17/10/2015. Odei Etxearte. Mas i el jutge: poesia pura. A l'Estat espanyol, més enllà de la prèdica, la separació de poders és poc més que un ideal de pràctica inviable. Mas, més que un màrtir, és la personificació d'una contradicció...

17 octubre 2015 2.00 h

FULL DE RUTA

Mas i el jutge: poesia pura

Odei Etxearte

A hores d'ara deuen haver sentit o llegit el seu nom. Joan Manel Abril és el jutge instructor del 9-N. L'home que va interrogar Artur Mas dijous al Palau de Justícia, dos dies després del torn de declaracions d'Irene Rigau i Joana Ortega. Com que a l'Estat espanyol, més enllà de la prèdica, la separació de poders és poc més que un ideal de pràctica inviable, s'ha publicat i argumentat de tot sobre Abril. La raó que ha donat peu a tanta literatura és que aquest senyor va ser elegit magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el 2012 pel Consell General del Poder Judicial amb l'aval determinant de Ramon Camp, vocal en l'òrgan de govern a proposta de CiU. Abril pertanyia al que s'anomena torn autonòmic i va ser un dels noms plantejats pel Parlament amb el suport de CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA.

Mas, més que un màrtir, és la personificació d'una contradicció

Les males llengües han anat per feina. N'hi ha que han acusat Abril d'haver citat Mas a declarar el 15 d'octubre, en el 75è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, per inflamar encara més el procés. Els que defensen aquesta tesi suggereixen que l'operació va ser aprofitada per facilitar que, amb el reforçament de Mas com a màrtir de la causa independentista, la CUP no pogués continuar negant-se a facilitar-ne la investidura. Una pressió que, evidentment, no ha afectat la determinació dels cupaires. Altres veus, en canvi, diuen que Abril no va parar compte en l'efemèride, i se'n va adonar quan ja era massa tard. Per més complicació, Abril és també president del Tribunal Suprem d'Andorra. Una coincidència que alguns han aprofitat per treure-hi més suc.

Tant se val. És un símbol magnífic. Mas, Ortega i Rigau són investigats per un jutge que la vella federació va contribuir a situar al TSJC. La metàfora no podia ser més rodona. Torna a posar davant del mirall aquells que, formant part intrínseca de l'establishment, se'n converteixen en víctimes quan la necessitat els empeny a la revolta contra les velles institucions i els poders immobilistes que havien sustentat durant dècades.

Mas, més que un màrtir, és la personificació d'aquesta contradicció. Poesia pura.

Odei Etxearte

Joan A. Forès

Reflexions