Benvolguts,
Vaig recuperant articles interessants que havia desat en el
seu moment per manca de temps per estudiar-los i crear-me’n una opinió. Aquest
cop és la clarivident visió de Salvador Cardús
sobre els resultats del 27-S.
En un article al diari ARA
el sociòleg reflexiona sobre com es valoren de forma diferent els resultats
electorals segons
els interessos partidistes del qui fa
la valoració i no se'n sorprèn, si però que es mostra escandalitzat que
s'arribi a l'absurd que qui "ha
obtingut el 18%
dels vots pugui demanar la dimissió per la
"derrota" de qui se n'ha
emportat el 40%". Tot i que matisa "la constatació de la
representació democràtica de cada opció electoral a la seva concreció en un
govern, passa aviat. I llavors els fets s'imposen i la realitat política es
refreda i torna al seu estat".
Aquest article és de l’endemà de les eleccions del 27-S. L’evidència que explica, però, ha fet que els que vàrem guanyar hàgim patit moltíssim per moltes raons, encara que una de les més violentes era l’actitud prepotent dels que varen perdre!
Aquest article és de l’endemà de les eleccions del 27-S. L’evidència que explica, però, ha fet que els que vàrem guanyar hàgim patit moltíssim per moltes raons, encara que una de les més violentes era l’actitud prepotent dels que varen perdre!
Vegem l’apunt d’en
Salvador Cardús:
Què en fem, dels
resultats?
Salvador Cardús
28/09/2015 19:55
Si la primera víctima d’una guerra és la
veritat —en referència als fets comprovables—, imaginem-nos què pot passar si
del que es tracta és de la batalla per les valoracions d’uns resultats
electorals! Per això, ningú no s’hauria estranyar —però sí
que pot escandalitzar-
se’n— que qui
ha obtingut el 18%
dels vots pugui demanar la dimissió per la “derrota” de qui se n’ha
emportat el 40% (amb dues vegades i mitja més de vots i diputats). Afortunadament,
però, l’interregne ple de bombolles interpretatives que va de la constatació de
la representació democràtica de cada opció electoral a la seva concreció en un
govern, passa aviat. I llavors els fets s’imposen i la realitat política es
refreda i torna al seu estat, si no sòlid del tot, sí que prou espès per
haver-ne d’acceptar la consistència. Així doncs, paciència!
PER
AQUESTA RAÓ, i si no és
per estudiar-les, no m’interessen gens les gesticulacions sobreactuades que pretenen dotar
els resultats d’un sentit prou esbiaixat per fer perdedor qui ha guanyat i
guanyador qui ha perdut. I, per tant, tinc poc interès a fer de Pep
Bou, afegint sabó als resultats per veure si n’inflo un per enlairar-lo encara
més per damunt dels altres. Ara bé, sí que vull alertar que de totes les
dificultats que hi ha per valorar en calent el magma de resultats electorals,
la més gran és la que deriva del fet d’observar-los amb les antigues ulleres
autonòmiques. Només així es pot afirmar que els mapes electorals són estables. En realitat, de les
darreres eleccions autonòmiques del 2012 a aquestes, a Catalunya s’ha produït
un gran terratrèmol polític i és el de l’aparició d’una majoria
independentista, ara certificada. El 2012 —i
em limito als fets sense valorar-los— l’oferta explícitament independentista (ERC+CUP) només va recollir 624.559 vots, el 21,9 per cent, i 24
diputats. El 2015
(pendents encara dels vots de l’exterior) han estat 1.957.348 (JxSí+CUP), un 47,74 per
cent i 72
diputats (tres vegades més de vots i diputats). A les representacions gràfiques
dels resultats de diumenge a la premsa i televisió m’ha faltat aquest mapa, que
és el que d’altra banda recull el sentit de la convocatòria, el de tota la
campanya i, esclar, el de les conseqüències dels resultats.
I,
DE FET, ÉS D’AIXÒ que ens
hauria d’interessar començar a parlar: de què en fem dels resultats de diumenge. Perquè tots ho sabíem —i ningú no va amagar— que el 27-S només era el primer objectiu a superar. Decisiu, sí, però no definitiu. És a partir d’ara que caldrà demostrar la màxima
intel·ligència política —que no sempre hem tingut— per encarar-nos al
desafiament més gran: fer progressar el projecte d’independència i culminar-lo
amb èxit.
Ja tenim
mandat democràtic, però a l’altra banda hi ha una resistència total —amb
dissimulació o descaradament— a acceptar els resultats.
I si el NO obtús
del PP a qualsevol diàleg ha ajudat
fins ara a posicionar el SÍ a la independència, un hipotètic triomf de l’unionisme amb pell de
xai a les eleccions espanyoles del desembre podria representar un obstacle
encara més gran per al procés, per les dilacions en què ens voldrà fer entrar.
LA
MAJORIA FAVORABLE a la
independència de l’actual Parlament era
indispensable per seguir avançant. Ara, en el temps que va de la Declaració a la
Proclamació de la independència, caldrà
la màxima rapidesa en la concreció dels instruments que l’han de fer possible, però alhora caldrà
evitar les precipitacions en l’exigència de concrecions ideològiques de partit
que posin en risc la unitat d’acció imprescindible. La meva intuïció, si és que té cap valor, és que el
procés s’accelerarà, perquè ningú no podrà suportar divuit o vint-i-quatre mesos
d’incertesa. Però, per si em falla la intuïció, preparem-nos per a una
resistència tan tossuda com pacient.
Salvador Cardús
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada