Sense comentaris
Eduard Voltas. El
poder
"Els que tradicionalment han tingut el monopoli del poder estan
desconcertats. Encara són poderosos, però les tècniques tradicionals no
funcionen"
per Eduard Voltas 2 d' Octubre 2015
Cal aixecar la
vista i observar el camp de batalla: vivim una duríssima pugna pel poder. Pugna pel poder entre Catalunya i Espanya
com a subjectes de sobirania. Pugna pel poder dins de Catalunya entre les elits
tradicionals i les classes mitjanes i populars. I pugna pel poder, molt dura
també, dins de cada bloc ideològic. Estem decidint qui mana aquí.
Les hostilitats van començar fa quatre o cinc anys (gran manifestació contra el TC al 2010, moviment dels indignats al 2011) i de moment les forces del canvi -del canvi històric, no de l'alternança- van guanyant. Guanyen la batalla ideològica perquè marquen l'agenda política, i guanyen la batalla política perquè estan conquerint les institucions. Simplificant molt (però no tant): els acampats de la plaça Catalunya van conquerir l'ajuntament de Barcelona al maig, i els manifestants de la Meridiana van conquerir el Parlament de Catalunya diumenge passat.
Els que tradicionalment han tingut el monopoli del poder estan desconcertats. Encara són poderosos, però les tècniques tradicionals no funcionen. Un nombre creixent de ciutadans sembla haver perdut la por. Insinues una intervenció de l'exèrcit i la gent se'n fot. Amenaces amb la volatilització dels estalvis i la gent obre compte als bancs que no amenacen. El gran diari de Catalunya fa campanya massiva per un partit i aquest partit queda fora del Parlament. La gent, simplement, ja no obeeix.
Aquella cosa sense forma definida que va començar fa cinc anys ha pres cos a les institucions. Les mobilitzacions populars, totes, han aconseguit alterar significativament la relació de forces. Som en el clímax de la pugna amb el poder establert i lògicament les forces del canvi viuen tensions internes. Però han arribat fins aquí precisament perquè són complexes i representen molta gent molt diferent. S'equivocaran greument si no entenen que, malgrat les diferències, es necessiten imperiosament. I l'establishment està esperant aquest error.
Les hostilitats van començar fa quatre o cinc anys (gran manifestació contra el TC al 2010, moviment dels indignats al 2011) i de moment les forces del canvi -del canvi històric, no de l'alternança- van guanyant. Guanyen la batalla ideològica perquè marquen l'agenda política, i guanyen la batalla política perquè estan conquerint les institucions. Simplificant molt (però no tant): els acampats de la plaça Catalunya van conquerir l'ajuntament de Barcelona al maig, i els manifestants de la Meridiana van conquerir el Parlament de Catalunya diumenge passat.
Els que tradicionalment han tingut el monopoli del poder estan desconcertats. Encara són poderosos, però les tècniques tradicionals no funcionen. Un nombre creixent de ciutadans sembla haver perdut la por. Insinues una intervenció de l'exèrcit i la gent se'n fot. Amenaces amb la volatilització dels estalvis i la gent obre compte als bancs que no amenacen. El gran diari de Catalunya fa campanya massiva per un partit i aquest partit queda fora del Parlament. La gent, simplement, ja no obeeix.
Aquella cosa sense forma definida que va començar fa cinc anys ha pres cos a les institucions. Les mobilitzacions populars, totes, han aconseguit alterar significativament la relació de forces. Som en el clímax de la pugna amb el poder establert i lògicament les forces del canvi viuen tensions internes. Però han arribat fins aquí precisament perquè són complexes i representen molta gent molt diferent. S'equivocaran greument si no entenen que, malgrat les diferències, es necessiten imperiosament. I l'establishment està esperant aquest error.
Antonio
Baños, un dels nostres
PER david fernàndez
Diumenge, 4 d'octubre del 2015
Que l'Antonio Baños, com l'Ovidi Montllor, és
un equilibrista de la vida, de multioficis polivalents i acreditada precarietat
és una obvietat que opera com a mirall-país. Precari a la deriva, sí, com una
generació sencera de joves matxucats per un futur incert i gris que, malgrat
tot, fa molt de temps -als ja precaris 90- van decidir revoltar-se. Aleshores
el Poder mirava sempre a una altra banda i ningú escoltava el que es coïa als
barris. Que és català de tota la vida ho ha reivindicat sempre als quatre
vents: és a dir, amb els quatre avis arribats d'altres latituds quan fugien a
la recerca d'un lloc al món. Una memòria baluard que li confereix un triple
orgull: de barri, de classe i internacionalista. ¿Baños, "loco de la
pradera", com va dir dimarts passat el president de Petronor? No. No
pas.
José Antonio Zarzalejos, guarda de corps del règim per
antonomàsia, ho té força més clar: "Radical, culte i irònic". Així
el definia dilluns passat. I així és. Zarzalejos avisava: poca broma, que va de
debò. I Baños mai no enganya: desarma. Així és també l'Antonio: autèntic.
Periodista lliure de gluten i escriptor dialèctic sense transgènia, elegantment
disruptiu, l'hem conegut sempre igual. De 'tutti bianchi' antiglobalitzador a
Gènova i pur rock'n'roll amb Los Carradine, passant per documentat
economista crític -'La economía no existe' (2009) o 'Posteconomía'
(2012)-, multicol·laborador a peça en diversos mitjans o articulista dotat, com
recorda la seva 'Guia pràctica de l'expulsió catalana de l'euro' (2012).
INSUBMÍS QUOTIDIÀ
Anticapitalista de barri, veí contra la troica i
independentista de la Meridiana, en Baños és, abans que res, un resistent urbà,
un insubmís quotidià, un lluitador nòmada. Un resistent íntim: heterodox,
generós, irreverent. El seu llibre La rebel·lió catalana (2013), de
recomanada lectura, és una de les millors cròniques de la tectònica
sociopolítica del procés, que Baños ha definit com una revolta democràtica
antioligàrquica: afartats que molts pocs decideixin sense escrúpols per tota la
resta i que a sobre decideixin que a tots, menys a ells, ens anirà pitjor.
Sense carnet ni partit, ni déu ni amo, però cupaire d'ànima
i arrel, l'Antonio -no sé ni com ni per què- sembla aterrat directament de
l'escola grecoclàssica dels cínics: no té un duro, desborda sentit de l'humor
per sobreviure i exigeix una crítica radical al desordre realment existent.
Estendrà la ma per la merescuda llibertat política d'aquest poble, tancarà el
puny contra qualsevol retallada i encendrà tots els llums i tots els taquígrafs
que trobi. Baños,
seguint l'estela grega, és alhora 'aido' i és 'diké': sentit
de decència i sentit de justícia. I és, sobretot, equip i xarxa. L'equip petit,
de barri, dels 10 de la CUP, neurona comuna i potència col·lectiva, que faran
el possible i l'impossible per continuar avançant, tirant d'independència i a
sortir-nos de la pitjor crisi des del final de la dictadura.
Equip, orquestra roja i sobiranisme social: en Benet
Salellas -la nostra millor defensa-, el feminisme de l'Anna Gabriel,
la crema pastissera antineoliberal d'en Busqueta, l'ecologisme social
d'en Sergi Saladie, la motxilla de memòria de la Gabriela Serra,
el torrent d'en Ramon Usall, la militància d'Albert Botran, la
Mediterrània de les dues ribes de l'Eulàlia Reguant o l''haver-les
vistes totes i de tots colors' d'en Julià de Jòdar.
¿Qui millor, però, que els seus amics de l'underground
cultural barceloní per definir-lo? Al manifest 'Per una política nostra',
on feien pinya per fer-li costat, escrivien: "Perquè és un dels nostres.
Perquè li agrada el rocanrol. Perquè és un periodista sense pèls a la llengua
amb un argumentari de pedra picada. Perquè no té la sang d'orxata. Perquè
necessitem gent que ens representi, que visqui com nosaltres, que ens defensi
amb el seu dia a dia, perquè necessitem polítics propers i de veritat, no
màscares hipòcrites amb rendes 10 cops més altes que les nostres. Per acabar-ho
d'adobar, en Baños té sentit de l'humor. Molt. I això és el que ens fa falta:
una mica d'alegria, de guspira, d'arravatament. L'humor és revolucionari i és
el blindatge perfecte per anar a la batalla relluent: els principals atacs que
et pugui fer l'adversari torracollons ja els has assumit tu d'avançada i te
n'has rigut a cor què vols".
BILLY BRAGG CASOLÀ
Així, tal qual, és el repertori Baños. Que petoneja de
meravella. El nostre antithatcherià Billy Bragg casolà: 'waiting for the great
leap forward'. Esperant -fa tant de temps- el gran salt endavant. Un
entre tants, que diria Vicent Andrés Estellés. De totes i tots, com li va
respondre a Ana Pastor, les que hem vingut -avui, ara i aquí- a
(re)fundar la república. L'Antonio, que lluita rient i riu lluitant. Perquè per
a tristos, ja hi són ells, les seves vergonyes i les seves crueltats. I la crua
realitat que Baños desobeeix cada dia. Sense demanar permís. Sense demanar
perdó.
Per: Andreu Barnils
Mas, la
CUP i l’impossible
Diumenge 4.10.2015 06:00
Hem guanyat amb el 48% dels vots i ara resulta que la s’han de posar d’acord. Ui sí, quin drama.
Quins nervis. Doncs aquest article està pensat per qüestionar que amb un 48% és
impossible declarar una DUI, i
que Mas i la CUP no es posaran
d’acord.
Sobre la DUI vull recordar que no som els primers
que ens hem trobat en aquesta situació. El Sinn Féin, l’any 1918,
va guanyar les eleccions a Irlanda amb el 47% dels vots i va declarar immediatament
una DUI.
Ara són un país lliure. Per tant, jo la DUI no la descartaria en cap cas per
impossible. Si de cas, la descartaria per no recomanable: Irlanda es va partir
en dos tot just després. Passaria el mateix a casa nostra? No ho sé. Però sí que sé que
una cosa és impossible, i l’altra ‘no recomanable’.
Mas i la CUP. El sistema, i l’antisistema. Per alguna
gent aquest pacte és impossible, com ho és declarar una DUI amb el 47%. Doncs la història els torna a
desmentir. Fa molts anys, és cert, Josep Tarradellas (ERC) i els anticapitalistes de la CNT van arribar a un acord. Govern i anticapitalistes jugant al
mateix joc. En
concret van pactar col·lectivitzar les indústries catalanes. Poca broma.
Aquesta sintonia no veig perquè no pot tornar a passar. Es
tracta d’aprofitar el moment. Les oportunitats que ens brinda el moment. I
m’explicaré.
Mas i
Isidre Fainé no tenen bona sintonia. Ho sé per l’entorn de Mas. A Mas mai no li ha
agradat el xantatge rebut. ‘Tracta’m bé o trasllado la seu de “la Caixa” a Madrid’.
Fa anys que Fainé juga a aquest joc tan desagradable. No ve d’ara. A
banda, Mas i Fainé no connecten per una qüestió de pell. Coses que passen
… i que la CUP podria
aprofitar. Suma-li ara que la Caixa,
com altres, va signar el vergonyant comunicat. Resumint: Mas sap perfectament que Catalunya necessitarà
un banc per a fer la desconnexió, i que aquest banc no pot ser “la Caixa”. Per posar un exemple on Mas i la CUP coincideixen, penso jo.
Jo no sé quants votants de la CUP se sentirien enganyats si Artur
Mas és president a canvi de treure’ns de sobre un dels bancs que enganyen
àvies, i s’alien amb Rajoy, i prepara la banca de la desconnexió. Jo no sé quants votants de Junts pel Sí se sentirien enganyats si Artur Mas no és president, a canvi d’accelerar el procés amb
la CUP més pel mig, i els espavilats
de CSQP més de cara.
No hi ha res impossible. Si
de cas, descartable.
Crònica, Col·lectiu Joan Crexell, 27-S, Procés
El col·lectiu Joan Creixell felicita les forces sobiranistes
pels resultats del 27-S i creu que ja no hi ha pas enrere possible, i que els
resultats, a pesar de l'ofensiva per terra, mar i aire de l'Estat, utilitzant
mitjans legals (segons les seves lleis) i també inconfessables, no han pogut
aturar la voluntat de la Catalunya multiclassista que vol esdevenir un Estat
normal en una Europa de tots.
Barcelona · Ja amb una certa fredor per les hores passades,
el nostre col·lectiu també creu que caldria haver fet més pel que fa a la
coincidència i complicitat que s'hauria d'haver fomentat entre tots els
sobiranistes. Interessos de classe d'uns i dels altres, de models socials, i de
capacitat de risc, així com la participació de determinats personatges que han
estat incapaços de crear l'ambient, la confiança i el convenciment que aquestes
eleccions no eren més que un substitut d'allò que volíem fer: exercir el dret a
l'autodeterminació. Una vegada més, hem fet un experiment.
L'enemic és a casa, i és la prepotència, la intransigència i
les actituds miserables i els xantatges que, moltes vegades, han posat en
perill tot el procés"
Ha guanyat la bona gent i han perdut els enemics de la
nostra llibertat, però també han perdut aquells que volien instrumentalitzar la
jornada electoral en una direcció o una altra.
Tribuna.cat té en marxa des de fa unes setmanes un equip que
està treballant en passar comptes dins de casa per tal de fer descavalcar del
procés persones i maneres de fer que no fan sinó entorpir-lo. I com hem dit
tantes vegades, no és precisament l'Estat i els seus aparells i clavegueres els
que més entorpeixen, ja que sovint ens impulsen amb la seva poca destresa.
L'enemic és a casa, i és la prepotència, la intransigència i
les actituds miserables i els xantatges que, moltes vegades, han posat en
perill tot el procés.
La primera batalla l'hem guanyat: el 27-S. Ara ens cal
preparar la nova batalla, reestructurant les nostres forces, fent neteja a
fons, amb un Estat major que sigui el que tantes vegades ens han promès: els
millors"
No podem trair els més de dos milions de catalans i
catalanes que tenen una gran esperança i una gran il·lusió per poder viure en
el seu propi Estat, amb totes les conseqüències. I no volen seguir demanant
permís a ningú, ni per equivocar-se. Però això requereix desconnectar-se
d'Espanya i del seu projecte, no pas de la seva gent.
Hem de canviar de xip i de persones. Ara sí que toca
construir un Estat. Arriscar-se i donar prioritat als sectors socials del
nostre país que pateixen la crisi i la manca de serveis per culpa
primordialment de l'espoli fiscal, però també per la manca de destresa i per
actituds miserables de persones, polítiques i estratègies de les nostres
institucions.
La primera batalla l'hem guanyat: el 27-S. Ara ens cal
preparar la nova batalla, reestructurant les nostres forces, fent neteja a
fons, amb un Estat major que sigui el que tantes vegades ens han promès: els
millors. Però aquesta vegada de veritat.
El país, el projecte i el procés no poden dependre ni d'una
opció política, ni d'una persona, ni de dues, perquè el que anem a fer és molt
més important que tot això.
ANTONI BASSAS De conflicte, cap, estimat Joan
Manuel
Actualitzada el 04/10/2015 23:08 Contingut Premium
Entrevistat per Jorge Ramos, el periodista de referència entre els
hispans dels Estats Units, Serrat
va exposar la seva coneguda posició: “La independència no li convé a Catalunya”. Ramos li pregunta si no creu que això el posa en conflicte
amb el 47,7% del sí, i Serrat contesta: “Segur que em posa en conflicte amb aquestes
persones, que d’altra banda jo respecto”. Doncs jo m’atreveixo a
afirmar tot el contrari: que segur que no el posa en cap conflicte. No només per
l’afecte i el respecte de sempre a un artista extraordinari, sinó perquè a
Catalunya el procés ha generat debat però no conflicte.
El conflicte el deixem per
als que han abocat tones d’amenaces i han promogut boicots sobre els que no
pensen com ells. No, estimat Joan Manuel, amb tu, aquí, de conflicte, cap.
DIETARI VV
Els resultats electorals tenen
repercussions a Barcelona 5/10:
VICENÇ VILLATORO
04/10/2015 18:10
DIETARI VV
Segueix-me
Municipals, vull dir. El mal resultat de Catalunya Sí que es
Pot, per sota del que havia tingut Iniciativa, té efectes sobre el mapa polític
de la capital. Barcelona en Comú va arribar al govern municipal com l’avançada
d’una onada. A les eleccions catalanes aquesta onada no ha continuat. Falta
veure a les espanyoles. Barcelona en Comú era com una patrulla avançada d’un
exèrcit, a la qual es va encomanar que conquerís una posició difícil a l’altra
banda de la línia de front. Després ja arribaria el gruix de l’exèrcit.
Barcelona en Comú se’n surt, conquereix amb penes i treballs aquesta posició,
l’ha de defensar amb relativament pocs efectius... i l’exèrcit que havia
d’arribar no arriba. I potser no arribarà. Llavors, sense esperar-lo, Barcelona
en Comú s’ha d’espavilar a defensar tota sola la posició conquerida, en una
clau ja només local. Ho pot fer encastellant-se rere una muralla, barallant-se
amb tothom, resistint el setge. O ho pot fer buscant ponts i pactes amb els de
fora, encara que això els allunyi molt de l’exèrcit del qual han sortit, i que
no arribarà. A veure què passa a les espanyoles. Però em fa l’efecte que
l’olfacte polític de l’alcaldessa ja ha considerat la segona estratègia.
9
Mantenir la iniciativa. L'editorial
d'Antoni Bassas
Actualitzada el 05/10/2015 14:00 Contingut Premium
vídeo
BON DIA
Superats pel calendari, la manifestació massiva de l’11-S,
la intensitat diària de la campanya electoral –amb l’amenaça de la por,
igualment diària–, l’emoció d’una nit electoral de victòria del ‘sí’ però no
prou... el procés sembla haver abandonat el carrer per tornar ara a les
trinxeres polítiques, a aquella mena de combat quiet, polític, cadascú a la
seva nova posició guanyada el 27-S, l’independentisme mirant de fer servir la
majoria absoluta al Parlament, l’unionisme assegurant que res no ha canviat.
Aquesta serà una setmana de negociacions per la investidura
i la legislatura entre Junts pel Sí i la CUP, mentre creix la urgència
d’ocupar-se del front espanyol, perquè d’aquí a dos mesos ja tornarem a estar
en campanya electoral.
On som després del 27-S és una pregunta vigent, una setmana
després, i dues entrevistes d’aquest cap de setmana ens donen respostes
il·luminadores.
TV3 ha entrevistat l’ex primer ministre escocès Alex
Salmond, que afirma que el resultat del 27-S obliga a fer un referèndum.
Normal: Salmond sap que a Escòcia, amb menys suport que a Catalunya, van
aconseguir una consulta vinculant acordada amb Londres. Hi ha una frase
significativa de l’entrevista. Diu Salmond: “A Escòcia vàrem tenir un procés
sense resultat –perquè va guanyar el ‘no’–, i a Catalunya heu tingut resultat
sense procés”, perquè sense pactar-ho amb Madrid, Catalunya ha celebrat una
mena de referèndum que l’ha posat definitivament a l’agenda internacional.
Per cert, alguna vegada havíem comentat aquí com el govern
escocès no volia comparar-se amb el cas català –ells tenien un acord amb
Londres–, i ara, en canvi, es mullen amb Catalunya fins al punt d’oferir-se de
mitjancers. Per què? Perquè Escòcia vol tornar a ser consultada i necessita el
reconeixement del dret a decidir de Catalunya per mantenir la tensió. Ja ho hem
dit moltes vegades: els estats no tenen amics i enemics, tenen interessos.
I l’altra entrevista va ser amb el líder del PSOE, Pedro
Sánchez, a ‘La Vanguardia’, on va negar-se a reconèixer Catalunya com a nació,
tot i els reiterats intents dels entrevistadors. Saben que el PSOE defensa una
reforma de la Constitució, però ahir va quedar clar quin seria el límit, i que
en la qüestió de convertir Espanya en un estat plurinacional, el PSOE no va
gaire més lluny que el PP.
És una resposta transcendental, perquè aclareix, per si algú
no ho sabia prou, que de les pròximes eleccions espanyoles, Catalunya no pot
aspirar a cap ‘upgrade’, a cap millora que ella mateixa no es guanyi. Que
Catalunya s’ha de buscar la vida, com ha fet fins ara, si vol millorar el seu
estatus polític, financer i la situació social i econòmica dels catalans.
Si el 27-S ha donat algun resultat, ha estat i ha de ser el
de permetre que la iniciativa política continuï en mans de Catalunya.
ACTUALITZADA EL 04/10/2015 18:10 CONTINGUT PREMIUM
Les últimes dades
facilitades pel Banc d’Espanya permeten constatar que l’economia espanyola està
patint una desacceleració després de més d’un any d’experimentar una fase
d’expansió. Així, en el tercer trimestre d’aquest any el PIB espanyol ha
crescut un 0,8%, enfront de l’1% del segon trimestre i del 0,9% del primer.
Si bé el Banc d’Espanya manté les seves previsions de
creixement per al 2015 (3,1%) i el 2016 (2,7%), adverteix que s’ha incrementat la incertesa
a causa del deteriorament de l’economia mundial. L’FMI ja ha advertit que el 2016 el creixement mundial serà més baix que el
d’aquest any. Les causes provenen principalment de l’alentiment de l’economia
xinesa i de la caiguda dels preus de les primeres matèries, que perjudica els
països productors i emergents, com ara el Brasil i Rússia.
En conseqüència, el Banc d’Espanya considera que el sector
exterior tindrà un comportament negatiu, i basa les seves previsions de
creixement de l’economia espanyola en el bon comportament de la demanda interna
per l’augment de l’ocupació, la baixada de preus i impostos, i la millora de les
condicions de finançament gràcies als baixos interessos.
Però la pregunta és si tot això es consolidarà. Han augmentat els riscos que aquest escenari no es
compleixi. Hi ha incertesa. Fiar-ho tot al creixement de la demanda interna té
riscos. El creixement només es consolidarà quan es basi no en l’augment del
consum sinó en el de la inversió i la productivitat.
L’escenari descrit pot tenir conseqüències en les finances
públiques. En la mesura que l’increment d’ocupació no sigui l’esperat, el creixement
de l’IRPF pot ser menor. També si el
consum creix menys del previst se’n ressentirà la recaptació de l’IVA. A més a més, la reforma de l’impost de societats és molt segur que
condueixi a una disminució dels
ingressos per aquest impost. En aquest sentit, les previsions d’ingressos
que conté el projecte de pressupostos generals de l’Estat (PGE) són massa optimistes si es tenen en compte les qüestions
esmentades.
Així mateix, on hi poden haver tensions financeres és en el
sistema de la Seguretat Social. Ho
va advertir la setmana passada l’Airef
(Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), un ens creat pel govern
espanyol per vetllar per la sostenibilitat de les finances públiques. No sembla
plausible que les cotitzacions creixin a una taxa del 6,7% com
preveuen els PGE per al 2016. La baixa inflació i la devaluació interna
que ha afectat els salaris disminueix la recaptació per cotitzacions, que no es
veu compensada per les xifres favorables d’ocupació i afiliació. Així, la taxa de creixement que estan tenint
enguany les cotitzacions ja és molt inferior a la prevista en els PGE del 2015, i el mateix passarà el 2016.
Aquest comportament agreujarà la davallada del Fons de
Reserva de la Seguretat Social en pocs anys a causa de la crisi, ja que s’està
utilitzant per cobrir els dèficits del sistema de pensions. Aquest Fons ha
passat de tenir un valor de 66.815 milions d’euros el 2011 a 41.634 a finals
del 2014.
Totes les qüestions anteriorment apuntades dificultaran que
es compleixi l’objectiu de dèficit recomanat per la Unió Europea a Espanya. La UE assigna
el nivell de dèficit global de tot el sector públic, i el govern espanyol el
distribueix entre els diferents nivells d’administració pública.
Aquest any és possible que l’administració central compleixi
l’objectiu de dèficit, establert en el 2,9% del PIB, però no pas l’administració de la Seguretat Social, on és del 0,6%. El compliment es fa encara més difícil per al 2016,
quan els objectius són del 2,2% i del 0,3% del PIB,
respectivament.
Aquesta conjuntura també fa més
difícil que el govern espanyol relaxi els objectius de dèficit de les
administracions territorials, en particular el de les comunitats autònomes, si
no és que les eleccions generals porten a la Moncloa un govern que canviï
l’actual política fiscal territorial. És sabut que el govern espanyol ha
aconseguit reduir el dèficit públic a costa de les administracions territorials, a les quals
assigna uns objectius pràcticament impossibles
de complir. Si aquest any l’objectiu de
dèficit de les autonomies ja és excessivament reduït, del 0,7% del PIB, l’any vinent encara és pitjor, d’un 0,3%.
La Generalitat de Catalunya, malgrat haver fet un gran esforç
per reduir el nivell de dèficit públic, ha incomplert reiteradament els
objectius establerts, ja que en cas contrari hauria posat seriosament en perill
l’estat del benestar. El president
Mas deia fa pocs dies que havien “desobeït” l’Estat
no complint els nivells de dèficit imposats pel govern espanyol. Crec que el
nou govern català que es formi pròximament haurà de seguir “desobeint”,
si es vol garantir un nivell de serveis públics adequat i de qualitat
per als ciutadans catalans.
El problema per al nou govern de la Generalitat serà com
finançar aquest dèficit, ja que el sistema de finançament autonòmic i la
política del govern espanyol, amb accions com ara l’anul·lació de l’impost
sobre dipòsits bancaris, ofega reiteradament les seves finances. Per tant, se seguirà donant la paradoxa que la Generalitat haurà de seguir
finançant-se a través del FLA, ja que no té accés als mercats. És a dir, part dels impostos que paguen els catalans
els hauran de recuperar mitjançant aquest sistema que depèn de la voluntat
política del govern que ocupa la Moncloa.
Per tant, cada vegada és més necessari que, com més aviat
millor, el govern de Catalunya pugui deixar de dependre del govern espanyol i
abandonar les polítiques de retallades que li han imposat. I això vol dir poder
desconnectar-se de l’estat espanyol i proclamar la independència de Catalunya.
CARLES CAPDEVILA L’argument més patètic contra la
independència
Actualitzada el 04/10/2015 19:28 Contingut Premium
I AQUÍ
Segueix-me
260x242 La Via Lliure a la Meridiana
/ FRANCESC MELCION La Via Lliure a la Meridiana / FRANCESC MELCION
La Via Lliure a la Meridiana / FRANCESC MELCION
UN DELS ARGUMENTS més rucs contra la independència diu que
el procés no pot avançar perquè està dividint el país. No només és patètic, de
vergonya aliena, d’indigència intel·lectual. És una aberració democràtica,
perquè parteix de la base que els que no la volen tenen més drets que els que
la volen. Per no fer enfadar els que desitgen continuar a Espanya, els que se’n
voldrien anar s’han de resignar a quedar-s’hi. Voler canviar és dividir. Per
pietat als pobrets immobilistes cal renunciar a un futur millor.
N’hi ha prou recordant que va ser Aznar el profeta que va
augurar que abans es trencaria Catalunya que Espanya. I que el seu deixeble
Fernández Díaz s’hi va lluir, entre informe fals i guerra bruta, volent fer
llastimeta sobre els dinars de Nadal amb cunyats enfrontats. Un argumentari que
neix en aquests cervells no pot donar per gaire més. Malgrat tot, gent
presumptament intel·ligent de partits presumptament més moderats, o fins i tot
presumptament progressistes, repeteixen la cantarella amb alegria, sense que
els caigui la cara de vergonya ni res.
Catalunya, com tots els països, té massa divisions. Els que
no tenen papers i els que en tenim, els pobres i els rics, els aturats i els
que encara tenen feina, els sotmesos a la precarietat i els que encara no, els
explotats per les màfies i les persones lliures, els desnonats i els que tenen
pis, els nens que només tenen un àpat garantit al dia i els que en tenen
quatre.
Qui estigui preocupat per la divisió del país que es posi a
treballar per les fronteres més greus, les socials, les econòmiques, la
desigualtat d’oportunitats, la pobresa infantil. I si no, que calli per sempre.
Marta Lasalas
Si avui és dijous, això és Bèlgica!
18 SETEMBRE 2015
Jean Claude Juncker i Margaritis
Schinas
A començaments dels anys 70 va triomfar als cinemes una
comèdia nord-americana que parodiava els viatges organitzats amb què ciutadans
estatunidencs recorrien tota Europa en un parell de setmanes. Els protagonistes
de la pel·lícula, atabalats per la sobredosi de monuments i museus que incloïa
el seu frenètic periple, necessitaven repassar el programa per saber a quina
ciutat eren. Si avui és dimarts, això és Bèlgica, era el títol del
film, que es va acabar convertint en un clàssic.
De sobte, la campanya catalana s’ha vist abocada a un tour
operator similar. Mentre les diferents caravanes electorals traginen
candidats amunt i avall, l’executiu de Rajoy, amb la col·laboració del govern
de la Generalitat, ha projectat el 27S al món.
L’agenda catalana, no obstant, no coincideix amb el
calendari dels turistes de la pel·lícula i el torn de Bèlgica ha caigut en
dijous i no en dimarts.
Ha estat just en el moment en què s’ha preguntat sobre
aquest tema en la roda de premsa diària del portaveu de la Comissió Europea, Margaritis
Schinas.
La cosina de Trillo
El portaveu coneix prou bé el debat català, atès que està
casat amb Mercedes Alvargonzález, una espanyola, militant del PP, que treballa
de cap de gabinet del president del grup parlamentari del PP europeu i és cosina
germana de l’exministre Federico Trillo.
“Si part d’un Estat membre esdevé independent deixa de ser
part de la UE, passa a ser un tercer estat, i els tractats europeus deixen de
ser-li d’aplicació”, ha explicat Schinas.
La reflexió conclou que una nova regió independent es
convertiria de facto en un país tercer respecte a la Unió i
“pot sol·licitar el seu ingrés”. El mateix Schinas s’ha encarregat de recordar
que aquesta és la posició expressada des del 2004 per Brusel·les.
La Comissió havia assegurat repetidament que no es podia
pronunciar oficialment sobre aquest tema sense una petició en aquest sentit de
l’Estat afectat. Schinas, però, no ha concretat si l’Estat espanyol ha fet cap
consulta formal ni si la sortida del territori afectat es produiria de forma
automàtica. Això no obstant, en plena cursa del 27S, aquesta declaració s’ha
convertit en el hit de la jornada.
De Washington a Brusel·les
La campanya ha girat, de sobte, els ulls cap a Brussel·les.
Ho ha fet, després que dimecres va tocar Washington. Aleshores va ser el
president Obama qui, amb Felip VI assegut al costat, va dir allò d’una “strong
and unified Spain”, que no només ha provocat debats polítics sinó també
filològics. D’entrada perquè la traductora ho va interpretar malament i el
ministre Margallo es va haver d’afanyar a demanar que es fes el matís pertinent
als periodistes.
Prèviament –la setmana passada- havien estat la cancellera
alemanya Angela Merkel i el primer ministre britànic, David Cameron, els qui
s’hi havien pronunciat. Tots per expressar la complexitat que aquest procés
comportaria per a Catalunya. Tots després que, tant des del ministeri
d’Exteriors com des la Moncloa, s’hagin intensificat les gestions en les quals
ha intervingut el mateix president Rajoy, a banda, evidentment, del seu cap de
gabinet, el diplomàtic català Jorge Moragas.
L’avís de Margallo
Res és improvisat. El mateix Margallo, durant la
recepció a la casa de l’ambaixador espanyol a Washington, després de la
reunió entre el Rei i Obama, va avisar,els periodistes: “dijous en tindran una
altra”. I així ha estat.
No va ser l’única cosa que va dir. També va desafiar: “No hi
ha res de franc en aquest món”. Una reflexió que als periodistes presents els
va fer pensar en recents acords tancats amb el Estats Units com el que afecta
la base de Morón, a Cadis.
La Generalitat també ha actuat. El secretari general
del Diplocat, Albert Royo, ha exposat la situació del procés català en una
xerrada al Parlament Suec a la qual ha assistit el cònsol espanyol, que ha
intervingut per deixar clar que Espanya no permetrà un referèndum.
Dimarts, en plena campanya, el responsable de la política
exterior, Roger Albinyana, va anar a explicar el procés al parlament belga.
Prèviament, el govern ha desfilat per les Cambres de Dinamarca, Irlanda,
Uruguai i Paraguai, així com pel subcomitè d’Afers Europeus de la Cambra de
Representants dels Estats Units.
Pel govern Rajoy, els pronunciaments d’alguns dels màxims
responsables de la política mundial donant suport a les seves tesis són un
triomf de la diplomàcia espanyola. Per a les candidatures sobiranistes, tot i
admetre l’impacte que poden provocar entre els votants indecisos, representen
el reconeixement més explícit que aquestes eleccions són un plebiscit sobre la
independència de Catalunya.
Conclusió: Tots contents.
Debat amb morbo
Veient el panorama, no pot sorprendre ningú que el debat amb
més morbo de la campanya sigui el que enfrontarà la setmana vinent el ministre
José Manuel García Margallo amb el candidat número cinc de Junts pel Sí i líder
d’ERC, Oriol Junqueras. A les files populars ha provocat inquietud la irrupció
del ministre en plena campanya, fins el punt que el cara a cara ha estat a punt
de suspendre’s.
El cap de la diplomàcia espanyola s’ha guanyat certa fama
d’imprevisible després que les seves declaracions en relació al procés català
oscil·lin entre el surrealisme de vaticinar que Catalunya es quedarà vagant per
l’espai, fins a propostes més pragmàtiques com la de reformar la Constitució,
que van aixecar crítiques en el si del govern espanyol.
El qui no està tan feliç és el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, que ha rebutjat
amb contundència la proposta del
Cercle d’Economia d’organitzar, en
cas d’una victòria dels partidaris de la independència, un referèndum legal i
pactat.
“No hi haurà referèndum
legal, pactat i acordat amb el govern d’Espanya, amb el de Mariano Rajoy per
descomptat, ni amb cap altre perquè ho impedeix la Constitució”,
ha assegurat el ministre en declaracions a RNE.
José Antonio
Sorolla
La hoja de ruta de Mas y Junqueras, en punto muerto
Periodista
El "mandato
democrático" que buscaba el independentismo en Cataluña se ha quedado a
medias, con una victoria que solo alcanza la mayoría absoluta con la CUP, lo
que complica la gobernabilidad y el camino hacia la independencia.
Convergència, el partido de Mas, sale muy debilitado del 27-S al pasar de 62
diputados en 2010 a solo 30
Diumenge, 4
d'octubre del 2015 - 12.45 h
El soberanismo
catalán quería un "mandato democrático" para revalidar la hoja de
ruta hacia la independencia. Ya lo tiene, pero no es ni mucho menos completo.
Con los 62 escaños obtenidos por Junts pel Sí (JxS), la lista que se formó con
la agrupación de CDC, ERC y las entidades soberanistas, no se llega ni a la
mayoría absoluta, fijada en 68 diputados, y es imprescindible contar con los 10
diputados de las Candidatures d'Unitat Popular (CUP) para que el proceso no
descarrile. La victoria independentista es indiscutible para gobernar, pero
insuficiente para declarar la independencia.
Quienes durante
estos años tanto se han mirado en el espejo escocés, harían bien en no deformar
las imágenes que en él se reflejan. En Escocia, el Partido Nacional Escocés
(SNP, en sus siglas en inglés), de Alex Salmond, solo obtuvo la mayoría
absoluta en escaños en 2011, cuando logró 69 diputados de un total de 129. A
partir de entonces, y solo entonces, es decir, con el "mandato
democrático" de la mayoría absoluta ya en sus manos, el SNP se empleó a
fondo para conseguir un acuerdo con el Gobierno de Londres para organizar un
referéndum, que se celebró hace un año y que los independentistas perdieron por
10 puntos.
ESCOCIA AL
REVÉS
Aquí, en
Catalunya, se ha querido hacer exactamente al revés. Sin un "mandato
democrático" de las urnas, empujados por la euforia manifestante --ahora
se ha demostrado que los dos millones de la Via Catalana, de la V o de la
Meridiana eran una cifra imposible--, Artur Mas y su Gobierno empezaron
a preparar documentos y planes sobre la "transición nacional",
"estructuras de Estado" y "hojas de ruta" con el argumento
--cierto-- de que el Estado no permitía hacer un referéndum. Pero antes era
necesario ese "mandato democrático" del que se carecía --y que se
obviaba--, el mandato que ahora se ha conseguido a medias.
A medias porque
el plebiscito en que Mas y el líder de ERC, Oriol Junqueras, quisieron
convertir las elecciones autonómicas lo han perdido. Las fuerzas
independentistas (JxS y CUP) sumaron el 47,74% de los sufragios emitidos, menos
de la mitad, y eso es una derrota en votos aunque ahora haya empezado una
operación para apropiarse de los votantes de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) y
de Unió Democràtica (casi 470.000 votos).
Tanto TV-3 como
la prensa independentista han presentado los resultados del plebiscito en tres
apartados: el 'sí' (JxS y CUP), un supuesto 'sí-no' (CSQEP y Unió), a la manera
del 9-N, y el 'no' (Ciutadans, PSC y PP), El intento de apropiación es tanto
más burdo cuanto la coalición CSQEP y todos los que no propugnaban
explícitamente el 'sí' fueron equiparados por Mas durante la campaña electoral
con el PP y con José María Aznar.
La apropiación es
además fraudulenta porque lo que diferencia a Junts pel Sí de la coalición
integrada por Iniciativa per Catalunya (ICV) y Podemos --y también de Unió-- es
que estas dos últimas fuerzas siguen defendiendo el referéndum del
"derecho a decidir", consulta a la que Mas y Junqueras renunciaron al
suscribir la hoja de ruta del mes de marzo pasado.
LA CUP, MÁS
COHERENTE
Esta renuncia es
precisamente el mayor error del independentismo, ya que limita la posibilidad
de alianzas, estrecha el campo soberanista y se aparta del camino seguido en
Escocia --y en Quebec--, saltándose, como dice su jerga, una pantalla para
pasar directamente del insuficiente "mandato democrático" a la
declaración y la proclamación posterior de la independencia exprés, en una
quema de etapas alejada de la realidad.
Pese a su
radicalismo antisistema, la CUP es mucho más sensata y coherente porque no ha
tenido empacho en reconocer que el plebiscito "no se ha ganado", que
es otra forma de decir que se ha perdido, y en admitir que el resultado
electoral invalida la declaración unilateral de independencia (DUI).
Mientras la CUP
afirmaba eso, el portavoz de ERC aseguraba que no era el momento de recuperar
el referéndum del "derecho a decidir" porque "el plebiscito ya
se ha hecho", pero se olvidó de decir que se había perdido. Sin embargo,
el regreso a la demanda del referéndum es una alternativa real si el
independentismo quiere ampliar el campo del sí.
Esos potenciales
votantes del sí se encuentran precisamente entre los que han apoyado ahora a
CSQEP o a Unió, que pueden inclinarse hacia la opción de la independencia sobre
todo si desde el Gobierno del PP o del que salga de las próximas elecciones
generales no se produce ninguna oferta que legitime la tercera vía.
En esas
condiciones, el independentismo tiene aún potencial de crecimiento. Se
equivocan quienes en Madrid --y en Barcelona-- creen que el resultado del 27-S
es una derrota para un soberanismo que habría tocado techo. Casi un 48% del
voto independentista con una participación tan alta (77,4%) no puede
menospreciarse en absoluto.
GOBERNAR, NADA
FÁCIL
Pero, por el
momento, el "mandato democrático" solo sirve para gobernar. Y en este
aspecto las cosas no van a ser tampoco nada fáciles para Junts pel Sí porque la
CUP rechaza la reelección de Mas, el candidato de JxS, aunque fuera de número
cuatro en la lista, y empieza a poner unas condiciones que aúnan el radicalismo
y la extravagancia. Sirva como ejemplo de esta última la idea de que Catalunya
tenga una "presidencia coral" o colegiada integrada por cuatro
personas, en la que Mas podría tener algún papel.
La CUP, que
reniega de Mas porque lo identifica con los recortes sociales y con la
corrupción, está siendo sometida a un bombardeo político y mediático de los
servidores de Mas, que acusan al partido anticapitalista de colocarse en el
mismo bando que el PP y los "enemigos de Catalunya". Mas ya apeló en
la noche electoral a Mariano Rajoy a que aceptase la "victoria de
Catalunya", identificando la nación con su candidatura.
Acabe como acabe
el tira y afloja con la CUP, el balance de Mas y el procés no puede ser más
devastador: ha dividido Catalunya en dos mitades prácticamente iguales, ha
destruido la federación CiU y su partido, CDC; ha fracturado a Unió; ha roto el
PSC, que, pese a la resistencia encabezada por Miquel Iceta, ha
cosechado los peores resultados de su historia; ha causado fuertes tensiones
internas en ICV, y, sobre todo, ha conseguido que el primer partido de la
oposición, Ciutadans, sea una fuerza política no solo no catalanista, sino
antinacionalista, una novedad desde la Transición. Ciutadans, además, ha
desplazado a la izquierda en zonas del área metropolitana y en el barrio más
obrero de Barcelona.
TREINTA
ESCAÑOS
Todo eso para
tener ahora 62 diputados entre CDC y ERC, los mismos que CiU logró en solitario
en 2010, y nueve menos que los que sumaban ambos partidos en la legislatura
recién terminada. De esos 62 diputados, solo 30 son de CDC (20 menos que hasta
ahora), 21 de ERC, que mantiene los mismos, y 11 independientes.
Y, para acabarlo
de arreglar, Mas y su política han provocado que el independentismo se escore
hacia la izquierda, con la conversión de la CUP, que ha ganado en total más de
200.000 votos, en la segunda fuerza en muchas zonas de la Catalunya interior.
Ahora, su presidencia y su Gobierno están en manos de la CUP, lo más opuesto al
Gobierno 'business friendly' que ofreció a los catalanes tras los siete años de
travesía del desierto en la oposición.
"En aquestes eleccions es
tractava de fer l'afirmació més positiva que pot pronunciar una col·lectivitat:
el SÍ a la llibertat"
per Víctor Alexandre
4 d' Octubre 2015
Em sembla que no és cap secret que l'independentisme s'ha
sentit infinitament més còmode que l'espanyolisme en la defensa del seu vot
en aquestes eleccions catalanes. Hi ha diverses raons que ho expliquen, però
voldria remarcar-ne dues. La primera és la immensa força psicològica que té un
SÍ per damunt d'un NO.
El SÍ transmet un munt de sensacions positives relacionades amb l'acord, amb l'harmonia, amb l'avinença, amb la complaença, amb l'amabilitat, amb la receptivitat, amb el moviment, amb el progrés, amb l'acció, amb l'evolució... El NO, en canvi, és esquerp i transmet aspror, rigidesa, tancament, conflicte, hostilitat, autoritarisme, immobilisme, obstrucció, col·lisió, involució... No és estrany que es publiquin tants llibres d'autoajuda per aprendre a dir NO en situacions de la vida diària. La càrrega negativa del NO és tan elevada, que són milions les persones que tot sovint no gosen verbalitzar-lo i que opten pel SÍ per tal de transmetre una imatge receptiva, empàtica i afectuosa de si mateixes.
El SÍ transmet un munt de sensacions positives relacionades amb l'acord, amb l'harmonia, amb l'avinença, amb la complaença, amb l'amabilitat, amb la receptivitat, amb el moviment, amb el progrés, amb l'acció, amb l'evolució... El NO, en canvi, és esquerp i transmet aspror, rigidesa, tancament, conflicte, hostilitat, autoritarisme, immobilisme, obstrucció, col·lisió, involució... No és estrany que es publiquin tants llibres d'autoajuda per aprendre a dir NO en situacions de la vida diària. La càrrega negativa del NO és tan elevada, que són milions les persones que tot sovint no gosen verbalitzar-lo i que opten pel SÍ per tal de transmetre una imatge receptiva, empàtica i afectuosa de si mateixes.
Els partits espanyolistes, per tant, s'han vist obligats
a tastar la seva pròpia medecina, aquella medecina que consisteix a titllar
l'independentisme de reaccionari, de radical, d'extremista, de
nacionalista, d'involucionista i altres perles amb la intenció que el calumniat
es vegi obligat a negar-les. I és que negar una calúmnia sempre és molt més
feixuc que llançar-la. Bàsicament, perquè el calumniador, que té molts menys
escrúpols ètics que el calumniat, necessita dissimular la seva manca
d'arguments recorrent a la desqualificació del qui el posa en evidència.
La segona raó que explica la confortabilitat del SÍ en aquestes eleccions és que es tractava de l'afirmació més positiva que pot pronunciar una col·lectivitat: el SÍ a la llibertat. Qui, que no vulgui passar per absolutista o supremacista, pot negar el dret d'un poble a la seva llibertat? Qui, que es tingui per demòcrata conseqüent, pot negar el dret d'un poble a decidir lliurement el seu destí? És tan incontestable la demanda catalana, tan justa i noble, que no hi ha cap argument racional que pugui impedir-la. Hi ha, això sí, l'argument de la força, l'argument de la repressió, l'argument d'una legalitat feta pel segrestador que diu que l'alliberament està prohibit. El segrestador és la llei, ell la redacta i ell la fa complir amb el fuet a la mà.
De la mateixa manera que Richard Widmark, en el paper d'aquell enginyer encegat per l'ambició que dirigia la construcció del ferrocarril i destruïa l'hàbitat dels indis a La conquesta de l'Oest, estava convençut que el ferrocarril era ell -"Jo sóc el ferrocarril", deia-, també els partits espanyolistes estan convençuts que la llei són ells. Una llei segons la qual, seguint l'esperit del 1716, tothom s'ha de sotmetre als principis absolutistes de Castella. Castella és la llei i ells en són els zeladors. Això és el que ens diuen: "No hi ha legalitat catalana, perquè Catalunya no és ningú. I si Catalunya no és ningú, vosaltres tampoc no sou ningú. Només Espanya permet que els catalans siguin alguna cosa en aquesta vida".
El problema del front del NO, a banda de la càrrega negativa del mot, és que som al segle XXI, no pas al segle XVIII, i cal alguna cosa més que amenaces per aturar un poble que sap qui és i que sap què vol. I com que no han trobat cap argument ètic, cap ni un, per negar la independència de Catalunya, no els ha quedat més remei que recórrer a l'insult, a la desqualificació, a la burla, a la mentida i a la por. No s'adonen que al segle XXI les paraules ja no se les emporta el vent, com al XVIII.
Ara en queda constància filmada i enregistrada i tothom podrà veure les barbaritats que han arribat a dir sense el més mínim sentit del ridícul. Tanmateix, tot té una explicació: no es pot demanar a algú acostumat a imposar la seva voluntat per la força que, tot d'una, s'assegui, escolti i respecti l'interlocutor que té al davant. Quin diàleg hi pot haver amb algú que et diu que no ets ningú? En arribar a aquest extrem, només hi ha una solució. I és dedicar l'energia no pas a caure en el parany de discutir, sinó a saltar el mur i fugir.
La segona raó que explica la confortabilitat del SÍ en aquestes eleccions és que es tractava de l'afirmació més positiva que pot pronunciar una col·lectivitat: el SÍ a la llibertat. Qui, que no vulgui passar per absolutista o supremacista, pot negar el dret d'un poble a la seva llibertat? Qui, que es tingui per demòcrata conseqüent, pot negar el dret d'un poble a decidir lliurement el seu destí? És tan incontestable la demanda catalana, tan justa i noble, que no hi ha cap argument racional que pugui impedir-la. Hi ha, això sí, l'argument de la força, l'argument de la repressió, l'argument d'una legalitat feta pel segrestador que diu que l'alliberament està prohibit. El segrestador és la llei, ell la redacta i ell la fa complir amb el fuet a la mà.
De la mateixa manera que Richard Widmark, en el paper d'aquell enginyer encegat per l'ambició que dirigia la construcció del ferrocarril i destruïa l'hàbitat dels indis a La conquesta de l'Oest, estava convençut que el ferrocarril era ell -"Jo sóc el ferrocarril", deia-, també els partits espanyolistes estan convençuts que la llei són ells. Una llei segons la qual, seguint l'esperit del 1716, tothom s'ha de sotmetre als principis absolutistes de Castella. Castella és la llei i ells en són els zeladors. Això és el que ens diuen: "No hi ha legalitat catalana, perquè Catalunya no és ningú. I si Catalunya no és ningú, vosaltres tampoc no sou ningú. Només Espanya permet que els catalans siguin alguna cosa en aquesta vida".
El problema del front del NO, a banda de la càrrega negativa del mot, és que som al segle XXI, no pas al segle XVIII, i cal alguna cosa més que amenaces per aturar un poble que sap qui és i que sap què vol. I com que no han trobat cap argument ètic, cap ni un, per negar la independència de Catalunya, no els ha quedat més remei que recórrer a l'insult, a la desqualificació, a la burla, a la mentida i a la por. No s'adonen que al segle XXI les paraules ja no se les emporta el vent, com al XVIII.
Ara en queda constància filmada i enregistrada i tothom podrà veure les barbaritats que han arribat a dir sense el més mínim sentit del ridícul. Tanmateix, tot té una explicació: no es pot demanar a algú acostumat a imposar la seva voluntat per la força que, tot d'una, s'assegui, escolti i respecti l'interlocutor que té al davant. Quin diàleg hi pot haver amb algú que et diu que no ets ningú? En arribar a aquest extrem, només hi ha una solució. I és dedicar l'energia no pas a caure en el parany de discutir, sinó a saltar el mur i fugir.
"No es pot guanyar un veritable
referèndum d'autodeterminació en un territori com el nostre de gran, comencem a
acceptar la realitat en la seva justa mesura"
per Marc Gafarot
4 d' Octubre 2015
Si a les eleccions nordamericanes només votessin els
ciutadans de raça blanca, encara majoritaris en aquell país, Obama no hagués
guanyat ni la presidència el 2008 ni la seva reelecció quatre anys després. Com
a dada recordar que un 55% d'americans blancs feren confiança pels dos
candidats republicans, mentre que un 45% per l'actual inquilí de la Casa
Blanca. Vol dir això que aquest fet resta legitimitat i credibilitat al
primer president afroamericà? En cap cas, però si explica un decalatge
significatiu entre les preferències públiques de la majoria blanca i el de les
minories ètniques, negres i d'altres, que han decantat positivament amb el seu
vot l'elecció de Barack Obama. Els estrategues del president demòcrata ho
tenien clar i explotaren aquest fet al seu favor i finalment s'emportaren el
gat a l'aigua. I ben fet que feren, diríem. Aquí el sobiranisme n'hauria de
prendre bona nota. I practicar-ho, per cert.
Probablement, per molts, una comparança no podria ser més
odiosa, però alguna cosa de semblant presenten les nostre eleccions catalanes
del 2015 que ens hauria de fer reflexionar sobre quin país tenim, si alguns el
coneixen prou i què més es pot fer per fer arribar, amb més eficàcia i
convenciment, un missatge independentista a un públic castellanoparlant encara,
majoritàriament, reticent a acceptar "les bondats" de la
independència. El resultat de les darreres eleccions palesa que queda molt
encara per fer i molts per seduir o convèncer. Pregar, com a l'època de
Pujol es feia, que no vagin a votar ja no és la solució.
Així, una obvietat, que per altra banda també pot
resultar incòmoda rau en el fet que si només votessin catalanoparlants, amb
tota probabilitat, les candidatures de Junts pel Si i de la CUP serien
clarament majoritàries a les darreres eleccions catalanes. Tal vegada, com
diu un bon amic meu, caldria maquillar els resultats no fos cas que els mitjans
internacionals pensessin que es tractés d'una tupinada electoral en tota regla,
per ser resultats més propis de certes democràcies africanes ( o referèndums
franquistes si més s'ho estimen) que no pas de referents occidentals. D'altra
banda si només haguessin estat els castellanoparlants els que s'haguessin
atansat a les urnes, ben lògicament, el resultat hagués diferit significativament
de l'escenari anterior, per bé que la golejada electoral aquí es tornaria
victòria còmoda sense arribar, ni de bon tros, a la contundència anterior.
Contràriament al que es pot deduir del fins ara aquí escrit,
no és només l'element lingüístic el que importa alhora de la tria del vot;
també juga un pes important l'element socioeconòmic i, amb creixent
importància, l'opinió que té la ciutadania sobre la conducta dels diferents
partits en tres eixos avui indissolublement units: crisi econòmica, corrupció i
regeneració democràtica. Per una part molt important de l'electorat
castellanoparlant ningú ha representat millor que Ciutadans/Ciudadanos la
vindicació d'aquesta trilogia. Com sabem el partit de Rivera i ara
d'Arrimadas no ha governat enlloc i, en conseqüència, no pot ser acusat de
casos de corrupció, de cap mena de protagonisme en l'erupció de la crisi o
de responsabilitat amb crisis de bancs, bombolles constructores, xarxes
clientelars i llarg etc. No és poca cosa pel moment que vivim i amb tot el que
ha caigut, presentar-se a unes eleccions catalanes amb el doble argument:
defensem l'espanyolitat a Catalunya i som políticament nets com una patena.
Algú altre, a banda d'ells, podria dir el mateix? Aquest clar avantatge estratègic per a Ciutadans els ha estalviat d'haver de parlar de qüestions espinoses per a aquest partit, ideològicament contradictori, com la política econòmica, l'estat del benestar o la moral, on la seva posició és molt menys clara i, sobretot, on el seu electorat es troba molt dividit. D'aquesta manera, i amb gran cautela en aquests àmbits, ciutadans ha pogut pescar amb eficàcia similar a dreta i esquerra de l'anomenat bloc del no.
Algú altre, a banda d'ells, podria dir el mateix? Aquest clar avantatge estratègic per a Ciutadans els ha estalviat d'haver de parlar de qüestions espinoses per a aquest partit, ideològicament contradictori, com la política econòmica, l'estat del benestar o la moral, on la seva posició és molt menys clara i, sobretot, on el seu electorat es troba molt dividit. D'aquesta manera, i amb gran cautela en aquests àmbits, ciutadans ha pogut pescar amb eficàcia similar a dreta i esquerra de l'anomenat bloc del no.
No passem per alt vàries dades, ara sí incontestables: Ciutadans
ha obtingut el 72% dels seus vots a la comarca del Barcelonès i a les quatre
comarques veïnes (el Baix Llobregat, els dos Vallès i el Maresme), on es
concentra el 63% de la població del país. Si observem els resultats en aquestes
cinc comarques, observarem que la pujada de Ciutadans s'explica sobretot per
les pèrdues, d'una banda, dels dos partits d'esquerres no independentistes (el
PSC i ICV) i, de l'altra, del PP. Posats a dir incomoditats és a l'espanyola,
que ben poc occitana Vall d'Aran, on els independentistes han tret un pitjor resultat.
Per sota del Baix Llobregat i del que vulguin. Dada també per prendre'n nota. I
sort, afegeixo, que nosaltres férem un Estatut per l'Aran de gran volada
nacional i lingüística i que els "retalladors", recordem-ho, foren
els de sempre de Madrid, altrament no sé pas, i encara menys ho vull saber, el
que hagués passat...
Si a França els antics votants comunistes de les zones
urbanes amb més presència d'immigració no europea des de fa anys voten
fidelment pel Front Nacional; aquí a casa nostra i de forma creixent els
catalans de primera generació o no nascuts a Catalunya de llengua castellana,
havent optat històricament pel PSOE i alguns per PSUC/ICV, opten ara pel
partit unionista i, afegeixo jo, anticatalanista representat per Ciutadans.
Alguns d'ells ho fan per anticatalanisme militant -ara ho descobrirem?-,
d'altres per passotisme vers Catalunya -cosa que és un consol admetem-ho- i
d'altres per participar d'alguns dels dos idearis anteriors i amanir-ho del
discurs regeneracionista democràtic i anticorrupció.
Recordem que la candidatura liderada per Inés Arrimadas va ser la més votada en poblacions tan importants com l'Hospitalet de Llobregat, Sant Boi, Rubí, el Prat, Viladecans, Gavà, Esplugues, Sant Adrià del Besòs, Ripollet i Barberà del Vallès o al districte barceloní de Nou Barris, entre d'altres. No és per prendre-ho a broma i menys encara per fer judicis frívols o d'absurda, per inútil, autocomplaença política. Ahhhh!!! I d'aquestes eleccions, agradi o no és la realitat, ens quedem amb un tràgic fet: Junts pel Sí ha estat clarament incapaç de captar nou vot a l'àrea metropolitana. La llista única ha funcionat, com era obvi d'altra banda, a la Catalunya "profunda" on s´ìnclouen, per cert, molts barris de Barcelona, però ha punxat, com era d'esperar per inexistència de voluntat i d'obres, a la Catalunya castellanoparlant.
Recordem que la candidatura liderada per Inés Arrimadas va ser la més votada en poblacions tan importants com l'Hospitalet de Llobregat, Sant Boi, Rubí, el Prat, Viladecans, Gavà, Esplugues, Sant Adrià del Besòs, Ripollet i Barberà del Vallès o al districte barceloní de Nou Barris, entre d'altres. No és per prendre-ho a broma i menys encara per fer judicis frívols o d'absurda, per inútil, autocomplaença política. Ahhhh!!! I d'aquestes eleccions, agradi o no és la realitat, ens quedem amb un tràgic fet: Junts pel Sí ha estat clarament incapaç de captar nou vot a l'àrea metropolitana. La llista única ha funcionat, com era obvi d'altra banda, a la Catalunya "profunda" on s´ìnclouen, per cert, molts barris de Barcelona, però ha punxat, com era d'esperar per inexistència de voluntat i d'obres, a la Catalunya castellanoparlant.
La pregunta per fer-se ara és: i si, a partir d'ara,
voten els unionistes més, què passa? votaran més els independentistes, i així
successivament, fins arribar a un empat tècnic ad aeternum, o el que seria
igual acabar a un carreró sense sortida polític? Viktor Frankl al seu
extraordinari llibre "L'home a la recerca del sentit" ens parla dels
efectes positius de la voluntat i dels valors entre els homes. Cal examinar les
dades acadèmiques, empíriques i estadístiques, per acte seguit, sortir-ne
d'elles amb els deures fets i la lliçó degudament apresa, ja que els homes,
agradi o no, no som màquines rutinàries com equívocament pensen els marxistes i
alguns liberals i la persuasió o seducció és quelcom humana no tècnica.
Sense admetre les realitats incòmodes es pot quedar molt bé
davant d'un auditori melindrós amb un discurs d'impecable correcció política
però, no ens fem trampes al solitari, no es pot guanyar un veritable
referèndum d'autodeterminació en un territori com el nostre de gran, i fins i
tot creixent, heterogeneïtat. Comencem per concedir-nos un favor i a dir
les coses pel seu vertader nom i acceptar la realitat en la seva justa i
inequívoca mesura. Altrament no es podrà fer la independència i, menys encara,
fer-la amb garanties plenes per tothom. O no és això el que volem?
Especialment, cal dir-ho i refermar-ho, per tots aquells que ara, ben
legítimament, s'hi oposen, i que forçosament alguns d'ells els caldrà canviar
de bàndol per obtenir la majoria volguda que els sobiranistes anhelem. Ara
és l'hora de començar a fer les coses ben fetes.
Redacció / Agències
2 d' Octubre 2015 Política
C's i PP
es neguen a subscriure la declaració de Barcelona que exigeix l'anul·lació del
judici a Companys
L'ajuntament barceloní aprova en el ple la demanda al govern
espanyol que "repari" l'honor del president afusellat ara farà 75
anys
Ciutadans i PP s'han negat avui a subscriure una
declaració del ple de l'ajuntament de Barcelona en què s'insta el govern
espanyol que porti a terme les actuacions necessàries per anul·lar la sentència
del judici per la qual va ser afusellat el president de la Generalitat
Republicana, Lluís Companys, i perquè sigui "reparat" el seu honor.
La resta de partits, BeC, CDC, Unió, ERC, PSC i la CUP, han tirat endavant el
text, a partir d'una proposició d'Esquerra.
La declaració també vol que es considerin inexistents i nul·les de ple dret les sentències dictades pels jutjats i tribunals del règim franquista, i que es modifiqui la Llei 52/2007 que les considera il·legítimes.
A més, reclama que es torni tota la informació sobre Companys requisada per la Gestapo a París el 1940 i que actualment es troba a l'arxiu d'Àvila de l'exèrcit espanyol, i que tots els governs que van participar en la captura i l'execució del president participin en un acte de desgreuge que hauria de fer-se al fossat del castell de Montjuïc. El consistori també demanarà que es modifiqui la llei d'Enjudiciament Criminal i la Processal Militar perquè incorpori els requisits que habilitin la revisió d'una sentència ferma.
En la declaració l'ajuntament es compromet a col·laborar amb les persones que participen a la 'Querella Argentina' de represaliats i víctimes del franquisme, on també es troba la causa contra Companys, i a comunicar aquest acord al govern espanyol i a les Corts generals.
La declaració també vol que es considerin inexistents i nul·les de ple dret les sentències dictades pels jutjats i tribunals del règim franquista, i que es modifiqui la Llei 52/2007 que les considera il·legítimes.
A més, reclama que es torni tota la informació sobre Companys requisada per la Gestapo a París el 1940 i que actualment es troba a l'arxiu d'Àvila de l'exèrcit espanyol, i que tots els governs que van participar en la captura i l'execució del president participin en un acte de desgreuge que hauria de fer-se al fossat del castell de Montjuïc. El consistori també demanarà que es modifiqui la llei d'Enjudiciament Criminal i la Processal Militar perquè incorpori els requisits que habilitin la revisió d'una sentència ferma.
En la declaració l'ajuntament es compromet a col·laborar amb les persones que participen a la 'Querella Argentina' de represaliats i víctimes del franquisme, on també es troba la causa contra Companys, i a comunicar aquest acord al govern espanyol i a les Corts generals.
2 d' Octubre 2015
Pablo
Iglesias tenia raó
"L'Àrea
Metropolitana ha parlat i s'ha constatat que l'unionisme ha perdut"
"L'extraradi, la gent que no s'avergonyeix de les
seves arrels", havia de votar en massa. Només així coneixeríem la
Catalunya real. Era l'advertiment que feia Pablo Iglesias, el paracaigudista ètnic del 27-S,
en els seus mítings a l'Àrea Metropolitana des del faristol de Catalunya Sí que es Pot. Mobilitzar el Baix Llobregat i el Vallès era l'única manera de tenir un
retrat fidel d'aquest país.
Bravo per Pablo Iglesias. La seva anàlisi era ben lúcida, perquè després del 27-S ha emergit la dita Catalunya real: L'Àrea Metropolitana ha parlat i s'ha constatat que l'unionisme ha perdut. I encara més, que no guanyarà mai. Amb una participació històrica del 77%, el mite del cinturó roig ha caigut. És més, al Baix Llobregat la llista més votada ha estat Junts pel Sí amb el 26% dels vots. Increïble fa dos dies. Però és que la nació catalana ha exercit per primera vegada des del 1714 la seva sobirania, i s'ha constatat que l'estat espanyol, també per primera vegada en tres-cents anys, ha estat derrotat.
Tot el món ho ha entès així. Només cal que repasseu la premsa internacional. Però Madrid no forma part del món. Encara confia que amb una querella matussera de pont aeri tallarà el cap d'Artur Mas i la serp deixarà de cuejar. I pel que fa als guanyadors, passa com en totes les celebracions. Sempre hi ha hooligans que trenquen un vidre a Canaletes -vegeu Twitter-, però la gran majoria dels aficionats s'asseuen plegats a fer tertúlia esportiva i s'acaben posant d'acord en quina és la millor estratègia de joc.
Bravo per Pablo Iglesias. La seva anàlisi era ben lúcida, perquè després del 27-S ha emergit la dita Catalunya real: L'Àrea Metropolitana ha parlat i s'ha constatat que l'unionisme ha perdut. I encara més, que no guanyarà mai. Amb una participació històrica del 77%, el mite del cinturó roig ha caigut. És més, al Baix Llobregat la llista més votada ha estat Junts pel Sí amb el 26% dels vots. Increïble fa dos dies. Però és que la nació catalana ha exercit per primera vegada des del 1714 la seva sobirania, i s'ha constatat que l'estat espanyol, també per primera vegada en tres-cents anys, ha estat derrotat.
Tot el món ho ha entès així. Només cal que repasseu la premsa internacional. Però Madrid no forma part del món. Encara confia que amb una querella matussera de pont aeri tallarà el cap d'Artur Mas i la serp deixarà de cuejar. I pel que fa als guanyadors, passa com en totes les celebracions. Sempre hi ha hooligans que trenquen un vidre a Canaletes -vegeu Twitter-, però la gran majoria dels aficionats s'asseuen plegats a fer tertúlia esportiva i s'acaben posant d'acord en quina és la millor estratègia de joc.
--
Montse Oliva
Benvolguts,
Deixem constància amb
aquesta ressenya de la sessió del Congreso de los Diputados on es va perpetrar
la modificació del TC per donar-li
més poder per tal que quan algun càrrec de l’Administració espanyola, per
exemple el President de la Generalitat, desobeeixi una sentència del TC, aquest li pugui tirar la cavalleria
per sobre...
El PP consuma l'ús del
TC contra Mas
Rajoy imposa la seva majoria per aprovar la reforma al Congrés
Els grups catalans denuncien que la mesura coercitiva només serveix per
tensar més les relacions
Joan Tardà, portaveu d'ERC,durant eldebat celebrat ahir al Congrés sobre lareforma del TC Foto: EP.
Joan Tardà, portaveu d'ERC,durant eldebat celebrat ahir al Congrés sobre lareforma del TC Foto: EP.
Sabino Cuadra
Montse Oliva
“Al Tribunal Constitucional li ha caigut el
mort”. L'oposició denunciava ahir que amb l'aprovació definitiva
per part del Congrés de la reforma exprés de l'alt tribunal per poder expulsar de les institucions
al president de la Generalitat, el PP ha consumat un acte de “covardia”, pel fet que
alguns partits consideren que el president espanyol s'amaga darrera aquest
l'òrgan judicial per no haver d'actuar ja sigui per la via del diàleg o
aplicant l'article 155 de la Constitució –que permet dissoldre l'autogovern–
perquè és una mesura que els resulta “incòmoda”. El debat va posar de manifest el neguit del grups
contraris a la reforma els quals constataven que amb l'enèssima utilització
política de l'alt tribunal, s'amplia l'esvoranc que actualment existeix entre Catalunya i
Espanya i, sobretot, s'enterra qualsevol possibilitat de diàleg pel fet que els
populars deixen clar que no abandonaran la línia dura i “intransigent” que ha
marcat la legislatura.
El PP, amb l'únic suport dels dos diputats
d'UPN i Foro Asturias, va consumar una reforma que l'1 de setembre va voler usar per
engegar la campanya electoral de Xavier García Albiol des
dels despatxos del Congrés, segons subratllaven els grups, que insistien en el “nyap” i el “despropòsit” que
s'estava aprovant, atès que ni el mateix grup de Rajoy tenia intenció de camuflar
que l'únic destinatari de la norma que permet multar i inhabilitar càrrecs
públics que no compleixin les sentències del TC són els actors principals del
procés català, i més concretament, Artur Mas. “Vostès estan francament embogits”,
exclamava el republicà Joan Tardà tot acomiadant el debat avisant que “ja poden
anar construint presons” que “no els tenim cap por”.
Ahir, en el darrer
tràmit del Congrés, els grups catalans de CDC,
Unió, ICV i ERC van coincidir en l'anàlisi finalista d'aquesta reforma tot
denunciant que aquest tipus “d'amenaces” només serveix per “agreujar” la
situació i per deixar encara més en evidència un tribunal que ara més que mai
“ha quedat tocat de mort”. “Pensen que és adequat derivar la
responsabilitat política d'aquest govern als tribunals?”, etzibava
la representant d'Unió, Montse Surroca, després de recordar la recent
imputació dels alts càrrecs de la
Generalitat pel 9-N.
Per part de CDC, Carles Campuzano va aprofitar per denunciar la
“cultura
autoritària” de la dreta espanyola ,que queda ben retratada en aquesta reforma,
emfasitzava. “La qüestió catalana és una qüestió democràtica” que no es resolt
amb actituds despòtiques, concloïa. També Joan
Coscubiela va irritar la bancada popular tot assenyalant que aquest partit
ve d'una cultura per la qual pensen “que qualsevol
forma d'arribar al poder és legítima, fins i tot la del cop d'Estat”.
República bolivariana
També el PP va emprar aquesta mateixa expressió,
però aplicant-la a les forces
independentistes catalanes, tot denunciant l'ús partidista que en fan de
les símbols. “Cada
vegada que fan això aproximen Catalunya a un república bolivariana”,
clamava el Pedro Ramón Gómez de la Serna
el qual concloïa que estan convertint Catalunya
en una “anomalia,
en una cosa rara”.
LA DATA: 1-9-2015 és el día que el PP
presentava al Congrés, en presència de Xavier García Albiol, la reforma exprés.
del TC.
LES FRASES
Aquesta és una llei a mesura, una llei punitiva
i preventiva amb un únic destinatari- Ignacio Sánchez Amor. diputat del psoe
Ànims senyors del PP, que els queda poc per
convertir tot el TC en botxí de la democràcia. Joan Tardà. portaveu d'erc
El problema polític més greu que té Espanya és
una dreta amb una cultura autoritària. Carles Campuzano. portaveu de cdc
Què és això de la desconnexió, com si Catalunya
fos un electrodomèstic? Quina ruqueria! Pedro Goméz de la Serna. diputat del pp
Vostès pensen que qualsevol forma d'arribar al
poder és legítima, fins i tot el cop d'estat. Joan
Coscubiela. portaveu d'icv
Aquesta reforma posa de manifest la
incompetència d'aquest govern per resoldre la qüestió. Montse
Surroca. diputada d'Unió
Cuadra, expulsat per no demanar disculpes
El diputat d'Amaiur, Sabino Cuadra, va ser
expulsar de la tribuna d'oradors després que es negués a retractar-se d'haver
esquinçar pàgines de la Constitució en el primer debat que es va celebrar sobre
la reforma del TC abans del 27-S. El gest, que havia provocat un fort rebombori entre les
files populars i socialistes, s'havia saldat amb una amonestació per part de la
presidència del Congrés. Ahir, aprofitant la intervenció de Cuadra, Jesús Posada li va reclamar que
retirés el seu gest per haver “ofès profundament” molts
diputats, però
el d'Amaiur s'hi va negar adduint que trencar el text forma part de la
llibertat d'expressió. La insistència
del president no va aconseguir doblegar la posició de Cuadra, així que Posada
va decidir expulsar-lo de la tribuna, enmig d'una forta cridòria. Diferents
portaveus van reiterar la seva exigència perquè s'apliqui una sanció contundent
al dirigent d'Amaiur i, de fet, la mesa del Congrés tornarà a avaluar el seu
cas.
Montse Oliva
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada