Sense comentaris...
Els ultres, l’excepció
Francesc Marc Álvaro
15 Octubre 2015
Primer. El 12 d’Octubre,
unes desenes de feixistes es van manifestar a Barcelona i, en el transcurs de
l’acte que van portar a terme a Montjuïc, diversos dirigents d’organitzacions
ultres van fer discursos de to violent i amenaçador, amb missatges explícits
contra polítics i periodistes, amb crides a la intervenció de l’exèrcit a
Catalunya i amb referències a matar i morir per defensar la unitat d’Espanya. Permetria la
Fiscalia General de l’Estat que qualsevol altre entorn ideològic totalitari i
enaltidor de la violència realitzés un acte similar? Us imagineu un míting gihadista a Barcelona on
els caps de diversos partits i associacions partidàries d’Al- Qaida i de
l’Estat Islàmic amenacessin persones públiques i animessin els presents a
combatre els considerats infidels? Estic segur que les forces i cossos de seguretat
actuarien de manera immediata contra aquests individus.
Segon. la Llei de Partits de l’any 2002 va
servir perquè el Tribunal Suprem
procedís, a partir del 2003, a il·legalitzar diverses formacions de
l’esquerra abertzale perquè considerava que estaven relacionades amb ETA o una part d’ETA. Mai no s’ha aplicat aquesta llei a un partit d’ultradreta, racista,
neonazi, falangista o franquista, ni tan sols quan fan exaltació de la
violència o emeten missatges d’odi; ni tan sols quan s’ha provat que alguns d’aquests
partits participen en actes criminals o tenen vincles amb grups violents.
Tercer.
L’exposició de motius de la llei de
Partits diu que es tracta de “garantir el funcionament del sistema
democràtic i les llibertats essencials dels ciutadans impedint que un partit
polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim
democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport
políticament a la violència i les activitats de bandes terroristes.
Especialment si es té en compte que, per raó de l’activitat del terrorisme,
resulta indispensable identificar i diferenciar amb tota nitidesa aquelles organitzacions
que defensen i promouen les seves idees i programes, siguin els que siguin,
fins i tot aquelles que pretenen revisar el mateix marc institucional, amb un
respecte escrupolós dels mètodes i principis democràtics, d’aquelles altres que
sustenten la seva acció política en la connivència amb la violència, el terror,
la discriminació, l’exclusió i la violació dels drets i de les llibertats”. Per
evitar -en teoria- arbitrarietats i protegir els drets fonamentals, el
legislador va voler deixar clar que la llei “opta, en primer lloc, per
contrastar el caràcter democràtic d’un partit i el seu respecte als valors
constitucionals, atenent no a les idees o finalitats que proclama, sinó al
conjunt de la seva activitat”. Resumint: els partits poden defensar qualsevol cosa però
poden ser prohibits si cometen delictes, principalment terrorisme.
Quart. En el centre
d’aquest debat hi ha el concepte de terrorisme. Què és terrorisme i què no ho
és? Obama, Putin, Nicolás Maduro i Ali Khamenei, per exemple, discrepen força
en aquest sentit. Una bala al clatell en nom de la pàtria basca és terrorisme i
unes bombes en un tren en nom de la guerra santa també ho és, en això aquí hi
ha un nivell total d’acord. Ara bé, matar una persona amb una navalla mentre es
criden consignes a favor de la unitat d’Espanya, de Franco i del Tercer Reich
és o no és terrorisme? A l’Estat espanyol, aquest tipus de crim no
es considera terrorisme. Però molts pensem que això és una forma de terrorisme
més. Els
pares del jove Guillem Agulló segur que també ho pensen. Agulló va ser
assassinat l’any 1993 per un grup de cinc ultres, dels quals només un va ser
finalment condemnat.
Cinquè. Per què matar
inspirat per Franco, l’Espanya eterna, la supremacia blanca o Hitler no és
terrorisme? La pregunta que el
jurista i el legislador s’han de fer és aquesta. Hipòtesi: potser el problema el tenim amb la
consideració oficial que la democràcia té de la dictadura franquista. Assumeixen les
institucions sorgides de la Constitució del 78 i els grans partits que el règim
de Franco era un sistema basat en el terror? No dic sustentat només
en el terror -és obvi que va aconseguir l’adhesió d’amplis sectors-, però impensable
sense l’ús permanent de la violència política. Podem considerar terroristes els ultres sense
acceptar, prèviament, que el franquisme va ser sempre terrorisme d’Estat malgrat la
seva evolució cap a formes tecnocràtiques?
Sisè. Avui fa 75 anys
de l’afusellament de Lluís Companys
a mans de l’exèrcit
franquista. La seva execució va ser un crim d’Estat pel qual mai ningú no
ha demanat perdó. La democràcia mira cap una altra banda quan es
tracta de buscar la reparació d’aquelles víctimes que eren “els vençuts”. La dictadura les va insultar i la democràcia les ha
ignorat. Aquesta inèrcia -temo- no ajuda a canviar l’enfocament de la llei
sobre les organitzacions que defensen avui els valors destructius del
franquisme. Una inèrcia que permet la banalització del passat; valgui com a
exemple d’això el programa que TVE
ha ofert recentment sobre Carmen
Martínez-Bordiú, néta de Franco.
M’agradaria
viure en un país on els fiscals i els jutges estiguessin més preocupats pels
feixistes que criden a agafar les armes que no pas pels que xiulen contra un
himne o es manifesten pacíficament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada