Benvolguts,
Ahir es va constituir el nou Parlament de Catalunya. Julià
De Jòdar, president d’edat de la mesa a l’inici de l’acte, va
finalitzar el seu parlament amb la frase: Són temps de llibertat i és temps de
justícia. Visca la terra!
Al PuntAvui ha sortit el discurs d’inauguració que
presentem.
Julià De Jòdar es
presenta i explica les paradoxes que l’han portat a ell i a tots nosaltres en
aquest punt. També presenta els altres membres de la mesa, els més joves del
nou Parlament. Seguidament explica el mestissatge, explica d’on venim (ell diu
que és fill de Cartagenera...) i on anem que diria Lluís Llach, nou diputat de
Junts pel Sí. Explica la nostra lluita des de fa 80 anys. I concreta en la nostra
lluita pacífica a l’última dècada, a partir de la creació de la Plataforma pel
Dret a Decidir, Arenys de Munt, les Consultes populars, seguit per la creació de
l'Assemblea
Nacional de Catalunya...
A continuació parla dels problemes (molt detallat i punyent)
que ens afecten, a la majoria, però també a la minoria. Parla de l’atur, de la
gana i de la pobresa energètica. Concreta amb una frase molt clara: Ja no
ens acontenta el pinso: volem sortir de la gàbia.
És una bona declaració de principis. És un parlament que hem
de llegir més d’un cop. I visionar-lo!
27 octubre 2015
2.00 h
EL DISCURS
“Temps de llibertat i de justícia”
Julià De Jòdar
És una paradoxa que l'atzar m'hagi designat president d'edat d'aquesta
cambra
Ja no ens acontenta
el pinso: volem sortir de la gàbia. No canviar-la, sinó fugir-ne
No es pot fallar a
la llibertat política d'aquest poble, perquè no es pot fallar a la justícia
social
És una paradoxa que l'atzar m'hagi designat president d'edat d'aquesta
cambra quan el nostre grup parlamentari no hi ha volgut ocupar cap lloc. No me'n queixo: l'atzar és arbitrari, però
no frívol: vaig néixer una matinada dels Sants Innocents i aquí estic. En
aquesta mesa tenim Gerard Gómez del
Moral i Fuster i Joan Giner i Miguélez, que procedeixen de famílies d'Aragó i Catalunya, de Saldes, de San
Félix de la Vega, jo..., de Tavernes de Valldigna; jo mateix sóc fill de
Cartagenera i de Valderrubio.
Trobar-nos aquí potser
també és un producte de l'atzar, però també és producte de la voluntat de pertinença i
del país que ens ha tocat viure, la seva cultura, la seva història i la seva
llengua, i que podria servir
d'exemple, segurament, a l'Europa actual, incapaç d'aixoplugar els damnats de
la terra com mereixen.
·
Més paradoxal encara
–i molt menys innocent– és que jo formi part de la generació independentista
que va organitzar el Comitè Català contra la Constitució Espanyola del 1978, perquè
no va significar una ruptura amb el franquisme sinó la seva impunitat;
·
perquè no va sorgir
d'un procés constituent popular, sinó que va ser elaborada des de dalt;
·
perquè no reconeixia
Catalunya com a nació;
·
i perquè mantenia
els privilegis econòmics i de classe, les mateixes forces d'ordre públic,
l'exèrcit, i la judicatura del franquisme.
I ens vam oposar a l'Estatut de Sau perquè
emanava d'aquella Constitució i, en conseqüència, vam demanar una abstenció
activa en les eleccions autonòmiques del 1980. La
radicalitat independentista tenia un preu; el vam pagar amb persecució i
soledat. Vam resistir mentre les institucions miraven cap a una
altra banda, el 1981
i el 1992, i no oblidem Guillem Agulló.
Vam treballar des de
la base, vam ser perseverants i vam poder enllaçar amb la creació d'un moviment
de masses democràtic, pacífic, i sostingut, que va començar amb la Plataforma pel Dret de Decidir el 2006, i va continuar amb les consultes per la independència entre el 2009
i el 2011, amb la
manifestació contra la sentència del TC del 2010,
amb la fundació de l'Assemblea Nacional
de Catalunya, amb les diades dels
últims anys, i amb la consulta del 9-N del 2014. Un país de carrer, que s'ha expressat amb
tantes marees verdes, grogues o blanques, amb tantes vagues generals, amb
tantes propostes i protestes arreu dels Països
Catalans. Un
país que ja hi és. La composició d'aquesta cambra n'és el fruit per acció, amb
una majoria independentista, i per reacció, amb una nova minoria a l'oposició.
L'última, i més
important de les paradoxes, és que disposem d'una majoria independentista al si d'un
ordre juridicopolític que li nega tota capacitat de realitzar el mandat
democràtic de la ciutadania que l'ha votat. La tasca principal
d'aquest Parlament serà la de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics,
pacífics i sostinguts del moviment que li ha conferit la majoria legal i la
legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat
sobre la llibertat, la igualtat, i la justícia social per al nostre poble. Perquè fa molt de temps que els moviments pels drets socials, nacionals
i civils, el teixit associatiu, estan constituint un model per a un nou país,
on caldrà establir una nova i distinta relació entre continuïtats i ruptures, entre
el carrer i les institucions, entre les estructures
socials i la vida moral, entre la trama constitucional i les seves bases materials.
Aquest Parlament, que està essent
contemplat arreu del món, també serà l'escenari de l'embat entre democràcia i
règim davant d'aquest món que ens contempla. S'ha estat molts anys ajudant a fer
governs a Madrid, a construir les
seves alternatives de poder, però ara no en som l'alternativa, sinó l'alteritat.
Una
alteritat que no se'ns vol reconèixer. Una alteritat que no està
restringida a la utopia o al record, sinó que és concreta i factible, i
necessària.
Ja no ens
acontenta el pinso: volem sortir de la gàbia. No canviar-la, sinó fugir-hi.
No volem les
molles, que diria Ovidi Montllor, és temps del pa sencer.
La majoria
independentista d'aquesta cambra n'és
la garantia.
I el Parlament és un dels llocs on
s'ha de construir políticament aquesta alteritat. Però no oblidem que també hi ha una
alteritat que afecta la majoria i una alteritat que afecta les minories.
·
El problema
del pa i del treball afecta la majoria.
·
El
problema de les retallades i les creixents desigualtats afecta la majoria.
·
El
problema del patriarcat ens afecta a tots, encara que colpegi les dones.
·
El
problema de la salut afecta la majoria.
·
El
problema de l'escola afecta la majoria.
·
El
problema de la cultura afecta la majoria.
·
El
problema ecològic ens afecta a totes i a tots.
Però, en canvi,
afecten la minoria, i els seus interessos:
·
les
privatitzacions,
·
els
rescats bancaris
·
o la
corrupció.
Som un sol poble, certament, però divers, plural i complex, amb unes desigualtats i exclusions per raons de classe, d'origen, de gènere, o de creences, que són ja intolerables, vergonyoses.
Aquest
hivern, senyors diputats i senyores diputades, hi haurà milers de famílies que
no podran pagar la llar, els aliments, els serveis mínims; hi haurà infants
desnodrits i gent gran desatesa.
Cap govern sorgit d'aquest Parlament no guanyarà la legitimitat si no aplica les mesures indispensables per pal·liar-ho. No es pot fallar a la llibertat política d'aquest poble, perquè no es pot fallar a la justícia social per a la seva gent. Però amb els pobres no s'han de fer experiments: si les institucions han d'aplicar plans d'emergència sóc... són ells, els pobres, que han de participar-hi i tenir-ne el control.
Que cap mare de
família necessitada no hagi de dir, com la portera de palau més famosa de la
literatura catalana, la immortal Secundina: “Talli qui talli el bacallà, una es queda
sempre de portera.”
Són temps de
llibertat i és temps de justícia. Visca la terra!
Julià De Jòdar
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada