Benvolguts,
Com segurament sabeu els periodistes Martxelo Otamendi i Vicent Partal des de fa molts anys tenen una
columna setmanal al Vilaweb on s’intercanvien
cartes. Ja sabem qui és Vicent Partal,
però qui és Martxelo Otamendi?
De la Viquipèdia:
Martxelo Otamendi el 1984 es va
iniciar en el periodisme col·laborant en una secció en el suplement en basc Egun on del diari Egin, sota el pseudònim deFrankie Tai. A partir de 1987 va començar
a treballar per a Euskal Telebista (ETB), en què va dirigir el
programa Txoria dut maite,
després el programa setmanal Aste
ero i presentar també el programa Babel. Fins a aquest moment va intercalar la seva tasca en el
món periodístic amb l'educació, treballant a l'euskaltegi de
Tolosa. Des de 1991,
i durant any i mig, va dirigir el programa de sobretaula Egonean gir de la ETB.[2]
El juny de 1993, varen oferir-li
la direcció del diari Euskaldunon Egunkaria, creat el 1990 i
sent l'únic publicat íntegrament en basc. Durant gairebé 10 anys va exercir com a director
d'aquest diari, augmentant la difusió i el nombre de treballadors. Segons el
mateix Martxelo Otamendi, Euskaldunon
Egunkaria era una "publicació identitària".[2]
El febrer de 2003, es va fer tancar el diari Euskaldunon Egunkaria i tots els seus béns
embargats preventivament per ordre judicial de Juan del Olmo,
jutge instructor de l'Audiència Nacional
d'Espanya. S'acusava al periòdic de formar part d'un conglomerat empresarial
controlat per ETA. Durant l'operació que va significar el tancament del diari,
primer temporal i després definitiu, van ser detingudes 10 persones vinculades
a Egunkaria, entre elles
Martxelo Otamendi, que va ser acusat d'integració en organització armada.[3]
L'abril de 2010,
les cinc persones que estaven imputades en l'anomenat "cas Egunkaria", entre elles Martxelo Otamendi, foren absoltes per
l'Audiència Nacional. La fiscalia no va arribar a presentar acusació
contra els imputats en entendre que no es podia acreditar la seva vinculació
amb l'organització armada, demanant la lliure absolució dels mateixos en les
seves conclusions definitives.[1][4] Com
a acusació estaven personades l'Associació de Víctimes del
Terrorisme i l'associació Dignitat i Justícia, que
demanaven fins a catorze anys de presó.[5] A
la sentència, la sala Penal de l'Audiència Nacional (presidida per Javier Gómez Bermúdez) va considerar que no
constava el desviament de fons des del rotatiu a ETA, i que les editorials del diari no defensaven
postulats d'ETA sense que existís tampoc relació entre els processats i la
banda armada. Va
considerar, a més, que el tancament temporal del diari com a mesura cautelar
era de "difícil encaix" en l'ordenament judicial espanyol i no
existia "habilitació constitucional directa" per poder fer-ho.[1][4]
Tortures durant la seva
detenció
Otamendi, en aplicació de la legislació
antiterrorista, va romandre cinc dies detingut i
incomunicat en dependències de la Guàrdia Civil, abans de ser posat a disposició
judicial.[2] Un cop en llibertat va
denunciar haver estat víctima, igual que altres dels detinguts, de diversos tipus de tortura i tracte vexatori: cops als
testicles, humiliació mentre era obligat a romandre nu, insults i amenaces de
mort, privació
del son, asfíxia mitjançant una bossa i simulació de la seva execució. Segons Otamendi, el principal objectiu d'aquestes
suposades tortures era obtenir informació relacionada amb les entrevistes
realitzades a etarres entre 1999 i 2001 i publicades a Euskaldunon Egunkaria però que
no formaven part dels delictes imputats.[6] Otamendi
va posar en coneixement aquests fets al jutge instructor del cas, Juan del
Olmo, qui es va negar a investigar. El jutjat
d'instrucció número 5 de Madrid va investigar el cas, però després de prendre
declaració al metge forense la causa va ser arxivada el 2004.[3]
El 2008 Otamendi va presentar una
denúncia davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)
després d'esgotar el recurs davant del Tribunal Constitucional.
L'octubre de 2012, el TEDH va condemnar a l'Estat
espanyol a pagar 24.000 euros a Martxelo Otamendi per no haver investigat de
manera efectiva les tortures denunciades,
20.000 euros
com a indemnització per danys morals i 4.000 per despeses judicials. Segons el
TEDH, l'Audiència Nacional va romandre "passiva" davant la denúncia
de tortures i les investigacions del jutjat d'instrucció número 5 de Madrid
"no van ser prou profundes i efectives".[5]
Durant el 2003 i
el 2004
Martxelo Otamendi va anar explicant per pobles i ciutats, per ateneus, esglésies
i diaris, el tancament de l’únic diari en eusquera editat
a Euskadi. Això el 2003, en ple règim borbònico-franquista. A Barcelona el vàrem anar a escoltar un
vespre a l’Església del Pi. Em sembla recordar que entenia i parlava el
català...
Val a dir
que la dinamitació d’Egunkaria, com tothom va entendre i desprès els tribunals borbònico-franquistes
varen confirmar, fou feta expressament pel règim per carregar-se l’únic diari
en eusquera existent. Aquest fet forma part de la protecció constitucional de les llengües minoritzades
a l’Estat Espanyol.
En les cartes d’aquesta setmana Otamendi i Partal parlen d’en Mas i el 3% i de la Carme Forcadell:
Cartes creuades: Mas s’ho podria haver imaginat que passaria això…
Cada diumenge els directors de Berria i VilaWeb comenten la realitat dels seus països als lectors de l'altre
Diumenge 25.10.2015 01:00
Carta de Martxelo
Otamendi a Vicent Partal
El president de Catalunya Mas ja sabia el que se li
acostava. I, si no ho sabia, podria haver-se imaginat que aquella dita de 2005
segons la qual ‘el
vostre problema és el 3%’ no se l’enduria el riu i que alguna vegada
afloraria (ho farien aflorar) els rius subterranis.
Molta gent pensàvem que la segona part
d’aquell cop polític- judicial coincidiria amb la campanya electoral de setembre, des
del 11 fins al 27, però no ha estat així. Pel que sembla, algú ha decidit que
si perpetraven el cop al mig de campanya amb això només suscitarien
un corrent solidàri a favor de Mas i
l’independentisme, ja que és més fàcil no haver de donar cap explicació en
el fervor d’un míting.
El president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, davant la Diputació Permanent del parlament
Finalment
han inclòs un cop espectacular i cinematogràfic en el calendari postelectoral, en el
període corresponent a l’elecció del president, la qual cosa ha accentuat
encara més la difícil situació. Sembla
encertada per ells l’elecció del calendari, si bé ens repetiran una i altra
vegada que la
justícia, en tenir els ulls tancats, no pot observar el calendari.
Però, al preveure el que se li acostava, ¿no hauria estat més pertinent que Mas hagués tret del seu càrrec fa un any a quants membres del partit que reunien totes les butlletes per ser investigats?
Però, al preveure el que se li acostava, ¿no hauria estat més pertinent que Mas hagués tret del seu càrrec fa un any a quants membres del partit que reunien totes les butlletes per ser investigats?
Sabem que en aquestes
circumstàncies, gairebé sempre, es tendeix a anar contra la direcció de
finances i les persones encarregades de fundacions. Per què no va prendre distància, de manera
preventiva, pel que fa a aquests gestors, i va demostrar així que iniciava una
nova era? Potser per què es tractaria de condemnar-los per endavant?
La segona opció consisteix a difondre als quatre vents la innocència dels detinguts; dit de manera col·loquial, «posar la mà al foc» a favor dels acusats. Però no ho ha fet amb la fermesa que exigeix la situació.
El que ha passat, en definitiva, ha complicat la situació. ERC no pot estar còmoda amb el que està passant, i tampoc molta gent independentista que ha votat a Junts. Ja era difícil tancar un acord amb CUP degut el nomenament de Mas, amb que ara encara més. Qui va decidir el calendari del cop també perseguia això.
La segona opció consisteix a difondre als quatre vents la innocència dels detinguts; dit de manera col·loquial, «posar la mà al foc» a favor dels acusats. Però no ho ha fet amb la fermesa que exigeix la situació.
El que ha passat, en definitiva, ha complicat la situació. ERC no pot estar còmoda amb el que està passant, i tampoc molta gent independentista que ha votat a Junts. Ja era difícil tancar un acord amb CUP degut el nomenament de Mas, amb que ara encara més. Qui va decidir el calendari del cop també perseguia això.
Carta de Vicent
Partal a Martxelo Otamendi
Demà dilluns es
constitueix el Parlament de Catalunya.
Demà Junts pel Sí i la CUP triaran Carme Forcadell presidenta de la cambra
legislativa catalana. I jo encara recorde l’impacte que em va causar la seua
arribada al parlament la vesprada de la manifestació l’11 de setembre del 2012, la
primera de l’ANC. Va ser aquella
manifestació, te’n recordaràs segur, que no ens podíem moure ningú. Tot s’havia
convocat a la manera tradicional, amb recorregut previst pels carrers, perquè
ningú sabia ni esperava que ja seria una manifestació de les d’ara, aquestes on
no hi ha recorregut perquè la gent simplement ocupa tot l’espai disponible.
El cas és que en un
moment donat van venir a per Carme i
uns quants dirigents més de la incipient ANC
i se’ls van emportar al parlament, on estava previst que anava a acabar la
marxa. Per saludar. Tan bon punt van entrar per la porta els van ficar a mà
esquerra a la gran sala que cobreix el vell pati. Hi havia un micro i una
bandera al final. A l’esquerra es van alinear diputats de diversos grups i
a la dreta un grup heterogeni de membres de l’ANC. Sobre una petita tarima es
van posar la presidenta del parlament, Núria de Gispert i ella.
Llavors
Forcadell va agafar el micro i va dir, com a primera frase, que era allà, en
nom dels manifestants, per demanar al parlament que iniciés el procés de secessió
d’Espanya.
Va dir això
exactament: secessió,
una paraula tabú que va sonar aquell dia com un tro en l’enorme sala de vidre,
poc acostumada a aquestes rotunditats.
Demà, tres anys i un
mes després d’aquesta escena que he descrit Carme Forcadell serà la nova presidenta del Parlament de Catalunya i
aquella demanda que va fer una vesprada de setembre recaurà directament sobre
la seva esquena.
No m’estranya per
això, Martxelo, que l’estat espanyol
estiga tan histèric com hem vist aquesta setmana. I tan disposat a fer servir
qualsevol cosa, la que siga, per a aturar-ho tot.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada