Benvolguts,
Solidaritat,
partit del que soc gairebé soci fundador, no va saber mantenir-se a dalt de tot
de l’ona, malgrat que tenia 4 diputats al
Parlament Català i un batlle (a Gallifa) a part d’unes quantes
dotzenes de regidors esparsos, i que havia tingut notables moments de glòria en
les seves accions al Parlament, com per exemple la declaració
fundacional de la necessitat d’una Declaració
Unilateral d’Independència, o l’exclamació coral
d’Espanya ens roba...
Malauradament Solidaritat no va aconseguir cap escó en la següent contesa i com que fora del Parlament
no va arribar a tenir una massa crítica per suportar les seves
reivindicacions i crear nous adeptes, i després de diversos intents cada cop més
apaivagats, en la contesa del 27-S Solidaritat va donar suport explícit a Junts pel SÍ.
En aquesta nova
etapa, Solidaritat ha demanat als adherits que responguin una enquesta (que
finalitza el proper 15 d’octubre) sobre la seva continuïtat. Veurem quines
són les opinions dels adherits i simpatitzants. Ja us en tindré al corrent...
Avui comentem un
article de l’Uriel Bertran (escrit abans del 27-S) sobre el seu cavall
de batalla de sempre, la independència unilateral, i sobretot sobre la metodologia, molt estudiada, del dia I (recordem que els aliats en la preparació del
dia de la invasió de Normandia en van dir el dia D, expressió que nosaltres òbviament no podem usar
ja que voldria dir Dependència i no pas Independència!)
Vegem l’escrit:
Junts pel sí i com fer la
independència unilateral
Uriel Bertran
El programa
electoral de Junts pel Sí és molt clar respecte a l’assumpció de la via unilateral per a la proclamació de la
independència i l’establiment de l’Estat Català en
els propers divuit mesos de legislatura, a partir del 27-S.
Amb detall es
defineixen al programa els passos i la temporització d’aquesta unilateralitat:
la implementació del programa electoral en cap cas excedirà els 18 mesos previstos de legislatura; després de preparar
una sèrie d’estructures d’Estat es procedirà a proclamar la independència; aquesta proclamació significa la desconnexió
respecte l’ordenament jurídic espanyol; en el cas que l’Estat espanyol bloquegi
l’autogovern de Catalunya el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la
independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica; i que en primer lloc es proclama
la independència i després, ja com a estat independent, es procedeix a redactar
la Constitució -corregint-se així
anteriors fulls de ruta on es preveia la redacció de la Constitució encara essent una comunitat autònoma, un fet
contradictori en si mateix atès que només quan s’assoleix la independència es
pot cridar tota la ciutadania (tant la que estava a favor de la independència com la que
estava en contra) a votar en les eleccions constituents del nou Estat-.
Aquests són els
fonaments del perquè des d’opcions com Solidaritat Catalana per la
Independència s’ha decidit donar suport a aquesta candidatura sense demanar res
a canvi, més que aquest compromís programàtic. En definitiva, és allò que des del nostre inici, ara fa cinc anys, defensàvem quasi en
solitari i allò que vam aconseguir
fer votar al Parlament de Catalunya amb
la primera llei de la història de Transició a la Independència el 2011. Llavors
aquesta llei no va assolir prou vots, però feliçment el seu plantejament ara ha esdevingut
hegemònic en el catalanisme i assolirà la majoria absoluta d’escons
el proper 27-S i el seu contingut podrà tornar a ser
votat i aprovat. Per tant, generositat i endavant i a per totes.
Encara queda per
desenvolupar un aspecte cabdal de la proclamació de la independència: com es fa
efectiva una vegada el Parlament de Catalunya la proclama? És a dir, com es fa
efectiva la subrogació a l’Estat català, que preveu la Llei de transitorietat
jurídica, de ports, aeroports, agència tributària, etc... quan l’Estat espanyol
s’hi oposi? En primer lloc, cal tenir clar que la desconnexió respecte la
legalitat espanyola només es pot fer una vegada i de cop, quan la legalitat
espanyola queda substituïda per la legalitat catalana. És a dir, no es
poden fer intents de desconnexions limitades en àmbits concrets, com per anar
temptejant, perquè
aquestes “petites il·legalitats” com a tals serien observades per la comunitat
internacional que veurien un govern autonòmic que es situa en determinats temes
al marge de la llei, i no un govern que està fent la independència amb
determinació. Ens veurien més com
un govern amb problemes competencials amb Espanya que com un govern que crea un
nou Estat.
Els estats no
es creen poc a poc, es preparen i es creen d’un sol cop.
Això ens porta a haver de pensar en com preparem la proclamació de la independència i l’establiment d’un Estat català que és capaç de prendre el control, en el moment precís de la independència, de les infraestructures estratègiques en mans espanyoles: energètiques, ports, aeroports, autopistes, carreteres i de l’agència tributària. La resposta és, una vegada més, a partir de l’acció política determinada, la mobilització popular i la mediatització internacional del moment. Tot, fet amb intel·ligència i sense la necessitat de cap acte de força.
Una via en la que
podem pensar, és que quan el Parlament de Catalunya proclami la independència
ha de cridar tot el poble de Catalunya a la celebració al carrer de l’efemèride
i a la mobilització popular (milions de persones).
El Parlament de Catalunya assumirà via llei totes les competències i infraestructures que
gestiona l’Estat espanyol a Catalunya i
en nomenarà nous responsables de la seva gestió, i aquests es dirigiran,
acompanyats de la celebració popular, als edificis oficials abans espanyols a
prendre possessió dels seus nous càrrecs: a l’Aeroport del Prat, a l’Agència
Tributària de Letamendi, etc...
En el cas que algun
alt càrrec nomenat pel govern espanyol es negués a abandonar el seu antic
despatx la mobilització popular senzillament hauria de romandre davant d’aquest
edifici o infraestructura fins que aquest ex-alt càrrec es decidís a
abandonar-lo. Amb aplaudiments i
amb cap retret es celebrarà finalment la seva decisió de sortir-ne. Cap acte de força
hi serà present, com cap acte de força va necessitar Francesc Macià per prendre
el control en la proclamació de la República Catalana en unes circumstàncies
molt més difícils. La pressió de la
mobilització ciutadana i mediàtica de tot el món veient retransmesa en directe aquesta
celebració i aquest pacífic “traspàs” de poders han de fer inviable per a
l’Estat espanyol la continuïtat en la gestió de les infraestructures
estratègiques. Així va caure el mur de Berlin, pacíficament, amb una
ex-RDA comunista bastant menys
pressionada que Espanya de preservar la pau.
Val a dir que això
només afectarà unes desenes de càrrecs polítics nomenats a dit pel govern
espanyol, atès que els funcionaris de l’antiga administració espanyola
podran romandre al seu lloc de treball, si així ho desitgen, en poder ser
traspassats i assumits per part de l’administració de la Generalitat.
Aquest és un relat i un retrat del que pot ser el dia de la proclamació de la independència. En tot
cas, el missatge principal que m’agradaria transmetre és que la independència ha de ser efectiva des del primer moment i
que es proclama una sola vegada. I que els nostres governants hauran de preveure com fer-la efectiva des
d’aquest primer moment comptant amb les nostres dues principals forces:
La
mobilització popular pacífica, i la retransmissió en directe del moment per
part de totes les televisions del món.
Uriel Bertran
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada