Benvolguts,
Unes consideracions a aquest magnífic editorial:
Oxímoron. nombre
masculino. Lit Figura retórica de pensamiento que
consiste en complementar una palabra con otra que tiene un significado
contradictorio u opuesto.
·
independència del
poder judicial és un oximorón!
·
drets polítics és un oximorón!
·
Al síndic de
greuges, Rafael Ribó, dient que aquella dimissió, la de Rodríguez Sol, li feia
sentir que tornàvem a viure sota el franquisme… no
és un oximorón!
·
el dret de
decidir era legítim no és un oximorón!
·
TSJC (Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya) és un oximorón!
·
TSJCC (Tribunal Superior
de Justícia Contra Catalunya) no és un oximorón!
I un acudit gràfic
del Ferreres:
Editorial
La hipocresia i el cinisme del TSJC
Per: Vicent Partal
Dimecres 14.10.2015 02:00
Ahir vam viure unes escenes desconegudes en
qualsevol règim democràtic. Dues conselleres de govern pujaven les escales
d’un tribunal per a declarar com a encausades, sota l’acusació d’haver posat urnes.
Atesa la gravetat de l’afer, Irene Rigau
i Joana Ortega van ser acompanyades per tot de personalitats polítiques de
tendències diverses i per un grup de ciutadans nombrós.
A la vesprada, la sala
de govern del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya va emetre un comunicat vergonyós en
què blasmava la concentració i deia que atemptava contra la independència del
tribunal. De manera completament desvergonyida, la sala de govern
afirmava que l’objectiu
de la concentració era qüestionar la legitimitat dels jutges i influir en la
presa de decisions, i criticava de manera especial que això respongués a una
‘estratègia afavorida, dissenyada i encapçalada per representants públics,
alguns amb funcions de govern’. El comunicat és un autèntic insult als
ciutadans i als seus drets polítics i una burla política, si tenim en compte els
antecedents del cas.
Quan va començar
l’afer de les declaracions, jo em vaig manifestar públicament contrari a acudir
a la porta del tribunal. No em semblava un mètode adequat. Crec que hauria
estat millor de fer la concentració en un altre lloc. Ho pensava i ho continue
pensant, però crec, alhora, que aquesta posició expressada per la junta de
govern del TSJC no és una opinió
comparable, sinó
una autèntica ensarronada. Perquè si el TSJC volia defensar de veritat la independència del poder judicial ha tingut oportunitats de sobres per a fer-ho, en
relació amb aquest judici, i ningú no li ha sentit alçar la veu.
Si més no, jo encara
recorde amb vergonya i estupor com fou Alícia
Sánchez-Camacho qui va anunciar en públic la presentació d’aquesta querella
contra Mas, Rigau i Ortega, abans que la fiscalia digués ni una sola paraula –en qualitat de què ho feia i on havia anat a
parar la separació de poders? Encara recorde com Torres-Dulce va acabar imposant als
fiscals del TSJC la presentació d’una querella que ells no volien presentar perquè pensaven que no hi havia base per a fer-ho –i
supose que, malgrat haver-la presentada, ho deuen continuar pensant, no? Encara
recorde que Torres-Dulce, fiscal general
de l’estat, dependent per tant del govern espanyol, va impulsar el procés
contra l’opinió de la fiscalia de Catalunya –teledirigint la justícia catalana
des de Madrid. Encara recorde que
Martín Rodríguez Sol, ex-fiscal
superior de Catalunya, va haver de dimitir després d’afirmar en públic que el dret
de decidir era legítim –cosa que va
valer un comunicat de la sala i prou. Encara recorde el síndic de greuges, Rafael Ribó, dient que aquella
dimissió, la de Rodríguez Sol, li feia sentir que
tornàvem a viure sota el franquisme…
Si la sala de govern
del TSJC volia defensar la independència
del poder judicial podia haver
fet alguna cosa quan la senyora Sánchez-Camacho
–i no el fiscal– va anunciar la querella.
·
Si la sala de
govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver defensat quan tocava el fiscal general de
Catalunya i el seu dret d’opinar jurídicament sobre una
matèria d’alt interès ciutadà...
·
Si la sala de
govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver-se oposat a les maniobres del PP i al seu braç executor, el fiscal Torres-Dulce.
·
Si la sala de
govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver ofert el suport al fiscal general de
Catalunya quan aquest es va manifestar en contra de
processar Mas, Rigau i Ortega.
·
I, ahir mateix, si
la sala de govern volia defensar la independència de la justícia s’hauria hagut de queixar que per ordres expresses de Madrid,
en una altra clara ingerència, el fiscal superior, Romero de Tejada, assumís una feina que no li corresponia.
Però ara resulta que,
malgrat tot això, els mateixos que s’han empassat mansament totes
les pressions de Mariano Rajoy i han acceptat totes
les irregularitats d’aquest procés tenen
la indecència
moral de protestar per la presència d’uns quants centenars de manifestants a la
porta. Els qui no han estat capaços de defensar la seua independència
ara s’embolcallen en la consigna? [Llora como mujer lo que no has
sabido defender como hombre! Frase atribuïda a la mare de Boabdil al final del
setge de Granada]
PS1. Sense voler
contradir-me a mi mateix: si el TSJC
nega les
autoinculpacions dels qui vam ser partícips del 9-N i ara fins i tot
prohibeix als ciutadans de lliurar cartes de suport en mà (cosa
completament il·legal), em pot aclarir quina
altra manera queda de mostrar la solidaritat amb els encausats, si no és anant
a la porta del tribunal?
PS2. Quan García Albiol fou jutjat per racista,
a la porta dels jutjats hi havia tot de seguidors del PP cridant i manifestant-se.
En molts judicis de sindicalistes hi ha botzines i xiulets. Fa
només un any, un
grup de feixistes va atacar a la porta de l’Audiència els qui acudien al judici
dit ‘de Ruben i Sergi’. Hi ha judicis sorollosos i accidentats
constantment. I
el comunicat només apareix ara?
PS3. Us recomane
especialment que llegiu amb detall el primer comentari dels subscriptors, que
trobareu més avall, de l’advocat Amadeu
Abril.
Comentaris
Només he deixat aquest
primer comentari. Els altres, que són molt bons també, els podeu baixar amb l’Editorial!
Amadeu Abril
Vaja, per un cop no
estic gens d’acord amb l’editorial, senyor Director. No és que no estigui
d’acord amb què s’hi diu (que tret de certa confusió entre la independència
judicial i la clara dependència jeràrquica del ministeri fiscal sí que hi
estic) sinó que em sembla que no és ni l’editorial del dia, ni posa el focus on
cal.
L’editorial del dia, el tema del dia, el
que ha passat el 13 d’octubre és el “cas
9N”, i no pas el “cas TSJC”. Les imputacions, no pas el comunicat. És el primer
paràgraf de l’editorial. Són les
concentracions a Sant Jaume i les
tantes altres places. És que això ha reunit en un clam a gent que va més enllà
de l’estricte independentisme electoral, amb Colau, Espadaler o Rabell també presents (i per tant. la imatge era segurament, Ada Colau
llegint el manifest a Barcelona). Això és el que ha passat avui: el clam dels qui
defensem la independència, i dels qui defensen el dret a decidir com a principi
democràtic, contra una arbitrarietat injusta i maldestra, contra un Estat que
no creu ni en els valors democràtics, tampoc el de la separació de poders.
Però l’altre tema, el
petit i negligible, l’hem te-le-gra-fi-at nosaltres mateixos. Jo també m’he
pronunciat clarament contra les concentracions davant el TSJC. Perquè era escriure nosaltres mateixos el guió de les
respostes que hem sentit, de la Sala de
Govern al Ministre de Justícia; del PP
al PSOE passant per C’s. D’acord, haurien
trobat un altre argument… però calia que el donéssim nosaltres en safata? Que
desviéssim el focus d’atenció nosaltres mateixos?
Vull recordar el que
sempre diu el Director de VilaWeb: la independència ja
no la pot aturar Madrid, només la podem esguerrar nosaltres.
D’acord, el d’avui és un error menor, però caldria que ens concentréssim en no
fer-ne. No fer
un error és més important que no pas fer dos encerts, ara mateix.
I ja que hi som: la
concentració a Sant Jaume m’ha
semblat impecable. Però del que he sentit al TSJC m’ha sobrat, molt, que la gent xiulés Espadaler (per qui tinc tan poca simpatia com per Joana Ortega, si cal dir-ho). Però hem
d’aprendre a distingir un míting d’una manifestació, d’una concentració de
suport a governants encausats per deixar-nos votar. Tan sobrats de forces i
suports anem? També
m’han semblat molt fora de lloc els crits de “Mas President” adreçats a Antonio Baños.
Au, va refem-nos,
recuperem el sentit de l’ocasió i a part de fer grans coses, evitem petites
relliscades. La perfecció potser és impossible, però perseguir-la és obligatori
quan es vol assolir un gran objectiu. O sigui que dijous, tornem-hi, però sense errors. Fixem-nos
en nosaltres, no en els altres, i hi arribarem.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada