Benvolguts,
Entre els molts
articles que corren aquests dies, des del 27-S en pro i en contra de la CUP
avui apareix aquest del Manuel Delgado,
vell conegut d’aquest Bloc. Amb l’excusa d’un petit biòpic de Cipriano Garcia
ens presenta les teories del PSUC
en la relació independència-moviment social, o sigui tal com ell diu: la
lluita de classes i la lluita per l'emancipació nacional son indestriables.
Nacional i de classe, invocant en
Cipri
"Els diputats de CSQEP tenen davant seu una responsabilitat de la
que no poden defugir: la de contribuir a un gran pacte social i nacional que
doni peu a un govern d'ampli espectre polític que es comprometi amb la ruptura
amb l'Estat"
per Manuel Delgado1
d' Octubre 2015
Cipriano García, en
Cipri, va ser un dels herois de la resistència antifranquista a Catalunya.
Nascut a Manzanares, a Ciudad Real, el 1927 es va venir a viure a Ca N'Anglada,
a Terrassa, el 1951. Provinent del PCE, es va
incorporar immediatament al PSUC,
el partit comunista català, partit que es va definir fins la seva dissolució
com a "nacional
i de classe", fill de la fusió
el 1936
del Partit Comunista Català, del Bloc
Obrer i Camperol i del Partit Català Proletari, que havien aportat el gruix
de lluitadors morts en defensa de la república catalana proclamada per Lluis Companys e l'octubre de 1934. El
PSUC, que va protagonitzar l'única
ocasió en que Catalunya va merèixer un lloc propi en un organisme mundial: la III Internacional Comunista.
Treballador a RENFE i a Cerámicas Egara, en Cipri va participar en vagues i va ser detingut diverses vegades. La primera, tornant d'una reunió del seu partit a l'estranger, el 1957, el que li va portar a passar-se fins el 1959 al penal de Burgos. Una altra detenció va ser el 1960, a Terrassa, com a conseqüència de la seva participació en les protestes en solidaritat amb Jordi Pujol i el altres repressaliats pels "fets del Palau". Per allò, va ser processat en consell de guerra i condemnant a tornar a la presó de Burgos, on s'hi va passar quatre anys més.
El 1964, acabat de sortir de presidiat, va participar en la creació de Comissions Obreres, que en bona mesura gràcies a ell va assumir el nom de Comissió Obrera Nacional de Catalunya. L'Onze de Setembre de 1968 es va produir la primera manifestació al lloc on s'havia erigit i hi tornaria el monument a Rafael Casanova. Aquella convocatòria va ser el resultat d'un pacte entre el Sindicat d'Estudiant i Comissions Obreres, que expressava el triomf al si d'aquestes del sector més sensible a les reclamacions nacionals de Catalunya, un sector al que Cipriano García no era aliè.
Va ser diputat al Congrés de Diputats espanyol pel PSUC el 1977 i al 1979. El 1984 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya, on intervenia sempre en el seu idioma, el castellà. El 1991 va ser candidat a l'alcaldia de Castelldefels per ICV. Va morir en un accident durant la campanya electoral del 1995. El seu fèretre va ser cobert per tres banderes: la del sindicat, la roja i la senyera.
Alguns pensen que ICV i EUiA han oblidat un principi que hauria de formar part de l'herència que proclamen haver rebut del PSUC: la lluita de classes i la lluita per l'emancipació nacional son indestriables.
Treballador a RENFE i a Cerámicas Egara, en Cipri va participar en vagues i va ser detingut diverses vegades. La primera, tornant d'una reunió del seu partit a l'estranger, el 1957, el que li va portar a passar-se fins el 1959 al penal de Burgos. Una altra detenció va ser el 1960, a Terrassa, com a conseqüència de la seva participació en les protestes en solidaritat amb Jordi Pujol i el altres repressaliats pels "fets del Palau". Per allò, va ser processat en consell de guerra i condemnant a tornar a la presó de Burgos, on s'hi va passar quatre anys més.
El 1964, acabat de sortir de presidiat, va participar en la creació de Comissions Obreres, que en bona mesura gràcies a ell va assumir el nom de Comissió Obrera Nacional de Catalunya. L'Onze de Setembre de 1968 es va produir la primera manifestació al lloc on s'havia erigit i hi tornaria el monument a Rafael Casanova. Aquella convocatòria va ser el resultat d'un pacte entre el Sindicat d'Estudiant i Comissions Obreres, que expressava el triomf al si d'aquestes del sector més sensible a les reclamacions nacionals de Catalunya, un sector al que Cipriano García no era aliè.
Va ser diputat al Congrés de Diputats espanyol pel PSUC el 1977 i al 1979. El 1984 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya, on intervenia sempre en el seu idioma, el castellà. El 1991 va ser candidat a l'alcaldia de Castelldefels per ICV. Va morir en un accident durant la campanya electoral del 1995. El seu fèretre va ser cobert per tres banderes: la del sindicat, la roja i la senyera.
Alguns pensen que ICV i EUiA han oblidat un principi que hauria de formar part de l'herència que proclamen haver rebut del PSUC: la lluita de classes i la lluita per l'emancipació nacional son indestriables.
Alguns diuen que
aquest oblit és una de les causes del fracàs de la candidatura que animaven
aquestes darreres eleccions, Catalunya Si Que Es Pot. Totes dues coses probablement siguin certes.
Però no és tard per tornar a ser el que s'era, allò que va fer, de la mà del PSUC i al llarg de dècades, que la causa nacional i la causa de la classe obrera fossin, a Catalunya, una mateixa cosa. En aquests moments els diputats i diputades de CSQEP tenen davant seu una responsabilitat de la que no poden defugir: la de contribuir a un gran pacte social i nacional que doni peu a un govern d'ampli espectre polític que es comprometi en una dinàmica constituent i de ruptura tant amb l'Estat com amb les actuals estructures socials, i ho faci amb l'horitzó, el més immediat possible, d'una república al servei del poble, un nou Estat que aplani el camí vers una societat millor: la República Catalana.
Segur que en Cipri així ho voldria. No se'l pot decebre.
Però no és tard per tornar a ser el que s'era, allò que va fer, de la mà del PSUC i al llarg de dècades, que la causa nacional i la causa de la classe obrera fossin, a Catalunya, una mateixa cosa. En aquests moments els diputats i diputades de CSQEP tenen davant seu una responsabilitat de la que no poden defugir: la de contribuir a un gran pacte social i nacional que doni peu a un govern d'ampli espectre polític que es comprometi en una dinàmica constituent i de ruptura tant amb l'Estat com amb les actuals estructures socials, i ho faci amb l'horitzó, el més immediat possible, d'una república al servei del poble, un nou Estat que aplani el camí vers una societat millor: la República Catalana.
Segur que en Cipri així ho voldria. No se'l pot decebre.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada