Benvolguts,
Trobo que aquest article del blog de Stella Firinu deu ser molt
interessant per a experts, encara que jo l’entenc molt poc.
Només entenc que no sé per què els països de l’euro romanen
a la UE si no els reporta massa
beneficis i en canvi aquests països estan obligats a sodomitzar tantes vegades
com calgui els seus contribuents. És sadisme? I els contribuents som masoques?
El mecanisme de la relació sadomasoquista a la UE em recorda moltíssim el tracte sadomasoquista
que regeix la relació entre l’Estat
i les Comunitats Autònomes de l’Estat espanyol que presten diners a l’Agència Tributària (els impostos IVA, IRPF, Impost de Societats, Impostos
especials) i a la Caixa Única de la SS (cotitzacions dels assalariats), però en
canvi no tenen poder per saber què en fan d’aquests diners i a més quan
necessiten préstecs d’Hisenda a
través del Fons de Liquiditat Autonòmic
(FLA) que administra el sinistre ministre Cristóbal Montoro, els han de retornar amb uns interessos demencials...
En canvi comprenc i estic d’acord amb el darrer paràgraf,
que també els agrada i molt als comentaristes:
Ens apuntem als
tractats que ens agradin i no ens cal sodomitzar ciutadans...
Per cert que no he trobat en l’article cap referència a la corrupció
que estic segur que hi és entremig i que és la causa i l’efecte de tots els mals que afecten a la UE...
Vegem l’article i a qui
en sàpiga més que jo li prego que m’ho expliqui i aclareixi...
10/10/2015. 09:46 h
La Unió Europea i els seus perversos
mecanismes de dictadura financera
Foto David Mark
Des de fa una desena
d’anys, Brussel·les segueix alertant
que una regió que s’independitzés d’un estat membre de la Unió Europea quedaria fora de la Unió mateixa. La Comissió
Europea va afirmar en diverses ocasions –fins i tot abans de les últimes
eleccions, a través d’unes declaracions del portaveu de la presidència,
Margaritis Schinar– que aquest territori hauria de tornar a negociar la seva
adhesió, un cop verificada l’existència dels requisits previstos pel Tractat de Maastricht i de les
condicions econòmiques i polítiques conegudes com a criteris de Copenhaguen. A més, la sortida de Catalunya de la UE constitueix una de les amenaces principals per part del govern
espanyol i, de fet, el ministre dels Afers
Exteriors, García-Margallo, no perd ocasió per subratllar que una sortida
d’Espanya implicaria automàticament
la sortida de la Unió Europea. Per
la seva banda, el representant permanent de la Generalitat de Catalunya a la UE,
Amadeu Altafaj, assegura que una Catalunya
independent no deixaria de formar part de la Unió perquè cap norma ho preveu, i els estats membres només
reaccionarien en el cas d’inestabilitat política i “sobretot financera”.
Dit això, estem segurs que seria tan desavantatjós quedar-se fora de la UE? Deixant de banda el fet merament doctrinari que ser un estat membre de la UE vol dir renunciar a la sobirania, i sense sobirania no hi ha Estat, sinó només poble i territori, per què voldríem, per exemple, continuar accedint als fons del Banc Central Europeu? El BCE no és un banc públic, sinó “privat”, “propietat” per quotes dels bancs centrals dels estats membres que, per la seva banda, pertanyen, igualment per quotes, als bancs comercials. En altres paraules, els bancs comercials, detenint les quotes de participació dels bancs centrals dels estats membres, controlen el BCE que els finança amb taxes d’interès ridícules de manera que puguin invertir en títols estatals de deute públic. De fet, el BCE no és prestador d’última instància, és a dir, no inverteix en títols de deute públic dels estats membres, no ajuda els estats a la taxa d’interès prevista –que actualment és al mínim històric del 0,05%–, sinó els bancs privats amb ànim de lucre els quals, per la seva banda, compren els títols esmentats a canvi d’uns interessos que, a més de ser molt més alts que la taxa legal, no són iguals per a tots els països i tot just van perjudicant els que, al contrari, necessitarien més facilitacions. Sabeu qui en paga menys, d’aquests interessos? És clar, Alemanya. Aquest mecanisme perjudica els estats que tenen un deute públic més consistent i obliga els executius d’aquests països a enfonsar més encara els seus ciutadans per fer front a les seves obligacions. En canvi, si els estats poguessin finançar-se mitjançant un banc públic, sense la intermediació dels bancs comercials, no haurien de pagar interessos o, com a màxim, la taxa legal.
A més a més, com que els bancs estan més interessats a finançar els governs i especular sobre aquests, que garanteixen la restitució a qualsevol condició, és clar que molt pocs recursos queden per a les empreses privades, i menys encara per a les petites, que segueixen desapareixent de mica en mica del mercat. I els governs, per poder pagar i no comprometre la seva fiabilitat financera, intenten augmentar les seves entrades apujant la pressió fiscal, i no cal ser un gran economista per entendre que l’augment d’aquesta pressió provoca la disminució dels consums i, per tant, obté exactament l’efecte contrari, o sigui menys entrades per als estats.
I parlem una mica de l’European Stability Mechanism (ESM) i del Fiscal Compact. Pel que fa el primer, cal assenyalar que, contràriament al que volen fer-nos creure, l’ESM no és un pacte d’estabilitat, sinó un mecanisme pervers de dictadura financera. Signant aquest “pacte”, els estats membres posen els seus diners a l’abast d’un òrgan que en tindrà el control complet prescindint de qualsevol llei i forma de control, és a dir, en virtut del seu tractat constitutiu els països entreguen els seus diners a l’ESM i aquest els deixarà a aquests mateixos països que, però, hauran de pagar interessos per utilitzar-los, exactament com si els demanessin a un banc. Si l’ESM ho considera oportú, pot demanar qualsevol xifra als estats que, a l’empara de l’article 9 del Tractat, han de recaptar-la i de lliurar-la al cap de 7 dies (!!!). En total, la xifra que els ciutadans europeus posen a l'abast d'aquesta organització és d’uns 700.000 milions d'euros, i sense cap possibilitat de control. De fet, l’article 32 del Tractat disposa expressament, entre les altres coses, que l’ESM i els seus membres són immunes de qualsevol jurisdicció, que locals, arxius i documents són inviolables, i que totes les propietats de l’ESM no són subjectes a reglamentació o control. A més, mentre els governs demanen o, més ben dit, imposen sacrificis als seus ciutadans, a l’entitat li és reconeguda completa exempció fiscal!
En canvi, el Fiscal Compact imposa als estats membres que redueixin el deute públic fins al 60% del PIB. Això vol dir que, per aconseguir aquest resultat, els estats hauran de recuperar uns quants milers de milions, un nombre exagerat de milions, i com que això és impossible per a la majoria dels països, ja està previst que pugui fer-se al cap de 20 anys, amb interessos que per a nosaltres comuns mortals són inconcebibles. Si un estat no compleix aquestes condicions, la Comissió Europea podrà denunciar-lo als altres estats i aquests el denunciaran a la Cort de Justícia, la qual podrà condemnar-lo a una multa de milers de milions d’euros. A més, els estats hauran de demanar permís a la Comissió Europea i al Consell Europeu abans d’emetre els seus títols de deute i hauran de contenir salaris i serveis públics a tot desavantatge dels ciutadans. Adéu sobirania tan llargament anhelada.
Potser, doncs, seria oportú començar a desmitificar la UE i a prendre en consideració les possibles alternatives. Per exemple, una Catalunya independent podria continuar fruint de la llibertat de moviment i de lliure comerç dins Europa adherint a l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) –ara formada per Suïssa, Noruega, Islàndia i Liechtenstein– i podria integrar-se a l’Espai Econòmic europeu (EEE), signat entre tres països de l’EFTA (Noruega, Islàndia i Liechtenstein) i els 28 estats membres de la UE, a fi de participar en el mercat únic europeu sense ser part de la Unió. O bé, finalment, podria signar acords bilaterals amb la UE, com Suïssa. Per cert, hi ha vida també fora de la UE.
Dit això, estem segurs que seria tan desavantatjós quedar-se fora de la UE? Deixant de banda el fet merament doctrinari que ser un estat membre de la UE vol dir renunciar a la sobirania, i sense sobirania no hi ha Estat, sinó només poble i territori, per què voldríem, per exemple, continuar accedint als fons del Banc Central Europeu? El BCE no és un banc públic, sinó “privat”, “propietat” per quotes dels bancs centrals dels estats membres que, per la seva banda, pertanyen, igualment per quotes, als bancs comercials. En altres paraules, els bancs comercials, detenint les quotes de participació dels bancs centrals dels estats membres, controlen el BCE que els finança amb taxes d’interès ridícules de manera que puguin invertir en títols estatals de deute públic. De fet, el BCE no és prestador d’última instància, és a dir, no inverteix en títols de deute públic dels estats membres, no ajuda els estats a la taxa d’interès prevista –que actualment és al mínim històric del 0,05%–, sinó els bancs privats amb ànim de lucre els quals, per la seva banda, compren els títols esmentats a canvi d’uns interessos que, a més de ser molt més alts que la taxa legal, no són iguals per a tots els països i tot just van perjudicant els que, al contrari, necessitarien més facilitacions. Sabeu qui en paga menys, d’aquests interessos? És clar, Alemanya. Aquest mecanisme perjudica els estats que tenen un deute públic més consistent i obliga els executius d’aquests països a enfonsar més encara els seus ciutadans per fer front a les seves obligacions. En canvi, si els estats poguessin finançar-se mitjançant un banc públic, sense la intermediació dels bancs comercials, no haurien de pagar interessos o, com a màxim, la taxa legal.
A més a més, com que els bancs estan més interessats a finançar els governs i especular sobre aquests, que garanteixen la restitució a qualsevol condició, és clar que molt pocs recursos queden per a les empreses privades, i menys encara per a les petites, que segueixen desapareixent de mica en mica del mercat. I els governs, per poder pagar i no comprometre la seva fiabilitat financera, intenten augmentar les seves entrades apujant la pressió fiscal, i no cal ser un gran economista per entendre que l’augment d’aquesta pressió provoca la disminució dels consums i, per tant, obté exactament l’efecte contrari, o sigui menys entrades per als estats.
I parlem una mica de l’European Stability Mechanism (ESM) i del Fiscal Compact. Pel que fa el primer, cal assenyalar que, contràriament al que volen fer-nos creure, l’ESM no és un pacte d’estabilitat, sinó un mecanisme pervers de dictadura financera. Signant aquest “pacte”, els estats membres posen els seus diners a l’abast d’un òrgan que en tindrà el control complet prescindint de qualsevol llei i forma de control, és a dir, en virtut del seu tractat constitutiu els països entreguen els seus diners a l’ESM i aquest els deixarà a aquests mateixos països que, però, hauran de pagar interessos per utilitzar-los, exactament com si els demanessin a un banc. Si l’ESM ho considera oportú, pot demanar qualsevol xifra als estats que, a l’empara de l’article 9 del Tractat, han de recaptar-la i de lliurar-la al cap de 7 dies (!!!). En total, la xifra que els ciutadans europeus posen a l'abast d'aquesta organització és d’uns 700.000 milions d'euros, i sense cap possibilitat de control. De fet, l’article 32 del Tractat disposa expressament, entre les altres coses, que l’ESM i els seus membres són immunes de qualsevol jurisdicció, que locals, arxius i documents són inviolables, i que totes les propietats de l’ESM no són subjectes a reglamentació o control. A més, mentre els governs demanen o, més ben dit, imposen sacrificis als seus ciutadans, a l’entitat li és reconeguda completa exempció fiscal!
En canvi, el Fiscal Compact imposa als estats membres que redueixin el deute públic fins al 60% del PIB. Això vol dir que, per aconseguir aquest resultat, els estats hauran de recuperar uns quants milers de milions, un nombre exagerat de milions, i com que això és impossible per a la majoria dels països, ja està previst que pugui fer-se al cap de 20 anys, amb interessos que per a nosaltres comuns mortals són inconcebibles. Si un estat no compleix aquestes condicions, la Comissió Europea podrà denunciar-lo als altres estats i aquests el denunciaran a la Cort de Justícia, la qual podrà condemnar-lo a una multa de milers de milions d’euros. A més, els estats hauran de demanar permís a la Comissió Europea i al Consell Europeu abans d’emetre els seus títols de deute i hauran de contenir salaris i serveis públics a tot desavantatge dels ciutadans. Adéu sobirania tan llargament anhelada.
Potser, doncs, seria oportú començar a desmitificar la UE i a prendre en consideració les possibles alternatives. Per exemple, una Catalunya independent podria continuar fruint de la llibertat de moviment i de lliure comerç dins Europa adherint a l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) –ara formada per Suïssa, Noruega, Islàndia i Liechtenstein– i podria integrar-se a l’Espai Econòmic europeu (EEE), signat entre tres països de l’EFTA (Noruega, Islàndia i Liechtenstein) i els 28 estats membres de la UE, a fi de participar en el mercat únic europeu sense ser part de la Unió. O bé, finalment, podria signar acords bilaterals amb la UE, com Suïssa. Per cert, hi ha vida també fora de la UE.
Barcelona
10 d'octubre de 2015,
14.52 h
És prou evident que,
segons com vagin les coses, Catalunya pot quedar a fora --encara que sigui
momentàniament-- de la UE. I jo, antic votant de CiU i ara de JxSí, puc dir-vos
que em sembla que, si s'arriba a plantejar "quedar-nos-hi o
marxar" jo votaré quedar-nos a l'empara dels Tractats (Bilaterals, de
Schengen, etc) DE LA UE, PERÒ MARXAR DE L'EURO, COM LA GRAN BRETANYA, DINAMARCA O NORUEGA.
És a dir : formar part d'Europa, SÍ, PERÒ NO de la moneda única.
És a dir : formar part d'Europa, SÍ, PERÒ NO de la moneda única.
10 d'octubre de 2015,
11.25 h
Totalment d'acord amb l'article. La UE sembla
una associació de rics que treballen per enriquir-se encara més.
Joan A, Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada