Benvolguts,
Moltes vegades hem
parlat en aquest Bloc que no es podien fer truites sense haver primer trencat
els ous. I aquest concepte ha fet basarda, per no dir una por cerval, a les
patums de CDC. I de retruc a l’España
Una Grande y Libre!
Ahir en la vetllada al Casinet
de Sants que ja hem comentat en un altre apunt, en Cotarelo va dir una frase molt sàvia: Va dir que la lluita del poble català no era
amb els partits dinàstics, no era amb el PP ni era amb el PSOE i no era amb els
Ciudadanos:
Era amb l’estat espanyol!
Aquesta frase és més o menys equivalent a aquella atribuïda a Josep Pla
que deia que per a un català “El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol
d'esquerres.”
Aquest cop, JxS han trencat els ous per primer cop, segurament forçats per la CUP. A canvi la CUP no ha esgrimit tots els arguments i posicionaments que hauria pogut tenir. Tanmateix en les lleis que proposen de tirar endavant s’hi veu molt la ma de la CUP. I ho dic perquè des del 27-S m’he estat informant tant com he pogut de la filosofia de la CUP a través de llibres, entrevistes i vídeos de les seves conferències, i em fa l’efecte que és tal com ho explico.
Per cert, en Vicent Partal que fa veure que no entén de
boxa, l’editorial mostra que sí que hi entén!
Vegem l’Editorial sempre
optimista d’en Vicent Partal d’avui:
Vicent Partal
Un enorme combat
Dimecres 28.10.2015 02:00
Ahir ens vam
despertar, literalment, amb l’enèsim xou policíac, però també amb la plasmació
al parlament de l’acord entre Junts pel
Sí i la CUP per a començar la secessió. Un acord que inclou una clàusula
determinant i definitiva:
No es
reconeixerà la legalitat del Tribunal Constitucional espanyol a Catalunya.
És un punt que caldrà
veure com es fa realitat però, a diferència de declaracions anteriors, aquesta
vegada parlem d’una ordre concreta i que obliga. És un canvi gros i cal apuntar-lo. Potser per això mateix Rajoy va reaccionar
immediatament, mentre en un altre jutjat activaven la segona ronda policíaca
del dia. El
president del govern espanyol va parlar amb Pedro Sánchez i va comparèixer per
fer una declaració trista en la forma però nova per la velocitat i pel
protagonisme implícit que significava.
Això que vam viure
ahir, si em permeteu el símil, va ser un gran combat de boxa. Jo no sóc ni
partidari ni afeccionat a aquest esport, però sóc capaç de reconèixer que als
rings passa una cosa notable, que és que tu tens permís legal per a pegar de debò el teu contrincant,
però ell també en té per a pegar-te a tu.
I ahir, certament, el
bescanvi de colps va ser dur. Inaudit. Un combat sense càlculs ni estalvis.
Segurament, en un altre moment històric, una operació tan espectacular
mediàticament com ha estat l’assalt de la casa de Jordi Pujol hauria frenat unes hores o uns dies, per inoportuna, la
presentació de la proposta de Junts pel
Sí i la CUP. Però ahir, i això és un senyal magnífic, la prudència ja
no es va imposar i el ring es va veure diferent. Si fins ara sabíem per experiència pròpia
que l’estat sempre està disposat a pegar, anotem el canvi: ara nosaltres sembla que pegarem tant com ells.
Als Estats Units dels
anys seixanta, Malcolm X i Cassius Clay,
o siga Muhammad Alí, van establir un
paral·lelisme intel·lectualment molt creatiu entre la boxa i la política; de
fet, entre la boxa i el procés d’alliberament
dels afroamericans, en alguns sentits
comparable amb això que passa avui a Catalunya. Malcolm X
parlava de política, de com alliberar el seu poble, però feia servir l’enorme
popularitat, el geni esportiu i la rebel·lió cívica d’Alí per explicar i demostrar als seus conciutadans què calia fer si
volien guanyar i com calia plantar cara a l’opressió.
Aquell joc de cames
extraordinari d’Alí, la serenitat
amb què provocava els colps a l’aire del contrari, la determinació de guanyar, la seua
poderosa resistència mental, la fe en les pròpies forces van ser transformats
més enllà dels esports en actituds polítiques capaces d’elevar el nivell de la
confrontació i d’empènyer contra les cordes l’estat més poderós del món.
Mireu-vos-ho des
d’aquesta perspectiva, des d’aquell exemple, i em sembla que s’entén tot. El 9-N el nostre colp fou demolidor. Tant que Espanya es va quedar atordida i
sense capacitat de reaccionar. Totes les amenaces que ens havia
formulat van quedar en no res i tots nosaltres ho vam viure.
Aquell dia
milions de catalans vam desobeir les lleis espanyoles i vam esquivar uns
colps a l’aire que no ens poden fer cap mal.
Llevat dels tres encausaments
a la desesperada contra Mas, Rigau i
Ortega, la realitat és que Espanya
no té manera humana de castigar el 9-N, com tampoc no en
tindrà per a castigar la il·legalització del
seu Tribunal Constitucional, aquesta
que ens proposa ara la declaració del Parlament.
La impotència
del govern espanyol és ben manifesta. Nosaltres fem visible que ja no pot
imposar les seues lleis.
Ells ho saben i per
això s’obliguen a mantenir el cap alt i a aparentar que hi ha combat. Però Espanya no pot amagar que camina visiblement
feixuga pel ring, repartint els colps a tort i a dret, encegada per les
venes enrogides dels ulls, incapaç de pensar fredament cap
estratègia, confiada i obsedida només amb la força bruta dels seus quilos vells, d’aquells
braços que ja no s’assemblen de res amb els que tenia.
Contra això, tenim la partida
guanyada si sabem ballar entorn seu fins a marejar-la, flotant com
voleiaven aquelles papallones que Alí
tenia de referència al seu combat. Però, sobretot, els tenim derrotats si som capaços de clavar
exactament els colps necessaris en el moment oportú, amb la contundència i
concentració màximes.
Que és això
que em sembla que ahir –i ja tocava– Junts pel Sí i la CUP van començar a fer.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada