Benvolguts,
Ja ho he dit més d’un
cop que jo no soc economista, però si els problemes
i les solucions te les plantegen tan
bé com el catedràtic de la UPF Guillem López Casasnovas
arribes a entendre tant els problemes com les solucions...
Feu la prova!
16 octubre 2015 2.00
h
Impost als megarics
Guillem López Casasnovas
El terme “impost” ja ens indica la gravetat del que estem parlant: imposat, diner
espoliat de la butxaca de qui pensava que era seu. Noteu que, al
contrari, la paraula “preu” té
una connotació més amable: diner tret de la butxaca en contrapartida, que si s'ha
pagat és que allò adquirit s'ho valia. Més encara: si no resulta
cert, hom s'ho calla, com a equivocació singular i pròpia. Tot el contrari amb l'impost: el que es finança no sol ser identificable, i sempre hi ha un
exemple de malbaratament d'una despesa pública que faci per una blasfèmia. Ser conscients d'això ve a compte de la necessitat
avui de revisar què
(i com) estem gravant, què estem finançant
i com així afectem el benestar de la gent. Ben segur que un
estat, i si
es pretén de nova planta en
particular, ha de recaptar per fer possible un conjunt de serveis; serveis que hem d'haver
avaluat d'antuvi i constatat que “valen la pena”. Però
què i com
gravar no és innocu: fer tributar la renda és diferent que gravar el patrimoni. Gravar el consum té efectes diferents segons busqui
rescabalar un dany a tercers o simplement recaptar molt, de manera relativament
fàcil. Gravar l'ús d'un bé és diferent de taxar la
seva tinença. I anem ja acotant: no és el mateix gravar una megaplusvàlua d'uns pocs en el
moment que es produeix que anar esmicolant amb cotitzacions i retencions les rendes del
treball esforçat de molts que lluiten per arribar a final de mes.
Identificar el guany en el moment en què emergeix el megaric,
aplicar contingentment un superimpost quan aflora l'astroplusvàlua, i
oblidar-se de gravar menors rendes d'estalvi
Com hem dit, una nova fiscalitat requereix
en primer lloc garantir que la despesa que es finança valgui socialment la
pena. El benestar important és el de la gent i
no dels treballadors de l'Estat, i a la gent el que li importa és el benestar residual: el que li queda després de saber el que
ha costat guanyar uns diners. Aquest es concreta en la renda disponible
després de pagar impostos per a fruir d'altres coses que ell
particularment valora, tenint en compte les que l'estat li subministra
col·lectivament. No hi ha en
aquest sentit valoració possible de la despesa social sense
saber en què es
materialitza, com i per a qui es gasta, i com aquesta es
finança. Vist
el que veiem, és temps, per tant, de repensar el
què i com gravem, molt marcat en la seva
incidència per qui ho guanya, com ho guanya, la manera en què s'ho gasta i quines capacitats té d'eludir impostos. Tot això roman sovint fora de les exigències més
bàsiques de l'equitat horitzontal, de tractar igual els iguals, i de l'equitat
vertical, de
fer-ho de manera diferent per als desiguals.
Aquesta
constatació em permet definir el ric com aquell qui no paga impostos.
I és que té
tants diners que el cost que li suposa instrumentar tota una enginyeria fiscal per eludir la tributació continua essent menor que el que
s'estalvia, tal és la quantia que escaqueja.
Anem ara als megarics. Són
molts ja els analistes que identifiquen que la creixent desigualtat que registra el món
procedeix de com es generen amb la globalització les megarendes. Uns pocs, per talent, llestesa, oportunisme o el que sigui,
concentren avui guanys estratosfèrics. Uns pocs arramben amb quasi tot!
Solen procedir de guany de capital (ni que sigui del seu capital propi,
l'humà) que es fa explícit sobretot en el moment de la transmissió, liquidació, venda o
subrogació. Són els apples,
gates, facebooks, messis, twitters que a canvi del contracte que transmeten els seus
drets produeixen xifres astronòmiques. A petita escala es
calcula que variacions de productivitat del 5% poden
arribar a multiplicar el guany per deu. Doncs vinga. Aquest pot ser el gran moment de la nova
fiscalitat: en la transmissió del capital, que el fa fiscalment més
tractable que perseguint retencions mensuals. I a tipus impositius elevats: ni amb taxes del 70% dels valors liquidats, les xifres resultants dels
traspassos patrimonials, megaplusvàlues gravades, es podran considerar guanys minúsculs. A més, la supervaloració que obtenen aquests astres de la pilota,
de les noves
tecnologies o dels negocis especulatius no deixa de procedir d'una
acció col·lectiva: la de l'admiració que els rendim, de l'ús que en fem o de la
demanda de la qual s'aprofiten. Notem
que la proposta no és contra el talent ni l'ús i fruïció de modes o
innovacions. Es
basa en l'acceptació que pugui mostrar qui ha d'ingressar amb una venda o amb
un contracte de drets, que potser no seran, posem per cas, 80 milions sinó
només 30! És encara 30 una barbaritat, i aquells 50 hauran permès finançar mínimament uns serveis públics
col·lectius i alleugerir la càrrega de molts d'altres contribuents. Menys fundacions
per tant de megarics, i més impostos.
En resum,
identificar el guany en el moment en què emergeix el megaric,
aplicar
contingentment un superimpost quan aflora l'astroplusvàlua,
i oblidar-se
un poc després de gravar menors rendes d'estalvi i patrimoni guardat, pot ser
un pacte prou acceptable.
Guillem López Casasnovas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada