Benvolguts,
En Xavier Diez és un conegut d’antic d’aquest Bloc.
De la Viquipèdia:
Xavier Diez i Rodríguez (Barcelona,1965)[1]
és un escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX.[2]
Xavier Diez és diplomat en magisteri, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona
i doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona.[2]
Ha publicat assaig, narrativa i poesia. Ha col·laborat amb diversos mitjans d’informació
i és un actiu blogaire. Ha exercit de mestre i és professor d’Història
Contemporània de la Universitat Ramon Llull.[3]
De cara a les eleccions al Parlament de
Catalunya de 2015, es presentarà en un lloc simbòlic de la llista de la
candidatura Candidatura d’Unitat
Popular – Crida Constituent a la circumscripció de Girona.[4]
S’han passat les eleccions plebiscitàries. Els resultats són
62
escons per JuntspelSÍ i 10
escons per la CUP. Són 72
escons independentistes, 4 més dels 68 necessaris.
Els independentistes estan immersos en un cert impasse pel
fet d’haver de formar govern i elegir president de l’última Generalitat autonòmica sense dilació,
havent-hi una notable diferència entre
les concepcions polítiques i la filosofia de JuntspelSÍ i de la CUP.
Des que la CUP va
presentar la seva opció coral, el dijous 8 d’octubre, hi ha hagut reunions freqüents entre
les dues formacions, taules rodones com la d’ahir, interessantíssima, entre
l’Albert Pont del CCN i en Josep Manuel
Busqueta de la CUP, i més reunions,
articles i trobades. Els actors interns o externs van suggerint solucions imaginatives.
Una d’elles es la proposada per en Xavier
Díez:
·
Es constitueix el Parlament català i com a primera providència declara la República provisional de
Catalunya. Tal com diu l’articulista “Hi ha
fonament jurídic. La Generalitat actual deu el seu fonament en
l’ordenament de la Segona República Espanyola, que es va autodissoldre pocs dies abans de
les eleccions de juny de 1977. Tarradellas, a partir del moment en què
torna a Catalunya com a president, era l’única autoritat legítima del país, ja que
provenia de la legalitat republicana!
Vegem doncs el
desenvolupament de les suggerències d’en Xavier Díez:
La bitàcola de Xavier Díez
5 d'octubre de
2015
La solució d’una
República Provisional
La discussió sobre el paper a exercir
pel president Mas en la legislatura constituent sembla ser el gran punt de
fricció entre els diferents actors del sobiranisme. Aquesta contradicció, potenciada des dels mitjans de Madrid amb la intenció que el procés
descarrili, podria haver estat magnificada.
I
tanmateix, és cert que la qüestió cal que sigui resolta d’una manera
relativament ràpida per esvair els dubtes que podrien planar sobre com enfocar
els mesos que ens queden per endavant.
Penso que l’aparent
polèmica pot i hauria de veure’s administrada en termes intel·ligents.
És obvi que
el president ha exercit un paper fonamental en la desconnexió mental de la
societat catalana respecte de la monarquia hispànica.
També és cert que,
malgrat que compta amb prestigi i una bona imatge per bona part del
sobiranisme, també
inspira desconfiança entre el sector més esquerrà.
Més enllà del seu
paper en la política de retallades i un cert perfil neoliberal en
els seus plantejament socioeconòmics,
aquí el que
succeeix és una qüestió de desconfiança respecte a la voluntat rupturista.
Els excessos de “processisme”, les maniobres que van dilatar
el procés han estat fets que han fet
qüestionar a molts la sinceritat de les intencions. Tot i això,
imagino que des de la CUP, amb la
clau de l’organigrama de la Generalitat,
més enllà de l’animadversió respecte la figura del president i el seu entorn
més pròxim, també
trobem una
important lògica de pragmatisme i imaginació.
Enfront la pressió mediàtica i política,
cal imposar un conjunt de solucions imaginatives. Certament,
descavalcar al
president en aquest moment no només resultaria incomprensible per a la part
majoritària dels independentistes (només cal veure la valoració
positiva dels votants a l’òrbita de l’ANC), sinó que també donaria munició als detractors
de la independència, car ho valorarien com a la manca d’entesa que, d’acord amb
les seves esperances, enterraria la voluntat independentista.
Mas cal que
hi sigui. Crec que pocs ho dubten. La qüestió és el com.
I és aquí on cal aprofitar les pròpies
contradiccions del sistema
i la
necessitat d’escenificar una ruptura des del minut zero, des d’allò que en
diuen la Declaració Solemne.
Una de les coses que
no es diuen massa aquests dies, és que el president de la Generalitat autonòmica, per tal que sigui nomenat com a tal, ha de presentar-se
davant del rei, del Cap de l’Estat, i el seu nom ha de sortir oficialment
publicat al Butlletí Oficial de l’Estat. La meva proposta seria més rupturista:
Després de la
Constitució del Parlament, es proclama la República, sense adjectius.
Hi ha fonament jurídic. La Generalitat actual deu el
seu fonament en l’ordenament de la Segona República Espanyola, que es va autodissoldre pocs dies abans de
les eleccions de juny de 1977. Tarradellas, a partir del moment en què
torna a Catalunya com a president,
[Tarradellas,]
era l’única
autoritat legítima del país, ja que provenia de la legalitat republicana.
En aquest sentit, la Generalitat podria considerar-se com a hereva legítima de la República
Espanyola (i reclamar-ne la seva titularitat) i
així tindria base per:
· no acceptar un règim que,
si bé constitucional, prové orgànicament de la dictadura franquista,
· no acceptar un règim d’un
il·legítim poder que simbòlicament s’expressa mitjançant l’himne, la bandera i
la monarquia.
La proclamació de la República sense adjectius seria una
fórmula de Declaració solemne, i és
aquí on Mas hi podria tenir el seu
encaix. A
continuació de la Constitució del Parlament, es pot
nomenar-lo president d’una República parlamentària, amb un poder de representació protocol·lari i
institucional, encara que sense atribucions més enllà de les cerimonials i sense capacitat executiva, com podria passar en el cas de la República Alemanya o
la Italiana. A continuació, per
votacions simples, es pot proposar un primer ministre (que recollís les atribucions de president de la Generalitat). Aquest primer ministre no aniria a veure al rei,
sinó que es presentaria davant el president
d’aquesta República provisional (que ja
aniria prenent forma mitjançant el procés constituent), el qual sí que podria
signar institucionalment el seu nomenament i li encarregaria formar govern.
Aquest arranjament
permetria sumar a Catalunya Sí que es
Pot. O si més no, l’obligaria a posar a prova el seu republicanisme i provar si la seva
voluntat rupturista és més retòrica que real.
Al cap i a la
fi, sotmetre’s a la legalitat espanyola implica la subjugació a un règim que
prové directament d’un acte de força il·legítim encarnat per un cap d’estat
provinent d’una família històricament enemiga del nostre país.
I quan parlem de “República provisional”, sense
adjectius, estaríem
cridant a una sobirania en clau política, no identitària, a la qual
podríem cridar als diversos pobles d’Espanya a establir la seva pròpia República i a sumar-se federalment, en
peu d’igualtat, a les nacions que constitueixen l’estat (cosa que fóra molt difícil que succeís).
També tindria lògica, en aquestes
circumstàncies, muntar un govern d’unitat
nacional (sense, evidentment, aquells que
consideren que no som una nació i es mantenen lligats a les institucions
franquistes disfressades de “constitucionals”). També permetrien que el president Mas tingués un paper que, sense poder
real, sí que exercís un rol simbòlic important, i un reconeixement de la tasca
feta fins al moment.
Xavier Diez
3 Respostes a
"La solució d’una República Provisional"
- Fanalet de Fernando escrigué:
Crec que és una proposta prou audaç que cal
tenir en consideració
- Ferran López escrigué:
La independència de Catalunya no pot
basar-se en cap cas ni de cap manera en cap legitimitat espanyola.
- Fanalet de Fernando escrigué:
Això, com qualsevol acord alternatiu que
s’adopti, ha de fer-se el més ràpid possible, per agafar el més descol·locat
possible a un Estat que sempre treballarà contra nostre, fent servir tots els
recursos, legals, legalitzats a l’efecte o directament joc brut de clavegueres
Joan A. Forès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada