara no ha dimitit!
Eleccions “autonòmiques
2015. Només un 9% dels residents censats a l’estranger varen poder votar. Als
catalans residents a Itàlia els varen donar un adreça equivocada per a
enviar-hi les paperetes. I després el servei
diplomàtic les va fer desaparèixer:
A l’estat espanyol no es té cap
respecte al ciutadà i encara més, tots els funcionaris amb responsabilitats (sobretot la casta de diplomàtics) actuen com si ells fossin els amos i nosaltres els esclaus. “Vuelva mañana. No sabe usted con quien està hablando. Hable en cristiano...”
Aquest cas explicat
en l’Editorial de Vicent Partal de títol Vots
des de l’estranger: un escàndol romà, és paradigmàtic. Però prèviament explicarem altres casos recents. El cas del tren
Alvia estavellat a Santiago de Compostela, amb dos-cents morts, l’any passat,
no ha sigut investigat a fons pels funcionaris corresponents, companys del
maquinista i quan han anat tirant amunt cercant la cadena de comandament, han
preferit diluir l’assumpte i carregar el mort, mai més ben dit, al pobre
maquinista. Quan es va enfonsar el Prestige, l’Aznar era cap de Gobierno i el
Rajoy era el ministre responsable i estava de cacera. La desgràcia ecològica fou la més gran
que hi ha hagut mai a Espanya amb la marea negra anomenada popularment com a "chapapote" i ningú ha sigut responsable dels "hilillos de plastilina" en paraules de Rajoy, fora del capità
del Prestige que volia mantenir el vaixell ja tocat al port de A Coruña i li
van ordenar que anés tant lluny com fos possible. Quan hi va haver un accident
semblant al de l’Alvia, per excés de velocitat, que va estavellar un metro de
València el 2002 dins del propi túnel, era responsable de la companyia era el tal
Juan Cotino, ex Director General de la Policia espanyola. 54 morts. Ningú n’ha
sigut responsable. Tota la tragèdia fou tapada.
En un altre cas succeït
també al País Valèncià la Guàrdia Civil va fer desaparèixer les armes que ells
custodiaven agafades a un comando nazi, poc abans del judici:
Vegem l’Editorial:
Vicent Partal
Vots des de l’estranger: un escàndol
romà
Divendres 2.10.2015 06:00
L’escàndol més gros
del 27-S és la maniobra de l’estat per a impedir o
dificultar en extrem el vot dels catalans a l’exterior. Per la senzilla raó,
sabuda de tothom, que aquest vot és més sobiranista que no el de
l’interior, cosa que s’ha confirmat en el recompte d’aquestes eleccions: Junts pel Sí i la CUP han obtingut el 64,11% dels vots.
El problema no són els vots rebuts, sinó els
milers de vots que no s’han pogut efectuar. Insistesc
que, segons que sembla, per un boicot sistemàtic del govern espanyol. La
Generalitat ha obert una web per a denunciar aquesta situació, i fa ben fet.
Els tribunals europeus, ni que siga d’ací a anys, posaran a lloc el govern de
Madrid per aquesta violació dels drets bàsics de ciutadania.
El cas més escandalós
ha estat el de Roma. Com és sabut, un
error burocràtic ben oportú va fer que els votants que havien d’enviar el seu
vot al consolat espanyol en realitat l’enviassen a una adreça inexistent.
I la polèmica sobre la intencionalitat del fet ha esclatat. Perquè sí? No. Perquè no és la
primera vegada que passa, però sobretot perquè el servei diplomàtic espanyol
desperta recels més que justificats.
El servei exterior
espanyol és un desastre monumental. De totes les funcions i departaments de
l’estat espanyol, aquesta, l’assistència a l’estranger, és la pitjor de totes.
De llarg. Entre
més motius, perquè és a les mans d’una casta limitada que, si és que representa
res, representa la pitjor Espanya imaginable.
Mirem Roma.
L’ambaixador –per tant, qui en última instància hauria de donar explicacions
sobre l’episodi– es diu Francisco Javier Elorza Cavengt. A la majoria, potser això
no us diu res. Però potser començareu a entendre alguna cosa quan us explique
que també és això que en diuen el marquès de Nerva. Que és marquès, vaja. I tal
vegada ho entendreu del tot si us explique qui era son pare. Son pare era
Francisco Javier Elorza y Echániz, marquès de Nerva per matrimoni. Un home que
va tenir responsabilitats molt altes en l’àmbit diplomàtic de l’estat espanyol
des de l’any 1960. Quan l’estat espanyol, com tots deveu recordar, era una
dictadura. Més tard, arribada la democràcia, naturalment que va continuar
tenint càrrecs. I va tenir quatre fills, tres dels quals són alts càrrecs de
l’estat o ho han estat. Tres de quatre.
El lector pot opinar
que això són aspectes intranscendents en què no m’hauria d’aturar: tothom té un
pare i una mare. És cert, però és que una de les característiques del servei exterior
espanyol és l’enorme quantitat de fills que, per dir-ho d’alguna manera i no és
literal, hereten els càrrecs del pare. Esborrona
repassar-ne la llista i comprovar sobretot quins pares eren: la flor i nata del franquisme.
Tots els
diplomàtics de la república foren depurats al final de la guerra però cap
diplomàtic de la dictadura, ni un, no fou depurat quan arribà el règim actual.
Accepte la queixa,
però. Que el senyor ambaixador a Roma siga marquès i hereu de son pare descriu
en tot cas com arriba a ser d’endogàmic el servei exterior espanyol, però no
hauria de predisposar a res. Cert. Tanmateix, el problema és que el senyor
marquès, a més, parla i escriu.
Tots deveu recordar,
per exemple, quan el Corriere della Sera va publicar una llarga entrevista amb
el president Mas i l’ambaixador, fill de manaire franquista i marquès va irrompre en la
premsa italiana afirmant a tort i dret que el president de la Generalitat falsejava
la realitat. I supose que algú
li devia fer notar que el president de la Generalitat és una alta autoritat de
l’estat que ell representa a Roma…
Amb poc efecte, però. Perquè mentrestant, ell
es dedicava a explicar coses tan insòlites com ara que Catalunya no havia
existit mai com a entitat independent, que Espanya és el país més antic
d’Europa o que el dèficit fiscal no és únicament inexistent, sinó que Catalunya
en realitat, atenció!, té un superàvit fiscal del 2,1% anual. Afirmació, per cert, desmentida pel
Ministeri d’Hisenda espanyol, que ha reconegut un dèficit del 3,75%. Molt lluny del dèficit real que han calculat els
economistes, que és del 8%, però dèficit al
capdavall.
Bé, doncs és a les
mans d’aquest que hi ha els nostres vots. Cosa que explica que a ningú no
li sorprenga gaire què ha passat.
A Europa els estats
han modernitzat profundament el servei exterior, tot incorporant-hi
professionals de prestigi, joves, amb noves idees. A Europa a cap ambaixador no se li acudiria mai
d’atacar un ciutadà del país que representa, per més que hi estiga en desacord. Per un principi elemental de la diplomàcia: el servei
diplomàtic d’un estat no és al servei de les polítiques del govern sinó al
servei de les necessitats de tots els ciutadans, que són els qui el mantenen. En un país normal,
per als treballadors de l’estat que coneixem amb el nom de diplomàtics, no hi
ha ciutadans bons a qui protegir i ciutadans dolents a qui perseguir i
dificultar els drets. Però no queda
més remei que convenir que les coses que passen al servei exterior espanyol són
les que són i fan molt més que difícil d’opinar que aquests senyors treballen
‘també’ per a nosaltres.
Vicent Partal
I el president del Gobierno, Mariano Rajoy, encara no ha dimitit!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada