Benvolguts,
En Ferran Requejo és enginyer a part de doctor en ciències
polítiques. Estranya barreja...
Però és normal que usi conceptes físics per explicar
processos polítics, com fa en aquest cas. El concepte més ben aplicat és:
Els
comento això per mostrar l’encert que ha significat des del primer moment que
el centre de gravetat del procés polític del
país cap a la independència estigui situat a Catalunya i que no respongui a una
lògica política espanyola (com va ser el cas, per exemple, del frustrat procés
de reforma de l’Estatut, o seria el cas si s’entrés en una potencial reforma de
la Constitució espanyola que les forces polítiques catalanes mai podrien
dirigir ni controlar).
Vegem com el
desenvolupa, magistralment:
El centre de gravetat
FERRAN REQUEJO ACTUALITZADA
EL 02/10/2015 19:56
http://www.ara.cat/opinio/centre-gravetat_0_1442255814.html#rlabs=10%20p$2 CONTINGUT
L’atur
torna a portar males notícies a Mariano Rajoy
En física clàssica, el
centre de gravetat d’un cos és el punt on s’aplica la resultant de les forces
gravitatòries que actuen sobre ell. Quan el cos està situat en un camp
gravitatori molt homogeni, per exemple, el de la Terra, el centre de gravetat i
el centre de massa del cos coincideixen quasi sempre. Segons on estigui situat
aquest centre, però, el cos serà més estable o més inestable respecte a la
Terra. Si parlem, per exemple, d’una copa de cava molt estilitzada, el seu
centre de gravetat estarà situat en una posició més allunyada de la taula que
en el cas d’una copa amb un peu pesant. La primera copa serà més inestable que
la segona (cosa que es comprova sovint en les celebracions: les copes de cava
llargues son les que més sovint es trenquen).
Els comento això per mostrar l’encert que
ha significat des del primer moment que el centre de gravetat del procés polític del país cap a la
independència estigui situat a Catalunya i que no respongui a una lògica
política espanyola (com va ser el cas, per exemple, del frustrat procés de
reforma de l’Estatut, o seria el cas si s’entrés en una potencial reforma de la
Constitució espanyola que les forces polítiques catalanes mai podrien dirigir
ni controlar). L’experiència mostra d’una manera incontestable que quan en
el tema nacional-territorial no es controla des de Catalunya l’agenda dels
continguts ni el mètode de les negociacions, el resultat sempre és precari per
al país, malgrat que s’estableixin finalment acords (que després s’interpreten
políticament i jurídicament sempre de manera favorable als poders de l’Estat,
en no haver-hi procediments neutres de control o la possibilitat de
desentendre’s dels acords previs). També forma part de l’experiència la reiterada
vulneració dels acords per part de les institucions de l’Estat. Seria estúpid no aprendre del passat i tornar a les
ingenuïtats pretèrites.
Potser el centre de gravetat del procés varia
de posició en el futur, però caldrà que ho faci en relació a actors
internacionals, i mai respecte només a actors espanyols. Les
relacions hauran de ser multilaterals, mai bilaterals. En definitiva, crec que
seria un error de primera magnitud que després de les eleccions del 27-S les institucions i partits catalanistes tinguessin la
temptació d’entrar en una dinàmica de reforma constitucional, que sempre estarà
presidida per una lògica política espanyola.
Ja no som aquí. El procés actual ha permès passar dues o tres
pantalles. El que s’hauria de negociar, en tot cas, és el quan i el com sobre la realització d’un referèndum a
Catalunya sobre la independència, una qüestió que veig del tot improbable, per
no dir impossible, de negociar bilateralment, tant per raons relacionades amb
la història i la situació jurídica actual com per raons de la cultura política
i dels desfasats marcs mentals que encara mostren els actors polítics espanyols
(fins i tot els més il·lustrats).
Els resultats de les eleccions del 27-S han reforçat el
procés. Han situat el seu centre de gravetat més a prop
del país, l’han estabilitzat.
L’alta
participació i el clar resultat d’escons legitimen el proper govern per
implementar una síntesi dels programes que les dues forces que conformen la
majoria de 72 escons han presentat a l’electorat.
És la primera vegada
en tota la història del catalanisme polític, des del segle XIX, que hi haurà un
govern de la Generalitat que s’ha presentat amb un programa inequívocament favorable a la
independència del país.
En relació als vots, crec que la conclusió més
sensata és dir que no sabem quants ciutadans hi ha favorables a la
independència. Tampoc sabem quants n’hi ha en contra. Això només es pot saber
amb la celebració d’un referèndum a l’escocesa. Regles
clares i amb una pregunta també clara sobre la qüestió. De fet, el sistema de
partits està experimentant molts canvis, però el vot de la ciutadania resulta
molt estable a l’interior dels dos blocs favorables o no a la independència. El
que canvia és el pes relatiu dels partits dins de cada bloc.
Cal que el proper
govern de la Generalitat sigui un govern fort. Caldrà fer polítiques
econòmiques i socials parcialment diferents. I a vegades caldrà anar més enllà del marc
legal actual, amb mesures orientades a augmentar la competitivitat, combatre la
pobresa, inclosa la pobresa infantil i energètica, disminuir les desigualtats,
incidir de manera clara en els desnonaments, millorar els serveis educatius i
sanitaris (cal arraconar, no aplicar, per exemple, la llei Wert a Catalunya).
Cal també incidir, fent senyals d’aprofundiment democràtic, en la disminució
del frau fiscal i en l’anul·lació de la corrupció, així com endegar un procés
constituent participatiu de caràcter civil. I evidentment reforçar les
estructures d’estat necessàries per a l’èxit del procés. D’altra banda, cal dur
a terme una acció exterior més intensa i més extensa respecte al que s’ha fet
en el període anterior (tot i que crec que la que s’ha fet ha estat ben
orientada).
El procés s’ha anant
reforçant gràcies a l’impuls de la ciutadania, de la societat civil i dels
actors polítics implicats. Però és ara quan entra en la seva fase decisiva.
Dues qüestions fonamentals són exigibles a la classe política: responsabilitat i
professionalitat. No són el mateix. Es pot tenir l’una sense tenir
l’altra. I resulta també evident que no és el mateix governar que ser a
l’oposició. Molt bona part de la ciutadania, també de la ciutadania que no els
ha votat, està esperant que els càrrecs institucionals de JxSí i de la CUP entrin en una dinàmica d’acords a partir de
distingir el que és realment fonamental i el que és secundari. Una
dinàmica d’acords que, la veritat, no veig difícil d’assolir, més enllà de qui ha de
ser el proper president (que crec hauria de continuar sent qui ha liderat
políticament el procés fins ara: resulta bastant ridícul que la situació canviï
pel fet que JxSí hagi aconseguit 62 diputats en comptes de 63... per favor!)
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada