Les
notícies i articles d’opinió de l’ARA del 15 de setembre del
2012
Benvolguts,
Com ja sabeu som de
vacances a Formentera tot el setembre. I el meu accés a internet és
molt reduit. Les televisions i ràdios són les estatals i dels
diaris catalans arriba La Vanguardia i el Periódico i algun cop
l’ARA. El Punt/Avui no arriba. Des de l’11 de setembre no havia
pogut trobar un diari ARA. Avui l’he trobat i m’ha semblat
increible la quantitat de notícies, comentaris i articles d’opinió
sobre la situació política actual (n’he comptat 22). En faig un
resum i el comento si cal:
Pag 2. Parlem-ne. Ignasi Aragay.
Director adjunt, La reacció europea.
Hi ha tres articles
en aquesta edició de l’ARA, pouant en el passat: aquest, el de
Josep M. Casasús i el de Jordi Creus, que comentem més endavant.
Tots tenen l’encert de mostrar com en situacions semblants anys
enrere, els catalans han reaccionat de la manera correcta o també
que la societat ha reaccionat de manera aprofitable com a lliçó
actualment. Aragay presenta un escrit del 24 de setembre del 1934 de
José Antonio Primo de Rivera adreçat al general Franco. Cal
recordar que la data era pocs dies abans de la nova proclamació de
la República Catalana el 6 d’octubre pel govern Companys. Cal
recordar també que José Antonio havia sigut el creador d’un grup
feixista anomenat Falange Española. Era fill del general Miguel
Primo de Rivera, dictador espanyol del 1924 al 1930, amb
l’aquiescència del borbó Alfons XIII. És una reflexió que
comença així: Si se proclama la
república independiente de Cataluña no es nada inverosímil que la
nueva república sea reconocida por alguna potencia. El
reconeixement internacional, ara i abans, és fonamental per a l’èxit
d’un procés d’independència. José Antonio pensava segurament
en la Unió Soviètica, ara cal pensar en els EUA i en Alemanya. José
Antonio veia clar que “Europa no
podria avalar cap agressió contra un poble europeu que exercís un
acte d’autodeterminació.”
Jo he sentit dir que
davant d’una secessió, com que la pela és la pela, els països
creditors de l’antiga Espanya preferiran ser creditors d’una
Catalunya independent, que saben que sap generar riquesa, que d’una
Espanya esquarterada amb un PIB del 80% del que tenia abans de la
secessió.
Pàgina 3. l’Editorial.
“Barbaritat” i “poca talla política” en la reacció del PP.
Parla de la Cospedal
i la Santamaria, que junt amb el ministre d’exteriors (?) són els
únics que el Gobierno ha llançat al “ruedo” després de l’11
de setembre. Parla de que Rajoy s’amaga (ni ell ni cap ministre,
fora de l’Spottorno de la casa del rei, va assistir a l’acte de
Mas a Madrid del 12 de setembre). Hi ha hagut altres articles que
suggereixen que qui mana és la Santamaria i el Rajoy és un titella.
Acaba amb una cita digna del Grouxo Marx: Catalunya
necessita un estat propi, entre altres coses perquè així evitarem
sentir que formem part d’unes institucions amb representants
d’aquesta categoria.
Pàgina 4. Tema del dia. Joan Faus.
Canvi de cicle. Cap a l’estat propi. Madrid invoca la constitució
contra Mas.
Pàgina 4. El bitllet. El seu nom és
Júlia.
Article que recorda
que els governants espanyols blaus o vermells són els putos
amos. Explica que la democràcia va
portar a canviar les lleis (la Consti) i el franquisme sociològic
altrament dit nacionalisme espanyol va haver d’acceptar situacions
com la del divorci, denostat evidentment per l’església del bajo
palio, de la cruzada, de la Gracia de Diós.
I la primera senyora que es va divorciar es deia Júlia
Ibars.
Pàgina 5. Les reaccions a l’Aposta
per l’estat propi.
Soraya Sáenz
de Santamaria: “Des del Gobierno es
respondrà com cal respondre sempre, des de la Constitució i les
lleis...” Recordem que la Consti
parla de la “indisoluble unidad de la Patria (una, grande y
libre)” i del “ Glorioso Ejército español, garante de la
unidad de la Patria, amb el borbó com a Generalísimo de los
ejércitos... “
Cospedal:
“Tapar les situacions reals d’una
comunitat autònoma amb fugides endavant és una falta de talla
política de primer ordre i és irresponsable”
Alfonso
Alonso, portaveu del PP al Congreso: És
una deriva que ja hem conegut, com l’aventura d’Ibarretxe, que
va perjudicar els bascos perquè va causar una profunda divisió
(?). D’ón ha tret que els bascos
en van sortir perjudicats? El que perjudicava als bascos va ser
l’indigne comportament dels grans partits espanyols, inclosa CiU,
aprovant la nefasta Llei de Partidos
que va permetre que les forces abertzales no poguessin presentar-se
a les eleccions i que per tant van guanyar en coalició el PSE i el
PP. I el titella Patxi López que es creia que havia guanyat de
dreta llei! (acudit del Ferreres amb el Patxi abatut i el Rubalcaba
i el Rajoy enfotent-se’n!).
Iñigo Mendez
de Vigo. Secretari d’Estat per la Unió Europea: La
independència no encaixa ni a la constitució ni a Europa (?)...
Pàgina 5. Anàlisi. Jordi Muñoz.
Politòleg. Del menyspreu a l’amenaça.
Per primer cop el debat
independentista és a dues bandes. La Diada ha forçat Espanya a
deixar d’ignorar el debat.
Però han optat per treure
el fantasma de la por...
Pàgina 6. Oriol March. Vilanova i
la Geltrú. Escola d’estiu de CDC. “Prepareu-vos perquè el que
ve ara no serà fàcil”
Ens
surten amb la Consti, la que ens van girar en contra amb l’Estatut.
I el poble? I la voluntat? I la veu? És que això no té cap
importància?
Pàgina 6. Entrevista de la cúpula
de l’ANC (Forcadell, Serra, Castellanos?), amb el president Mas.
L’ANC donarà suport
a Mas sempre que treballi per aconseguir la independència
Pàgina 6. Tito Vilanova: Deixem que
la gent s’expressi”
Pàgina 7. Anàlisi. David Miró. El
calendari del president
20 setembre.
Mas-Rajoy
25 setembre. Debat
de política general
Octubre. Negociació
pressupostària
Tardor
2012-Primavera 2013. Eleccions plebiscitàries (o constituents?)
Pàgina 7. Marc Toro. ERC busca
aliances per impulsar un referèndum. Tots a la una?????
Pàgina 8. L’ARA recull la premsa
internacional sobre la Diada
Pàgina 15. Elena Freixa. Catalunya
registra un deute rècord del 22% del PIB
Pàgina 24. Marta Espasa. Les
finances de l’estat propi, viables.
Parla d’un estudi
elaborat a la universitat amb Núria Bosch.
Tal com el CCN ha repetit repetidament conclou que: Com a estat
independent, en el periode 2006-2009 Catalunya hauria obtingut una
mitjana anual de 13.617 M€ més, el 7,1% del seu PIB. La suma dels
3 anys equival exactament a l’actual Deute sobirà de Catalunya,
que per tant no hauria existit...
Pàgina 25. Albert Sánchez Piñol.
“Monkeys reject unequal pay”
Genial
article-paràbola sobre el comportament de dos micos engabiats quan
un d’ells rep un present inferior a l’altre. Explica que corre un
vídeo per internet que mostra dos micos en dues gàbies que estan
acostumats a rebre el regal d’una peça de menjar quan la
científica que els atén para la ma i ells li dipositen unes
pedretes. Un dia l’esforç d’un mico és recompensat amb un gra
de raïm i l’altre amb un tall de cogombre. El mico del cogombre en
adonar-se de la lògica distributiva s’indigna i protesta. Llavors
l’articulista es pregunta com pot ser que una comunitat humana tan
lúcida i civilitzada com la catalana hagi trigat 300 anys a
protestar clamorosament contra l’unequal
pay
Tast final: “Però
permetin-me acabar tornant als micos del principi. Perquè una
sobreinterpretació ens podria fer creure que els micos tenen
assumida la idea de justícia. No. El sentit de la justícia implica
sentit de l’equanimitat, però el sentit de l’equanimitat no
sempre implica sentit de la justícia. És a dir que fins i tot els
micos protesten quan són maltractats, però allò que eleva el
gènere humà no és l’acte reflex d’indignar-nos quan som
maltractats, sinó la pulsió virtuosa d’indignar-nos quan
maltracten algú altre! I saben què fa el segon mico de
l’experiment? No res. Es menja el raïm, i tant tranquil, ell.”
Pàgina 25. Sebastià Alzamora. A
l’espera de grates notícies.
Parla de Vicente del
Bosque. Es pregunta si li ha caigut cap paquet per les seves
declaracions: “Tenen
dret a defensar la independència; és la llibertat que té cada
poble de decidir el seu futur”.
I indica que per la banda espanyola només Miquel Bosé i el coronel
Amadeo Martínez Inglés s’han posicionat també dient coses
sensates i assossegadores sobre la questió catalana. Un futbolista,
un cantant pop i un militar retirat. Es troben a faltar més veus
assenyades que arribin des de l’altra banda del Rio Pecos, i no
estic parlant dels polítics que potser seria demanar massa sinó
dels senyors i senyores habitualment coneguts com a intel·lectuals.
“Que hi ha ningú més?“ que diu l’acudit. Si hi ha algú que
es manifesti, si els plau. S’agrairà.
Pàgina 27. Jordi Creus.
Historiador. Editor de Sàpiens. Una lliço per a l’actualitat.
Parla de com l’agost
del 1854, Barcelona, amb 180.000 habitants, amb condicions
higièniques lamentables, continuava encerclada en les seves muralles
medievals que formaven part junt
amb el castell de Montjuic i de la fortificació de la Ciutadella
del sistema de control i opressió posat en marxa dècades enrere
pels vencedors de la Guerra de Successió. i no tenia permís de
Madrid per enderrocar-les.
Fins que un dia
d’aquell agost, tips tots els habitants i estaments de la ciutat de
la cotilla que els empresonava, en una acció transversal,
l’Ajuntament de Barcelona va decidir enderrocar-les. Una
lliço per a l’actualitat.
Queden encara tres
articles:
Carles Fité. La independència i el
Barça,
Iu Forn. Futbol i independència.
Mònica Planas. Polònia.
Independència.
Josep M. Casasús. Valentí Almirall (1869). El
juego.
Aquest article no parla
d’independència sinó de sociologia, aplicable actualment. De
rabiosa actualitat, vaja. Parlant dels mals que un complex de joc,
drogues, màfia i luxúria pot portar.
I finalment l’article de l’Albert Om. Fer
comèdia.
Preguntant-li
al Sr. Rajoy com és que al cap de 4 dies de la manifestació encara
no ha piulat!
Joan A. Forès
Reflexions
