Benvolguts,
Un article sobre corrupció , tema estrany oi? En Melcior Comes ens
obsequia amb una reflexió que segurament que tots hem fet algun cop, de com s’analitza
la corrupció si tu ets el poder i l’altre el no-poder...
En un dels paràgrafs diu: Les nostres penes són dobles: per corrupció i per catalanisme.
Però, ben mirat en les nostres relacions amb espanya
sempre ha estat així. Dos exemples:
- Després del 1714, en els decrets de Nova Planta s’especificava que ja que havíem perdut la guerra seria bo i convenient que paguéssim l’estada de l’exèrcit espanyol a casa nostra...
- Després del 1939, les forces d’ocupació franquistes varen anorrear el país. Fou un genocidi cultural i físic. I per tant el nostre càstig fou també doble, per catalanistes i per esquerrans... (ells ens deien que érem rojo-separatistas i judeo-masónicos...).
En un altre paràgraf diu: ¿Què fan, els convergents, tenen carpetes blaves plenes de documents etiquetades amb dimo que diuen 'tres per cent'? ¿Quina mena d'imbècils es pensen que són?
Idèntic raonament a molts altres articulistes, aquests dies, per exemple Vicent Sanchis.
Vegem l'article:
Podridura entre els dits
"Ens envolten psicòtics, fanàtics, corruptes sense estil,
endevinadors poca-soltes i visionaris de panfonteta, cosa que, al contrari del
que semblen pretendre, fa més urgent que mai la construcció d'un Estat
propi"
per Melcior Comes
24 d' Octubre 2015 a
les 20.49 h
El que sobretot
molesta, ja ho sabem, és la corrupció dels altres…
En aquest país ens hem fet un fart de veure corrupció, tant a l'esquerra com a la dreta —tant a la Corona com als sindicats…—, i si bé és cert que a Catalunya la cosa no arriba als nivells de femer d'altres bandes (València, les Illes, Andalusia…), els catalans han d'admetre que això d'untar i fer tripijocs amb els cont(r)actes públics no és una cosa que els vingui de nou, i que també té entre nosaltres la seva tradició, com a totes les bandes del món, per altra banda.
En aquest país ens hem fet un fart de veure corrupció, tant a l'esquerra com a la dreta —tant a la Corona com als sindicats…—, i si bé és cert que a Catalunya la cosa no arriba als nivells de femer d'altres bandes (València, les Illes, Andalusia…), els catalans han d'admetre que això d'untar i fer tripijocs amb els cont(r)actes públics no és una cosa que els vingui de nou, i que també té entre nosaltres la seva tradició, com a totes les bandes del món, per altra banda.
Però només aquí es fa de la corrupció una causa contra l'existència del país o la prova de la seva incapacitat per governar-se.
Ningú discuteix la idea d'estat espanyol
després d'un escàndol del PP o del PSOE (Espanya
ja hauria desaparegut, si fos així); quan un
partit català fica la pota, però, és tota
Catalunya la que balla la dansa de la mort. Les nostres penes són dobles: per corrupció i per
catalanisme. Això també és anormalitat de la més grossa. Volem tenir
lladres que tampoc suposin que tot el país ha d'anar a l'abocador.
El que no és possible és que la corrupció s'usi —mitjançant "la seva" policia, els tribunals, la fiscalia— per a què els uns ens mengin els altres amb total voracitat desenfrenada. Quan això passa caiem en el mecanismes del sistema mafiós: la policia (la justícia) treballa per un dels bàndols en detriment de l'altre, que no és capaç de comprar-ne els favors. I això no pot agradar ningú perquè contribueix a la inseguretat de tots.
L'Estat es defensa molt bé, ara ple d'anticossos hostils interns (independentistes catalans…); l'estat té tribunals, fiscals, i el seu propi cos de policia. L'estat té també la seva línia editorial, els seus diaris en nòmina, que anuncien els moviments policials i de la fiscalia abans que aquests es produeixin (una vergonya). Hi ha ministres que fins i tot s'atreveixen a dir que no es fan citacions judicials per no interferir en períodes electorals, com si l'agenda de citacions judicials estigués controlada des del Ministeri! No.
Tot plegat fa una oloreta de merda que tira de cul, i que ens anima més aviat a apagar el televisor, deixar de llegir diaris, oblidar-se del país en què vivim i provar de construir alguna cosa moral al marge de les martingales d'aquesta classe política. És descoratjador…, el PP dóna lliçons com si parlés d'una cosa que no l'esquitxa a ell mateix (la seva pròpia gent!), com si no fossin els mestres en matèria corrupta, els reis del mambo de la untura del Sud d'Europa.
Tant corrupte és qui es deixa comprar com qui acusa l'altra de ser un venut sense cap mena de prova, o buscant proves als pòsits del cafè, amb la intenció de clavar-li el punyal de la sospita davant del paisanatge. Sempre es queda bé, amb això de la insinuació que l'altre és un venut i té diners bruts sota el matalàs; es treu els ulls inquisidors dels ciutadans de sobre, s'eleva moralment amb facilitat i aconsegueix que l'altre exhali un perfum de fems que fa girar els ulls fins i tot als més escèptics de la tribu.
Ens envolten psicòtics, fanàtics, corruptes sense estil, endevinadors poca-soltes i visionaris de panfonteta, cosa que, al contrari del que semblen pretendre, fa més urgent que mai la construcció d'un estat propi, que sigui capaç de posar uns mecanismes de vigilància i càstig eficients, que ens faci tan exemplars —moral i políticament parlant— com els països del Nord als quals voldríem assemblar-nos. La lluita anticorrupció que es fa des d'aquesta Catalunya —encara espanyola…— és un dels motius de més pes per a voler un estat propi, i amb urgència.
Jo no tinc cap dubte
que el que hem vist aquest setmana amb els escorcolls a la seu de Convergència és només un teatre, una
pantalla que escenifica un poder esclafant-ne un altre —sàdicament— de cara a
la galeria, en vistes al 20D i més endavant. El PP en el fons està dient: s'ha de robar a la
meva manera, com s'ha de parlar a la meva manera, com s'ha de governar a la
meva manera, com s'ha de fer periodisme a la meva manera, etc.… Estic convençut que ni en aquest país ni a cap país
mitjanament intel·ligent els polítics s'emporten proves de la seva corrupció a
la seu dels seus partits.
¿Què fan, els convergents, tenen carpetes blaves plenes de documents etiquetades amb dimo que diuen 'tres per cent'? ¿Quina mena d'imbècils es pensen que són?
¿Què fan, els convergents, tenen carpetes blaves plenes de documents etiquetades amb dimo que diuen 'tres per cent'? ¿Quina mena d'imbècils es pensen que són?
Quan un polític es deixa corrompre ho fa sense cap document que podria ser d'incriminació: sobres de paper Manila, lliurats a homes de palla sota ponts d'autopista, de matinada, ingressos en comptes numerats, creació d'empreses fantasma, la propietat de les quals recau en familiars més o menys llunyans o homes de confiança. Fa falta ser molt imbècil per a signar un contracte que d'alguna manera t'incrimini, sobretot quan la corrupció deriva d'una obra pública, els costos de la qual són accessibles a qualsevol que consulti el Butlletí de la Generalitat o la web de l'administració.
Res més. Gaudeixin
d'aquest diumenge amb salut i alegria. Aquí ens tornem a trobar, d'aquí a dues
setmanes. Petons.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada